Post 273: l'hora del planeta

El 28 de març, 2009 a les 8:30 pm, hora local, WWF, l'organització mundial de conservació coneguda als Estats Units com World Wildlife Fund, demana a individus, a empreses, a governs i a organitzacions de tot el món que apaguin els seus llums durant una hora, L'Hora del Planeta, per demostrar la seva preocupació pel canvi climàtic i demostrar el seu compromís per trobar solucions. Apaga el llum. Actua. És el seu lema.

El canvi climàtic és impossible d'ocultar i ha de ser impossible d'ignorar. Els 10 anys més calorosos dels que es tenen registres han ocorregut des de 1990. El gel a l'Àrtic ha descendit al seu nivell més baix i un estudi planteja que dues terceres parts de la població d'óssos polars desapareixerà abans de l'any 2050.
A més dels óssos polars i les capes de gel, també esten en risc - el canvi climàtic amenaça tota la vida al nostre planeta. El canvi climàtic és el problema número u que afronta el medi ambient al segle XXI. Els Estats Units és un dels principals contribuidores de gasos d'efecte hivernacle, amb emissions de diòxid de carboni que representen gairebé cinc vegades més les emissions de la mitjana mundial.

La bona notícia és que encara podem frenar el canvi climàtic abans que sigui massa perillós per manejar-lo. Les eines per mantenir el canvi climàtic sota control estan disponibles i són costejables. A través d'iniciatives clau WWF està mobilitzant persones, negocis i líders cap a alternatives responsables entorn de l'energia i el medi ambient, mentre millora les habilitats dels ecosistemes per resistir i recuperar-se de l'estrès ambiental producte del canvi climàtic, i incrementa la protecció dels boscos.

WWF treballa per donar forma a normes a través de la ciència, reduir el carboni amb base en programes forestals, desenvolupar i instrumentar plans d'adaptació per a ecosistemes amb alt risc i ajudar a empreses a reduir les seves emissions de carboni.

Si te preguntes què puc fer en aquest moment, a casa meva o a la meva comunitat, per aconseguir una diferència? Existeixen molts camins oberts que tots puguin canviar les seves pautes de consum d'ús d'energia, influir en altres per fer el mateix i efectuar una diferència políticament. Pots mesurar i reduir la teva empremta ecològica, unir-te a un moviment global i escorcollar-te en l'Hora del Planeta. N'aprèn més i alça la teva veu afiliant-te a la nostra Xarxa d'Acció per a la Conservació.

Així que demà dissabte. Apageu el llum durant una estona.

Post 269: dia meteorològic mundial

Tots els anys, el 23 de març, l'Organització Meteorològica Mundial, i els seus 188 membres ia la comunitat meteorològica internacional cel·lebre el Dia Meteorològic Mundial amb l'elecció d'un tema:

"El temps, el clima i l'aire que respirem"


Ja va essent d'hora que ens conscienciem una mica.

Post 262: volar de pol a pol

Un equip de científics ha iniciat amb èxit una sèrie de vols des de la regió àrtica fins a la regió antàrtica a bord d'un avió d'investigació avançat, el primer pas d'un nou projecte de tres anys per a efectuar les més extenses mesures des d'aeronaus realitzadesfins ara del diòxid de carboni i altres gassos d'efecte hivernacle. Els resultats ajudaren als científics a determinar on i quan els gassos d'efecte hivernacle entren o surten de l'atmosfera, un coneixement essencial per a emprendre qualsevol acció encaminada a mitigar l'escalfament del planeta.

La companya de tres anyos se basa en les poderoses capacitats d'un avió Gulfstream V especialment equipat, propietat de les Fundació Nacional de la Ciència (NSF), Estats Units, i operat per la NCAR. Aquest avió d'investigació, conegut com a Plataforma Aerotransportada amb Instrumentació d'Alt Rendiment per a la Investigació Medioambiental (HIAPER, segons les seves sigles en anglès), té una autonomia de vol d'uns 11.000 quilòmetres, que permet als científics atravessar grans regions de l'Oceà Pacífic sense reabastiments de combustible, recollint mostres d'aire pel camí. Els investigadors volaran des d'altituds de 300 metres sobre la superfície de la Terra fins a cotes d'uns 14.000 metres a l'estratosfera baixa.

