De com una història arriba al seu final (6/6)

Les històries tenen un començament però a la vegada les històries tenen un final. El final d'aquesta no és potser com molts hos esperàveu però un tracte és un tracte i s'ha de complir fins al final passi el que passi.
Quan hom pacta amb el diable, amb la mort o amb una força superior s'ha d'atenir a les conseqüències. En aquesta història la pròpia mort, prengué el cos d'un home que es feia dir Ramon. En Ramon tenia una germana, la Ramona que era just tot el seu contrari, la bondat i l'estima vers els animals i les plantes. Durant segles s'havia dut a terme una lluita entre tots dos, però un fet inesperat canvià lleugerament el curs de la història.
La mort va topar-se amb un gat, un astut i llest animal ficat enmig del seu camí per la seva pròpia germana. El senyor del vestit de negre estava acostumat a que qui es creuava pel seu camí moriria a l'acte però quan ensopegà i caigué al terra fent-li caure una clau tot deixà de ser igual. Com que el gat té set vides i només li restaven sis claus al clauer no pogué prendre-li la última i aquest s'endugué la clau.
Per primera vegada en molts mil·lenis la mort havia perdut un dels enfrontaments amb la seva germana, el que ella no s'imaginava és que ja hi havia qui seguiria els seus passos.
Quan el senyor Ramon li preguntà al petit Joan què volia ser de gran? ell digué que li agradaria ser com l'home que construia el temple. Poc s'imaginava que era la propia mort qui havia promogut anys abans aquesta obra provocant la mort de molts animals. La por a pestes, plagues i coses que sols un déu podia aturar fou lo que mogué a tot el poble a construïr-lo. Com que en Joan era petit fou necessari que la seva mare li entregués l'ànima i així ho feu, quan acceptà que sigués el seu aprenent.
Durant molts anys en Joan gaudí d'una vida pròspera, amb una esposa fidel i uns fills que volien seguir els seus passos, en canvi ell tenia una data límit que seria quan menys s'ho esperés.
Ara en Ramon que havia estat 32 anys fent de mort havia arribat al seu final, el torn passà a mans d'en Joan que fins als 100 anys estaria ocupant el seu lloc. El que deixava enrerra a poc a poc s'anava esborrant. Així li havia explicat que passaria en Ramon.
- Com més dies passin, més lluny queden els records de la teva vida anterior. Et despertaràs un dia i ja no recordaràs qui erets. Però el dia que hagis trobat el teu successor recuperaràs la teva vida anterior. Durant set dies podràs reviure els últims moments de la teva vida.
Amb aquestes paraules va desaparèixer. Es va fondre amb la vegetació que els envoltava. Ara tenia que voltar pel món sencer enduent-se noves ànimes. Li dolia aquest sentiment. Però sabia que demà ja no el tindria.
Tocà el clauer. Tenia 7 claus. El sol es ponia. Era el moment de començar la seva feina.

El senyor de les claus - Segona part (5/6)

