Dilluns de ressaca

Els dilluns són sempre difícils o això diuen. Jo en canvi crec que els dilluns són el millor dia de la setmana perquè permeten començar un petit recorregut per un munt de coses que han d'esdevenir-se a poc a poc.
Ahir va ser un dia de victòria, per als més aficionats... en canvi jo a les 9 del vespre ja m'estirava damunt del llit, avui ha estat un dia de ressaca. Quan hi ha una festa lligada a una celebració els bancs de la Rambla de Catalunya s'omplen de gent que dorm la mona fins ben despuntat el dia. Avui baixant des de Córsega fins Aragó n'he pogut comptar 15! i de ben segur que si hagués arribat fins al final n'hauria vist una bona colla més.
Algú s'ha fixat mai que al cap damunt de la Rambla hi ha una girafa? crec que per molts passa desapercebuda, en el meu cas gairebé la saludo cada dia.

Són sorprenents, les diferències entre el dia i la nit. La nit permet fer coses que durant el dia no ens veuríem en cor de fer. La nit és màgica i la matinada també. Quan camino sota la llum de l'alba aquests dies d'estiu em sento lliure i apte per canviar el món, em sento com en Pau d'aquesta cançó.

Malauradament no sempre tot es tant bonic, però jo tinc clara una cosa i és que des de fa temps intento canviar el món que m'envolta i fer-lo una mica millor.
Canviar petites coses del dia a dia com fer un somriure quan puges a l'ascensor o dir adéu quan en surts, mirar als ulls de qui et creues pel carrer, acotxar el cap en sentit d'agraïment quan un cotxe s'atura al pas de vianants per a deixar-te passar, obrir la porta a la veïna gran del bloc quan aquesta entra amb el carret de la compra, o intercanviar una mirada tendra amb aquella persona que et fa bategar el cor amb força.
Ser com el Pau no és gaire difícil i a tots ens faria molt feliços, jo en la vida tinc un Pau d'aquests i ahir va ser el seu Sant. Així que un dia més tard et dedico aquest post.

Diumenge de platja

Ahir va ser un dia d'aquells que vist de lluny semblava que hauria hagut de fer molt i quan ha estat el moment no he agafat ni el tren per tornar al poble! i mira que tenia coses programades com sempre! Em vaig estar damunt del llit gairebé tot el dia, el més sorprenent del cas fou estirar-me després de dinar i no despertar-me fins ben entrada la nit! amb la por de no adormir-me un altre cop vaig vaguejar una estona pel pis fins que després de menjar una mica em tornava a estirar i dormir. La calor anit era insoportable! Decidit demà diumenge a la platja.
I així ho he fet. De ben matí, he agafat la motxilla una tovallola, el banyador sota els pantalons curts, el DNI, les claus del pis i la T-10, destí MONTGAT Nord.
Feia gairebé un any que no trepitjava la platja i avui m'he decidit. En part quan m'he despertat la calor em podia! he ficat tota la roba a la rentadora i he marxat camí de la platja. Eren tant sols les 8 del matí i no voltava ni una ànima pels carrers de la ciutat. Al tren he trobat força gent que tornava de festa... jo en canvi ahir vaig dormir tot el dia.
La platja estava força neta, deserta a primera hora. El bo que té Montgat Nord (no el poble sinó l'estació que hi ha després i que sols para un de cada dos trens) és la poca parada de trens i que la gent que hi baixa a refrescar-se són els habitants de les urbanitzacions del voltant. De manera que sempre hi ha "poca gent"... potser hauria hagut de mantenir-ho en secret això!.
M'he estat tombat al sol una hora, he llegit una mica i després m'he anat a refrescar a l'aigua. Per molt que digui a 22º la trobo freda, almenys el primer moment. Després de nedar una mica i capbussar-me he tornat a la tovallola. He estat una estona més ajagut cara enlaire fins que s'ha evaporat l'aigua. De nou m'he tornat a remullar fins gairebé les 12 en que la calor ja no em podia i he decidit tornar cap a casa.
A poc a poc he desfet el camí... quina calor! debem estar fregant els 32º uff! ara només penso que en arribar tinc que estendre la roba! avui diumenge ja no tornaré a sortir de casa.