El projecte HIPPO (HIAPER Pole-to-Pole Observations), reuneix a científics de diferents organitzacions als EEUU, incloent la NCAR, la Universitat de Harvard, l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA), l'institut Scripps d'Oceanografia, la Universitat de Miami, i l'Universitat de Princeton. La NSF i la NOAA està financiat el projecte.

La investigació ajudarà a respondre a preguntes tals com per què els nivells atmosfèrics de metà, un potent gas d'efecte hivernacle, s'han triplicat des de l'inici de l'Era Industrial i han estat augmentant de nou després d'haver-se estabilitzat durant la dècada de 1990. Els científics també analitzaran altres gassos i partícules a l'atmosfera que poden afectar a les temperaturas al influïr als núvols o a la quantitat de calor solar que arriben a la superfície terrestre.

Volar de pol a pol permetrà a l'equip de l'HIPPO estudiar com la tala i reforestació en els boscos boreals i les selves tropicals, així com els canvis en els vents atmosfèrics superiors prop de l'Antàrtida, estan afectant als nivells de diòxid de carboni (CO₂) a l'atmosfera.

Post 244: era glacial

Un anàlisi de nuclis de gel antàrtics mostra que els últims quatre grans cicles d'edat del gel començaren quan la distància de la Terra al Sol en la seva òrbita anual es tornà suficientment gran com per a impedir la fusió estival del gel glacial. L'absència d'aquestes fusions permeté augments del gel durant llargs períodes de temps que serien les eres glacials.

Aquest estudi ha estat dirigit per Kenji Kawamura, científic visiant de l'Institut Scripps d'Oceanografia de la Universitat de California a San Diego, amb la col·laboració de Jeff Severinghaus, un geocientífic del mateix institut.

La troballa valida una teoria formalitzada als anys quaranta però postulada inicialment al segle XIX. El treball també ajuda a aclarir el paper del diòxid de carboni en l'escalfament global i en alguns episodis de refredament, del passat i d'avui.

Aquesta es una fita significativa ja que durant un segle la pregunta de per que hi ha edats de gel no ha tingut resposta convincent.

Una premisa avançada als anys quarante, coneguda com la teorái de Milankovitch, denominada així pel cognom del geofísic serbi Milutin Milankovitch, proposava que les edats de gel començaven i acabaven en connexió amb els canvis de la insolació d'estiu, o exposicions estivals als rajos del Sol, a les latituds altes de l'hemisferi nord. Per a provar-ho, Kawamura utilitzà mostres de nuclis de gel polar presses a gran profunditat sota la superfície, ben lluny del Pol Nord, en les immediacions d'una base japonesa del sur de l'Antàrtida.

Els científics que estudien el paleoclima, a mesura utilitzen gassos atrapats en els nuclis de gel per a reconstruïr les condicions climàtiques de fa centenars de milers d'anys. Extreuen els nuclis mitjançant perforacions a molts centenars de metres de profunditat a les capes de gel. Msuren la proporció d'oxigen i nitrògen en els nuclis, l'equip de Kawamura pot mostrar que els nuclis de gel registraren la llum solar que hi va haver a l'antàrtida els estius de fa 360.000 anys. El mètode que han utilitzatp ermet als investigadors utilitzar càlculs astronòmics precissos per a comparar la cronologia de desenvolupament de canvis climàtics amb la intensitat de la radiació solar en qualsevo lloc del planeta.

