Post 328: tornen a casa

Los siete astronautas del Atlantis se despidieron hoy del telescopio orbital Hubble que, reacondicionado, continuará dando a la humanidad vistas asombrosas de las profundidades del Universo.

Después de una serie sin precedentes de cinco jornadas de labores extravehiculares a 563 kilómetros de la Tierra, los astronautas liberaron al Hubble a las 12:57 GMT, cuando el transbordador cumplía su órbita 119 sobre el Atlántico, aproximándose a la costa de África.

Unas dos horas antes el comandante del Atlantis, Scott Altman, maniobró la nave hacia la orientación correcta para la soltura del observatorio de 13 toneladas.

Luego se dio la orden para la apertura de la puerta del telescopio, que protege sus instrumentos extremadamente sensibles, a fin de permitir que la luz de las estrellas impresione sus lentes. Y tras esa operación, la especialista de misión Megan McArthur maniobró el brazo robótico del Atlántis dejando al telescopio por encima de la nave antes de soltarlo.

El telescopio, puesto en órbita hace 19 años, estuvo erguido en la bodega del Atlantis, el último transbordador que lo visita para reparaciones y mantenimiento, mientras los astronautas cambiaban baterías, limpiaban mecanismos e instalaban artefactos que mejorarán la capacidad de observación cósmica.

Esta misión ha sido tremendamente interesante, dijo el comandante del Atlantis, Scott Altam después de que el lunes se completaron las labores, con un coste de 220 millones de dólares (162 millones de euros), que incluyeron la colocación de nuevos instrumentos en el observatorio espacial.

Unos 45 minutos después de la liberación del Hubble, el transbordador empezó a alejarse del telescopio, camino de una órbita a aproximadamente 385 kilómetros de la Tierra adonde Altman y sus seis colegas regresarán el viernes.

Hoy fue la astronauta McArthur quien soltó al Hubble, pero fue su colega John Grunsfeld, en su tercer viaje hasta el telescopio, quien le dio la palmada de despedida en la última jornada de labores extra vehiculares ayer, lunes.

Felices travesías, le dijo Grunsfeld al Hubble, según muestra un vídeo grabado ayer. Es difícil no pensar en el Hubble como algo vivo, pero realmente yo lo siento como un amigo.

El Atlantis hizo la quinta misión de transbordador para trabajos en el Hubble, que ha sido asimismo la última de este tipo. La agencia espacial estadounidense NASA retirará de servicio el año próximo su flota de transbordadores inaugurada en 1981, y cuya historia, además de muchos éxitos, incluye también dos naves destruidas y catorce astronautas muertos.

El Atlantis partió desde el Centro Espacial Kennedy el 11 de mayo, y su nave hermana, el Endeavor, ha estado en una rampa de lanzamiento lista para una misión de salvamento si se producía alguna emergencia.

Para realizar los trabajos en el Hubble, el Atlantis ha orbitado a 27.000 kilómetros por hora, muy por encima de la franja en la que permanece la Estación Espacial Internacional (EEI), y si hubiera una emergencia en el transbordador los astronautas deberán esperar el socorro del Endeavour.

En sus casi dos décadas y más de 97.000 órbitas a la Tierra, el Hubble ha proporcionado algunas de las imágenes más asombrosas del Universo, y ha permitido que más de 4.000 astrónomos dirigieran observaciones sobre las cuales se ha calculado la edad del Universo en unos 37.700 millones de años.

Ahora todos los compartimentos para instrumentos en el Hubble están ocupados, algo que no ocurría desde 1993 cuando otro equipo de astronautas retiró un instrumento e instaló espejos de corrección para arreglar la visión, entonces borrosa, del observatorio.

Post 325: Europa s'enlaira a la recerca de l'origen de l'univers

L'Agència Espacial Europea, ESA, ha començat avui la recerca de l'origen de l'univers amb la posada en òrbita dels telescopis espacials Planck i Herschel, els dos més potents mai construïts. Fruit de 15 anys d'experimentació i amb una inversió de 1.700 milions d'euros, el coet Ariane 5 s'ha enlairat de la base de Kourou, a la Guaiana Francesa, a les 13.12 hores GMT, per començar un viatge en solitari fins a la talaia d'observació. Situats a uns 1,5 milions de quilòmetres sobre la Terra, en un punt d'equilibri tant orbital com tèrmic, Planck i Herschel gaudiran d'un emplaçament privilegiat per observar les zones més llunyanes de l'univers.

"L'ESA ja està en ruta per conèixer els orígens de l'univers", ha afirmat minuts després de l'enlairament el director general de l'agència, Jean-Jacques Dordain, convençut d'haver fet "un gran pas per ampliar el coneixement humà". Els satèl·lits que transporten els dos telescopis trigaran un mes i mig aproximadament a arribar al punt d'observació i a partir de l'octubre començaran a enviar les dades que milers de científics esperen a terra per mirar de conèixer com es va formar el cosmos.