En Joan es va quedar garratibat en veure aquest home davant de la seva porta. No sabia com reaccionà. Aferrà la mà al mig del pit.
- Vinc a buscar el que és meu - digué l'home de negre
- No sé de que m'està parlant - respongué temorós mentre amb la mà apretava la clau lligada al coll
Durant un moment hi hagué una pausa. Semblava com si la mica de brisa que havia estat refrescant la nit s'hagués aturat de cop. Durant uns segons la seva ment s'obrí com un llibre obert. Tots els records de la seva infantesa. El senyor Ramon. Les obres del temple. La seva mort. La clau. La foscor.
- Prou! - cridà en Joan
Feu un pas enrere. L'home de negre entrà cap endins. S'entreveia una llum que venia del segon pis.
- La teva dona t'espera. No la facis patir més i dona'm el que es meu.
- Noo! tu ets l'ombra que em persegueix des de ben petit. Tu ets l'ombra que vas trencar la relació entre el Senyor Ramon i la Senyora Ramona. Tu ets qui m'has fet témer la foscor des d'aleshores.
- Dona'm el que és meu!! - la veu sorgí amb tanta força que tombà en Joan de cul al terra.
Intentà recular però no podia moure's. L'home de la capa negra entrà i passà pel seu costat mentre es dirigia cap a les escales.
- Nooo! Mercè!! fuig! - cridà, però s'adonà que la veu no sorgia de la seva boca. No podia moure's estava immòbil.
Un crit eixordador vingué de dalt. L'home de negre tornà a baixar les escales amb una cosa a les mans. Duia un tros de la seva dona.
- Mercè! No! no! - les llàgrimes inundaren els ulls.
Obri els ulls. Estava dret davant la porta tancada. Toc - toc. Obrí la porta. Un home vestit de negre aguardava a l'altre cantó.
- Vinc a buscar el que és meu. - digué
En Joan es tragué la clau que duia lligada al coll. Estirà la mà i li oferí. L'home agafà l'objecte i el tornà a ficar juntament amb les altres. Brillaren una mica i les feu repicar entre elles. De cop i volta la nit es feu dia. L'home del vestit de negre s'enretirà la caputxa que duia. Reconeixia aquell rostre, no l'havia oblidat pas. Era el Senyor Ramon.

- No em dones cap abraçada Joan després de tants anys?
Girà el cap i es mirà al mirall del rebedor. Ja no era jove, ja no era un home ben plantat. Era un home gran amb els cavells blancs i la pell arrugada. Duia un vestit negre. Mirà al costat i les claus penjaven del costat. Es girà enrere la seva dona plorava el cos del seu home estirat al terra.
- Anem. Tenim poc temps. - digué el Senyor Ramon.

El senyor de les claus - Primera part (4/6)

Fa molt i molts anys quan els padrins dels nostres padrins eren petits... hi ha qui diu que en aquell temps els animals parlaven i els homes ben just enraonaven hi havia un senyor que tenia sis claus. Les claus van ser forjades molt abans i ningú sabria dir el lloc.
Aquest home hi ha qui diu que va venir de les estrelles, d'altres que venia d'una ciutat que s'havia enfonsat sota el gran mantell blau. La gent sempre l'ha vist passar de tant en tant. Viatja per tot arreu i si es presta força atenció algun cop es pot entreveure entre la multitud d'un carrer o entre la fullaraca d'un bosc. És una home que porta sempre una capa de color negre i una anella d'on hi pengen sis claus.
Diuen les llegendes que mai ningú sabia per a que eren les claus, però que molts reis i prínceps van buscar-lo i s'enfrontaven contra ell per a prendre'ls-hi. Ningú ho va aconseguir mai.

Hi ha qui diu que quan una guerra esclata, quan un terratrèmol o una catàstrofe passa aquest home ha estat just abans en aquest lloc. Hi ha qui ha arribat a dir que és la mateixa mort que volta d'un lloc a l'altre.
La història, la distància i la por que tenim sobre lo desconegut fa que encara que hagin passat milers d'anys ningú sàpigui res d'ell. Fa uns dies mentre passejava per una plana seca i erma un gat se li va creuar al camí. Ensopegà i caigué de genolls al terra. Es tornà a aixecar però sense que se n'adonès li faltava una clau. Continuà el seu camí i el gat que restava immòbil fins que no va deixar de veure's per l'horitzó l'agafà i fugi corrents.
Com totes les coses sempre hi ha un equilibri. Les claus que no obrien cap porta mantenien un equilibri dins de l'home. L'home no era més que la balança del món. Qui s'encarregava de repartir la bona esperança i les desgràcies. Amb una clau de menys el dolent pesava més i les plagues i pestes començaren a fer la seva. La gent vivia immersa en mons individuals i no s'adonaren que la població de gats anava minvant progressivament.
L'ombra pogué prendre més força i perseguí al gat fins a una casa. Després de la persecució no aconseguí recuperar la clau, però el seu portador ja era mort. El noi que la guardaria des de llavors tenia a les mans la única manera de tornar l'equilibri. La seva germana en canvi havia estat tocada per la foscor i els gats, els causants de tot plegat serien a partir de llavors la seva única obsessió.
Quan els dos han estat morts i enterrats un nou noi es qui té la missió de tornar l'equilibri.
Algú truca a la porta. En Joan s'aixeca d'un bot. La Mercè li pregunta qui pot ser a aquelles hores? Agafa un llum d'oli i baixa fins a l'entrada. Obre la porta.
- Vinc a buscar el que es meu. - digué un home vestit de negre