De fet aquest científic ja utilitzà dades del seu projecte per a crear una seqüència històrica del clima que fou utilitzada en el seu moment per a validar els càlculs que Milankovitch havia creat unes quantes dècades abans. L'equip va trobar una correlació entre els inicis i els finals de les eres glacials, i les variacions durant l'estació de més aproximació de la Terra al Sol. El moment més proper, o periheli, resultà ser al Juny, aproximadament cada 23000 anys. Quan la forma de l'òrbita terrestre no li permet acostar-se tant al Sol aquest mes, l'estiu relativament fred a la Terra conporta l'expansió de les capes de gel a les superfícies terrestres de l'hemisferi nord.

Post 233: Un sector de la plataforma Wilkins es fragmenta

Un sector de la plataforma de gel Wilkins, que té una extensió de 14000 quilòmetres quadrats i està ubicada a la Península Antàrtica, ha començat a desprende's de la plataforma de gel Wilkins, a la península antàrtica, com a conseqüència de l'escalfament global.

Un grup del CSIC ha pogut comprovar que un 25% de l'enorme placa ja s'ha fragmentat, i que es poden observar enormes icebergs dispersos per l'oceà Austral.

La placa de Wilkins és aproximadament dos vegades la mida d'Euskadi. El grup d'investigadors espanyols, que es troben analitzant l'impacte del col·lapse de la plataforma a bord del BIO Hespérides, és el que primer ha aconseguit arribar a l'indret. De fet aquesta és la primera vegada que un grup de científics aconsegueixen estar tant a prop d'una zona on s'està produïnt un succés d'aquesta magnitud.

L'equip ha presenciat durant els últims dies com la part frontal del gel dins del mar de Belinghausen retrocedia 550 quilòmetres en dues setmanes. La plataforma Wilkins en el fons és una gran superfície de gel sobre el mar de forma permanent a l'oest de la península antàrtica, a una distància d'uns 1600 quilòmetres del continent sudamericà. Fa un any diversos satèl·lits començaren a detectar el començament del col·lapse, quan el pont de gel que unia la plataforma amb el continent començà a fondre's molt depressa.

Una dada: al febrer de 2008 una àrea d'uns 400 quilòmetres quadrats es desenganxà de la placa, fent més estret el pont de gel fins a una banda de sis quìlòmetres. A finals de maig del 2008, una àrea d'uns 160 quilòmetres quadrats es va trencar, i deixà el pont en 2,7 quilòmetres. Entre maig i el 9 de juliol de 2008, la placa de gel va patir més pèrdues: uns 1350 quilòmetres quadrats.

Post 183: informe preliminar sobre el comportament climàtic de 2008

Des de l'any 1971 el període gener-novembre d'aquest any ocupa el lloc trenta-dosè en ordre creixent de temperatures mitjanes a la península i les Balears. Amb una mitjana estimada de 15,8ºC i encara amb una tardor molt freda, aquest any té un caràcter càlid (sobre el període 1971-2000), igualant-se pràcticament amb les temperatures mitjanes de l'any anterior i del 2000, però des de 1996 aquests tres anys són els més
Desde el año 1971 el periodo enero-noviembre de este año ocupa el puesto trigésimo segundo en orden creciente de temperaturas medias en la España peninsular y Baleares. Con una media estimada de 15.8 ºC y aún con un otoño muy frío, este año tiene un carácter cálido (sobre el periodo 1971-2000), igualándose prácticamente en temperatura media al año anterior y al 2000, pero desde 1996 estos tres años son los más càlids.

Si s'exten el període d'anàlisi per incloure els dies que protem de desembre, aquest any resulta el més fred des de 1996, amb una mitjana de 15,5ºC

A Canàries la temperatura mitjana estimada en el període gener-novembre és de 19,6ºC el que la situa aquest any en el lloc 32è des de 1971, en ordre creixent de temperatures mitjanes. El caràcter d'aquest any amb relació al període de referència 1971-2000 és de molt càlid. El més càlid de la sèrie ha estat 1998 amb 20,14ºC de temperature mitjana.

Post 170: el CO2 de la UE

De tant en tant la Unió Europea ens sorpren amb les seves propostes per a millorar el medi ambient. Ahir es va aprovar retallar les emissions de CO2 en un 20%!, això si, fins l'any 2020.