Fins aviat Mònica

Ahir va ser un dia d'adéus i avui és un dia d'absències. La vida sempre ens porta sorpreses. De tant en tant se sent arribar un tren i se't planteja el dubte de si pujar-hi o deixar-lo passar i esperar el següent.
Si els trens fossin els nostres aniríem força malament! mai arriben puntuals i sempre van en retard.
Però el bo del cas es poder-hi pujar i desaparèixer cap a l'horitzó. Anit li vam dir un fins aviat. Espero que aquest nou projecte et porti només a bons destins.
La festa fou molt divertida en un local just al costat de casa! Mary's Place. Sopar lleuger, música de diferents estils: entre disco dels 80 - 90 fins a les més actuals. El moment estel·lar? potser quan va sonar un clàssic de la nostra joventut:

No em negareu que en sentir-la no teniu ganes de reproduir la particular coreografia!
Fins aviat Mònica, mentrestant t'escoltaré atentament, tu ja saps de que parlo.

Any 0, dia 2

Avui és un d'aquells dies en que un pensa que el dia a dia encara ens pot portar sorpreses que no ens esperàvem. M'ha despertat un cop ben fort d'aire que ha fet picar les portes del balcó. La ventada era el preludi del que havia d'arribar. Són 3/4 de 5 del matí i encara no ha sonat el despertador.
Agafo i moc el ratolí de l'ordinador, veig com en obrir la web del Radar Meteorològic apareix una taca de precipitació tant al llarg com a l'ample de Catalunya. Està plovent arreu i jo vaig dir que només hi haurien alguns ruixats a última hora!
Hem punxat.
Les pluges són habituals en les nostres terres, ho diu la dita "que al nostre país no sap ploure" però la nostra feina seria intentar encertar-la sempre.
He arribat a la ràdio 10 minuts més d'hora que de costum, la pluja m'ha fet accelerar el pas entre uns carrers de Barcelona on l'aigua baixava a dojo.
La rambla feia honor al seu nom i tot i no haver-ni ni una trista ànima m'he creuat amb una dona que amb tanta corredissa s'havia desorientat i no trobava el carrer Enric Granados amb Aragó. Com que anàvem amb la mateixa direcció li he deixat aixoplugar-me sota el paraigües. M'ha donat les gràcies una infinitat de vegades mentre acotxava el cap per dir-me adéu.
Parat en un semàfor he sentit com l'aigua s'escolava per una reixa del clavegueram, és un so peculiar, a buit, a profund, a pou sense sortida... és el so que déu tenir el lloc on guardem tot allò que volem oblidar. Quan plogui un dia, si teniu un moment, obriu bé les orelles i sentiu l'escorrentia.


Els dipòsits d'emmagatzematge d'aigua de la ciutat són el millor recurs que té la ciutat per aprofitar bona part de l'aigua que plou.
La pluja uneix les persones sota una marquesina, la pluja en separa d'altres quan vols anar molt lluny d'aquí. A la meva vida... plou, però de tant en tant, com ara a la tarda... surt el sol.

Primer post

Fa molt de temps que volia iniciar aquest viatge però fins avui no m'he vist en cor de fer-ho. Estic a punt d'iniciar una nova etapa en la meva vida i què millor que fer-ho a través d'un lloc on quedi constància de tot plegat. A pocs dies de conèixer la última nota de la carrera, ara sota la calor del sol de Barcelona escric aquest primer post.
Com que els inicis sempre són complicats i més quan un no sap cap a on anar aquí teniu una bonica cançó que ha sonat fa poc a la ràdio i m'agrada molt.
"Lemon Tree" és la cançó que llençà a la fama la banda Fool's Garden ara fa 13 anys convertint-la en número u l'any 1996.



De la llimona s'en fa la tinta invisible, aquell joc que tots hem fet de ben petits escrivint en un full blanc amb suc de llimona i reescalfant sota la llum d'una espelma per descobrir l'enigma amagat. Avui aquest blog no l'escriuré amb tinta invisible, sinó que amb lletres ben clares.
A tots vosaltres, benvinguts a la meva petita història.