Any 0, dia 2

Avui és un d'aquells dies en que un pensa que el dia a dia encara ens pot portar sorpreses que no ens esperàvem. M'ha despertat un cop ben fort d'aire que ha fet picar les portes del balcó. La ventada era el preludi del que havia d'arribar. Són 3/4 de 5 del matí i encara no ha sonat el despertador.
Agafo i moc el ratolí de l'ordinador, veig com en obrir la web del Radar Meteorològic apareix una taca de precipitació tant al llarg com a l'ample de Catalunya. Està plovent arreu i jo vaig dir que només hi haurien alguns ruixats a última hora!
Hem punxat.
Les pluges són habituals en les nostres terres, ho diu la dita "que al nostre país no sap ploure" però la nostra feina seria intentar encertar-la sempre.
He arribat a la ràdio 10 minuts més d'hora que de costum, la pluja m'ha fet accelerar el pas entre uns carrers de Barcelona on l'aigua baixava a dojo.
La rambla feia honor al seu nom i tot i no haver-ni ni una trista ànima m'he creuat amb una dona que amb tanta corredissa s'havia desorientat i no trobava el carrer Enric Granados amb Aragó. Com que anàvem amb la mateixa direcció li he deixat aixoplugar-me sota el paraigües. M'ha donat les gràcies una infinitat de vegades mentre acotxava el cap per dir-me adéu.
Parat en un semàfor he sentit com l'aigua s'escolava per una reixa del clavegueram, és un so peculiar, a buit, a profund, a pou sense sortida... és el so que déu tenir el lloc on guardem tot allò que volem oblidar. Quan plogui un dia, si teniu un moment, obriu bé les orelles i sentiu l'escorrentia.


Els dipòsits d'emmagatzematge d'aigua de la ciutat són el millor recurs que té la ciutat per aprofitar bona part de l'aigua que plou.
La pluja uneix les persones sota una marquesina, la pluja en separa d'altres quan vols anar molt lluny d'aquí. A la meva vida... plou, però de tant en tant, com ara a la tarda... surt el sol.