La Unió Europea ha aprovat aquest divendres un ambiciós conjunt de mesures per combatre el canvi climàtic, després d'un any d'intenses negociacions, que col·loca a la UE al capdavant de la lluita contra l'escalfament global. L'objectiu és retallar les emissions de diòxid de carboni (CO2) de la Unió Europea en un 20%, millorar l'eficiència energètica en un altre 20% i que el 20% de l'energia que es consumeixi procedeixi de fonts renovables. I tot fins al 2020.

La UE també manté el seu compromís de que el 10% dels carburants utilitzats en el transport siguin renovables per al 2020.

Les mesures per aconseguir la reducció d'emissions estableixen que les indústries començaran a pagar pels drets d'emissions que fins ara rebien de forma gratuïta. Els ingressos de les subhastes de permisos aniran a parar a les arques estatals i s'estableix un mecanisme de solidaritat per destinar part d'aquests diners als països més pobres de la Unió.

A més, els sectors més contaminants, coberts pel sistema europeu de comerç d'emissions, haurà de retallar les seves emissions en un 21% respecte al 2005. La resta de sectors -com el transport i l'habitatge- hauran de retallar-ho en un 10% respecte al 2005.

Per evitar que els sectors molt contaminants, més perjudicats per la subhasta de dret d'emissió, s'emportin les seves fàbriques fora de la UE, es preveu concedir un 100% dels drets d'emissió gratis a aquells que sobrepassin uns màxims concrets.

Una molt bona mesura, està clar, però caldrà vure si els estats membres ho acaben aplicant.

Post 124: El tercer Pol

El canvi climàtic s'acosta ràpidament i amb molta força sobre la meseta tibetana, el tercer pol, el sostre del món. Milions de persones es poden veure afectades pels possibles canvis en la zona i voltants.

La mesta tibetana, el fred sostre del món, està essent estudiat pels científics en profunditat. Fins ara s'ha donat més atenció a l'Àrtic i Antàrtic que al sostre asitàtic. Es pot dir que aquesta meseta és el tercer pol per les condicions de gel que pateix gran part de la seva superfície. Però aquest tercer magatzem de gel està descongelant-se: el 82% dels seus glaciars han retrocedit només en els últims 50 anys. I el seu permafosrt s'ha degrat enormement. Però la diferència entre els altres dos pols gelats és que en aquesta zona hi vieuen milions de persones que es poden veure afectades pels canvis sobtats de la temperatura i del clima en general.

La mesa posseeix una altura mitjana de 4km sobre el nivell del mar fent que el seu clima sigui relativament extrem comparat amb altres zones de la mateixa latitud. les mesures actuals indiquen un escalfament de 0,3ºC per dècada en els últims 50 anys, més que el valor d'escalfament mitjà del planeta. La dificultat d'estuidar com és i serà el clima d'aquestes zones altes radica en l'absència marcada de dades, a diferència dels pols. Els científics han prestat més atenció a altres zones que a l'elevada plana tibetana però recentment alguns investigadors s'estan acostant a aquestes terres inhabitades.

Els estudis recents portats a terme per investigadors xinesos i occidentals estan utilitzant els mètodes semblants en d'altres llocs de la Terra: s'extreuen columnes de gel perforant els glacials fins a 300 metres, s'analitzen els isòtops de determinats gassos tancats en bombolles d'aire... els resultats trobats concorden amb d'altres d'obtinguts en altres parts del globus sobre l'escalfament tèrmica i els seus efectes.

Però aquestes zones elevades tenen el seu propi temps-clima particular, ja que estan més a prop de l'estratosfera, de la corrent en raig, estan sotmesses a irrupcions de pols del desert, monzons... Però l'ésser humà està també més a prop d'aquestes terres que els aïllats habitants polars i en les zones altes tibetanes es veuen envoltades per dos nacions emergents on la contaminació es notoria pel consum de carbó i petroli. El resultat és que el gel es veu contaminat per partícules fosques que absorbeixen més la radiació solar que la de la neu pura i escalfant-se més que als pols. Com a conseqüència, l'estació de la fusió del gel comença abans i dura més.