El nen, el gat i la clau que no obre cap porta (3/6)

Va començar a córrer sense parar mentre aquella ombra el seguia pel camí. Per molt que intentés esquivar-la no aconseguia despistar-la. Les cames li començaven a fer mal de tant córrer però tenia por per la seva vida. Mirava endavant. El poble cada cop era més a prop. Tenia que arribar-hi fos com fos. Si aconseguia ficar-se sota un llum la ombra no li podria fer mal de cap de les maneres.
Les ombres. Aquestes entitats del més enllà que ens envolten i s'alimenten de la nostra por. Les llums del poble eren molt tènues i temia que no fossin suficients com per esquivar el seu enemic.
Saltà fins a un ampit de la finestra d'una casa. Amb força dificultat aconseguí enfilar-se fins a la teulada i començà a esmunyir-se entre les baixants i les teules de les diferents cases. La pota del darrera li feia mal, girà una mica el cap, la ombra estava a punt d'enxampar-lo quan caigué per un cel obert fins a un terrat. La porta era oberta entrà i s'esmunyí cap a l'habitació. Un nen jeia damunt d'un jaç de palla tapat amb uns cacics de roba. La ombra també havia entrat per la porta. Mirà al seu voltant un nen dormia just al costat de la finestra. Saltà cap a ell i es precipità al buit. Se sentí un cop sec contra el terra. El noi es despertà. Mentre ho feia una foscor intensa entrà per la porta.
- Ramona, compte! - cridà el noi
La foscor entrà en ella. La foscor s'anava apoderant del seu cos mentre a poc a poc queia al terra. Els seus ulls es tornaren foscos. La por s'apoderava d'ell. Agafà la roba amb força. Notà una cosa dura. Era una clau. L'agafà amb la mà. La llum que entrava per la finestra il·luminà l'objecte. Un raig de llum esclatà per tota l'habitació il·luminà tots els racons. La llum impactà sobre la Ramona mentre una foscor sorgia de seu interior. Caigué al terra. La llum s'apagà a poc a poc.

Quan es va despertar ficà la mà a la butxaca i duia la clau. Obri els ulls. Encara era negra nit. Un gat el mirava des de la finestra. No sabia si havia estat realitat o un somni. La nit ben just era a la seva meitat. El gat saltà de l'ampit i desaparegué carrer avall. La clau. La clau que duia el senyor Ramon. La clau que havia protegit tota la seva vida. La clau que havia trencat l'amistat amb la seva germana Ramona. La clau tenia un gran poder que calia protegir. La clau no obria cap porta.
A partir d'aquell somni cada nit deixà un llum encès durant tota la nit a l'habitació. La Mercè no ho entenia però li ho va permetre. A l'habitació dels fills feu el mateix. La llum mai s'apagava i no hi havia racó on es pogués veure alguna ombra.

La dona que donava menjar als gats (2/6)

Tornava a ficar la mà a la bossa i en treia un grapat de pa sucat amb oli i llet. L'anava llençant estratègicament perquè tots en poguessin menjar. Sempre n'hi havia un de més espavilat que no deixaria als altres menjar. N'hi havia ben bé una dotzena tot i que ara molts ja feia temps que hi anaven. La gran plaga n'exterminà molts però encara en quedaven uns quants de lliures que es buscaven la vida entre els terrats de les cases.
Un cop acabada de buidar la bossa s'encarregava de tornar-los-hi a omplir un cossi d'aigua perquè poguesin tenir d'on veure durant la nit. Mentre tornava cap a dins uns quants es giraven i la seguien amb la mirada. Potser es pensaven que els portaria més menjar, potser pensaven que s'havien d'assegurar que demà tornaria amb més aliment.
La vida que havia decidit tenir estava lligada a aquestes petites bestioles, tot girava entorn els animals que li feien companyia. En el fons eren els 'fills' que mai havia arribat a tenir. Els tractava com a tal i de fet ells la protegien. Més d'un cop s'havia que tingut d'afrontar als comentaris de la gent. Tot sigui dit que els gats no sempre eren prou silenciosos i respectables pel que fa als altres veïns. Ella sabia que amb un sol pensament seu els gats esdevenien uns soldats fidels i efectius.