La fusió del gel en zones altes genera nous llacs glacials i augmenta el volum d'aigua, que cada vegada són més grans i perillosos. S'han produït 20 innundacions importants en els últims 50 anys.

Les previsions climàtqieus no són gens positives ja que indiquen un augment de les temperatures en les zones altes que, a la vegada, produiran un monzó més actiu en els futurs estius. Tot i que d'altres models climàtics van en una altra línia i s'assenyalen que un increment de 0,1ºC podria generar reduccions de 100 m de nou acumulada.


Adaptació de l'article publicat a la revista Nature, The third pole. Nature. Vol. 454, 24 july 2008, 393-396.

Àrtic (I)

El ritme de desgel de l'oceà Àrtic, s'ha anat accelerant cada estiu des de fa dos dècades, ara aconseguirà un altre rècord segons uns científics de la Universitat de Colorado.
El NSIDC ha documentat l'extensió del mantell geleat de l'Àrtic i de l'Antàrtida durant més d'una dècada, i ha mesurat la pèrdua de gel en ambdues regions durant tots els estius. Sobre aquesta base de dades, el centre ha projectat el futur de la coberta de gel.
Els científics del NSDIC han calculat que, si continuen les pautes actuals del clima global, l'Àrtic podria perdre tot el gel durant l'estiu d'aquí a cinc a deu anys.
Durant l'estiu de 1980 el mantell gelat sobre l'Àrtic cobrira 7,8 milions de quilòmetres quadrats, i l'any passat aquesta coberta s'estenia només per damunt de 4,2 milions de quilòmetres quadrats. La pèrdua de la coberta de gel per l'escalfament global, a la vegada, accelera l'augment de la temperatura dels mars i l'atmosfera.
El gel augmenta la reflectivitat de la superfície als rajos del Sol, i si es desfà l'aigua oceànica absorbeix més energia solar i s'escalfa més depressa.
Evolució gener a setembre de 2007

... i agafeu-vos fort: la previsió pel 2040

Una nova realitat: el canvi climàtic

Ahir divendres vaig acabar el curs que estava impartint a la universitat sobre el canvi climàtic. A hores d'ara tots hem de saber que el canvi climàtic no és una qüestió imminent, sinó que ja és un fet. Aquesta afirmació és el punt de partida del documental Una verdad incómoda (2006), que pretén alertar dels perills de la sobreindustrialització dels països i dels riscos que això comporta en un futur que cada vegada és més present. Alarmista o no, el film ha esdevingut un element més de debat de la nova realitat de canvi climàtic, que ha estat tema d’actualitat l’any 2007 i ho continua sent aquest 2008.
El curs curs ha tingut per objectiu tractar el tema del canvi climàtic, i ho ha fet des d’una perspectiva principalment climatològica però també d’afectació espacial i de vincles amb les esferes socioeconòmiques.


D’una banda, a partir de les dades del quart informe IPCC —considerat la bíblia del canvi climàtic— s’hi presentaran els resultats principals de l’estat actual del sistema climàtic i la seva evolució, i de l’altra s’hi tractaran les implicacions socials i econòmiques que comporta l’assumpció responsable dels compromisos per a la mitigació de l’escalfament global i per a l’adaptació a aquest escalfament.


Hem seguit un conjunt de conferències, unes més didàctiques que d'altres però que complementaven un bon espectre de la nostra realitat:

1. Un decàleg del canvi climàtic. Energia i canvi climàtic
2. Clima, canvi climàtic i salut humana
3. Canvi i riscos climàtics. La meteorologia
4. Canvi i riscos climàtics. L'ordenació del territori
5. Canvis observats, projeccions, impactes i adaptació
6. De les teleconnexions al clima local
7. Canvi climàtic i bons hàbits
8. Taula rodona: «El canvi climàtic»
9. Els bioindicadors del canvi climàtic. Els efectes biològics
10. Els registres documentals i el canvi climàtic