Això li havia servit per a poder seguir endavant malgrat una minsa pensió i una salut que de moment no li havia fet pas la guitza.
Feia molt temps que havia perdut el compte de les víctimes dels seus animalons, però cap de les morts podia relacionar-se amb ella.
Els anys sempre li han passat força a poc a poc a ella, en part perquè feia molts anys que no hi havia ningú més en la seva vida. Els secrets, els misteris que es guarden en aquella casa han de morir amb ella. És el tracte que va fer.
Tornava a despuntar el dia. S'aixeca del sofà on havia estat reposant una estona, mentre es lligava un davantal net es dirigia cap a rebedor, darrera la porta hi guardava una escombra. Caminà fins al carrer i obrí la porta que donava al carrer.
- Bon dia Carme! - li digué l'home de la barretina vermella
- Senyor Ramon! Bon dia tingui! -contestà amb un fals somriure
Ella sabia que el gat que li havia pres la clau era el que havia vist voltar algun cop pel corral de la seva casa. Però per molt que les seves bestioles havien intentat recuperar-la mai no ho havien aconseguit. El temps. El temps jugava al seu favor.
I així va ser com al cap dels anys sentí crits pel carrer dient que havia caigut mort. Sortí esperitada de casa direcció al temple. Molta gent rondava el cos inert del senyor Ramon. La gent li obrí el pas perquè pugues acostar-s'hi. S'agenollà al seu costat. Els ulls a poc a poc se li entelaven i una llàgrima començà a caure galta avall. Començà a rebuscar per tot el cos la clau. No hi era. Se li acabava el temps. Va agafar-li les mans mentre un home fet i dret s'apartava a poc a poc. Acostà els llavis i li feu un petó al palmell. Les llàgrimes gotejaren sobre el terra. El cos de la dona caigué lentament sobre ell.
- Qui és aquesta senyora? - una veu feble digué des del fons
- És la seva germana.
Ja era morta.

L'home de la barretina (1/6)

Com cada dijous en Ramon obre la calaixera de l'habitació i passa una mirada d'esquerra a dreta. Estirà la mà i es repeteix el mateix procés, fa un toc amb el dit índex i agafa la tercera barretina del calaix. És dijous i el dia ben just comença a despuntar. Els primers rajos de sol entren per les escletxes de la finestra mentre la Ramona ja fa estona que feineja per la cuina. Es mira al mirall, orienta la barretina i se la fica al cap d'un sol moviment. Són 62 anys de pràctica.

- A quina hora hi has de ser a Cal Quico? – treu el cap per la porta de l'habitació mentre s'eixuga les mans al davantal.
- A les 8 encara no hi ha prou llum per a fer les mesures, a més els manobres arriben a 2/4 de 9.
En Ramon es torna a mirar al mirall i aixeca la mirada. Tomba finalment cap a l'esquerra i ja té ficada la barretina.
- Marxo!! - crida mentre va baixant les escales de casa fins al corral.
Ja fa uns quants dies que hi ha una cosa que li volta pel cap. Necessito trobar algú que vulgui aprendre el seu ofici. És l'últim mestre d'obres que queda.
Surt per la porta i la Carme està escombrant l'entrada!
- Bon dia Senyora Carme! -li diu mentre es toca amb dos dits el costat del front
- Senyor Ramon! Bon dia tingui!
Mentre camina cap a les obres se n'adona que fa molts anys que el temps ha començat a passar més depressa. No és com abans, quan era jove, que en un dia podia menjar-se el món, ara a vegades ni tant sols pot recórrer les mateixes distàncies.
Comença a pujar la costa que duu fins al temple i allà es troba un nen que juga amb unes pedres i que les organitza racionalment per a construir un mur.
De cop i volta li ve a la ment la seva infantesa, records en blanc i negre en que jugava en un terraplé del corral construint ponts i túnels en la terra.
- Com et dius vailet? - li preguntà
- Joan senyor, Joan Grau
- Així deus ser fill del Josep?
- El Josep es el meu avi, jo sóc el fill del Joaquim
- Ostres tu! Com passen els dies! Escolta i que t'agradaria ser de gran?
- Doncs m'agradaria ser com el senyor que construeix el temple, saber com s'han de fer les parets perquè el sostre no caigui, conèixer les diferents pedres.
- Així t'agradaria ser mestre d'obres... és una feina molt complicada i algú te n'hauria d'ensenyar. Dígali a ta mare que a partir de demà seràs el meu aprenent.

I així començà aquesta intensa formació del Joan pel mestre d'obres del temple. Però els anys van anar passant i les forces li anaven minvant. El dia 22 de maig mentre revisaven els últims detalls de la construcció, el Senyor Ramon, que s'havia d'aguantar per un bastó perquè les cames li feien figa massa sovint. Caigué a terra.
- Senyor Ramon! - se sentí des del fons de la nau – Senyor Ramooon! - un home fet i dret se li acostà i li agafà la mà mentre li recolzava el cap sobre un tros de roba.
-Joan. Tu ets qui seguiràs els meus passos. Seràs honrat amb el do que se t'acaba de concedir i faràs bé la teva feina. Quan sigui el moment hauràs de buscar algú que et segueixi i ensenyar-li tot el que has aprés.
- No digui això! Encara m'ha d'ensenyar moltes més coses.- li començava a saltar unes llagrimes
Va tancar els ulls i va expirar l'últim alè de vida. La força de la mà va disminuir a poc a poc fins a desaparèixer. La va deixar repenjar sobre el pit i la va ajuntar amb l'altra, en el recorregut cau una clau. Se la mirà i la guarda a la butxaca. Tenia davant seu un llegat centenari que havia de protegir. Ho faria.

Obert per vacances

Avui començo el que podríem dir unes petites vacances. Bé més que vacances és una petita treva en el dia a dia quotidià en que intentaré ficar una mica d'ordre a tot plegat.

Deixeu-me aclarir abans el títol del post. El blog el deixaré obert perquè cada dia, ni que estigui mig desconnectat continuaré treballant en d'altres coses i per tant continuaré escrivint un tema nou cada dia. No gens menys potser algun dels propers posts (fins dilluns que ve) sigui lleugerament més breu i simplificat. Em prendré aquesta llibertat! ;-)
Durant molt de temps les vacances han estat per mi marxar lluny, deixar endarrere bona part del que m'acompanya i explorar un nou destí, de més petit les vacances eren anar a la platja amb la mare, el pare, la Marta i algun cop amb els tiets d'Alguaire i la padrina.
Ara ja no són així les vacances. Des de fa uns quants anys les vacances les he dedicat i continuo dedicant-les-hi al projecte de la Història Gràfica, no os podeu pas imaginar el munt d'hores que necessita per seguir funcionant, però són hores que inverteixo molt content!
Aquest anys les vacances seran de retrobament, anar a veure una persona que feia molt de temps que no veia, asseure'm a la vessant del Tossal i mirar enllà fins veure on m'arriba la mirada, buscar llocs nous, redescobrir llocs del passat i el més important: aquestes vacances seran per a inventar històries.
Unes històries que fa temps que em ronden pel cap i que millor que aquests dies per a explicar-vos-les. Tota història té una part de realitat i una part de ficció, el que avui comença són històries que només els més propers a cada una d'elles podrà desdibuixar-les. Comença l'aventura.