"És l'aposta més important de l'ESA en astronomia espacial", ha dit des de Kourou el coordinador de política científica de l'agència europea, Álvaro Giménez. El científic espanyol no va escapar a l'entusiasme general per una missió que "situa Europa en primera línia" de l'observació astronòmica de l'univers.

Uns 300 experts de 15 països han posat el seu gra de sorra per concebre i fabricar els dos telescopis espacials més moderns.
"Suposen un repte científic sense precedents, perquè calia desenvolupar-los a temperatures extremadament fredes", ha explicat Giménez. La baixa temperatura, pròxima al zero absolut -és a dir, menys 273 graus centígrads, que els convertirà en els objectes més freds de l'univers-, és la clau perquè Planck i Herschel treballin sense ingerències del mitjà extern. "Si no es fes a aquesta temperatura, seria com provar de veure les estrelles de dia", ha assenyalat Giménez.

En aquesta "aventura de l'arqueologia de l'univers", cadascun dels dos satèl·lits compleix una funció diferent. Batejat en honor del fundador de la teoria de la física quàntica, Planck té la missió més complexa. Els seus dos instruments d'observació s'endinsaran en els confins de l'univers il·luminat, allà on la llum es va alliberar de la matèria, uns 380.000 anys després del "big bang" que els científics situen fa 13.700 milions d'anys. "Provarem d'analitzar la primera foto que tenim de l'univers, per deduir el que va succeir després del "'big bang'", ha dit Giménez, que va qualificar la missió com "una espècie d'ecografia de l'univers".

Herschel mirarà més a prop, al moment de la formació de les estrelles, els planetes i les galàxies. "No podem indagar en l'origen del sistema solar perquè no es pot viatjar en el temps, però podem veure el que succeeix en sistemes similars que s'estan formant en l'actualitat", ha explicat Giménez. Dotat d'un mirall de 3,5 metres de diàmetre, el major enviat a l'espai fins al moment, Herschel funcionarà com un observatori normal i mirarà les parts de l'univers que decideixin els astrònoms des de la Terra.

A més de mirar més lluny que cap altre telescopi espacial, Herschel, que pren el seu nom del descobridor dels rajos infrarojos, se servirà d'un instrumental fotomètric per analitzar la composició de les substàncies primitives que van donar lloc a la conformació dels elements que formen el cosmos.

A diferència dels seus predecessors, com el Hubble, Plank i Herschel estan refrigerats amb heli, cosa que limita la seva vida, i estan situats a tanta distància que fa impossible l'enviament de missions per a la seva reparació. Herschel treballarà com a mínim durant tres anys, encara que en l'ESA confien que n'aguanti cinc. Plank té refrigerant per a un any i mig, però amb sort viurà un any suplementari. Durant aquest temps, les dades dels telescopis arribaran als centres de l'ESA a Cebreros (Espanya) i Austràlia. El processament de les dades tindrà lloc en el centre de Villafranca del Castillo, prop de Madrid.

Post 321: messenger

La sonda Messenger de la NASA ha detectat un inmens cràcter a Mercuri que té un diàmetre aproximat d'uns 750 quilòmetres. Els experts de l'agència espacial creuen que la conca, batejada amb el nom de Rembrand, és la petjada deixada per l'impacte d'un objecte extern, probablement un asteroide, fa aproximadament 4000 milions d'anys.

Aquest cràcter es formà durant un període d'intens bombardeig provinent del Sistema Solar, segons Thomas Watters científic de la Institució Smithsonian a Washington. Pero tot i que és molt antiga, la que la conca Rembrand és més jove que unes altres s'han detectat a la superfície de Mercuri.

A més a més, la neu Messenger també ha desvelado una activitat atmosferica a Mercuri major del que es creia fins ara. Aquesta activitat, existeix una interacció entre aquesta atmosfera i el camp magnètic del plaenta, segons indicà la NASA en un comuicat.

La sonda s'aproximà per segona vegada a Mercuri el 6 d'octubre de l'any passat i transmití més de 1200 imatges a color i en alta ressolución. Messenger també reuní informació sobre una tercera part del planeta que fins ara no havia estat explorada per cap nau.

De fet una de les majors sorpreses fou constatar la gran dinàmica que existeix entre la interacció del camp magnètic i els vents solars. La primera aproximació de Messenger a Mercuri es realitzà durant el gener de l'any 2008.

La sonda també confirmà la presència de magnesi dins la tènue atmosfera de Mercuri. Segons la NASA, ja existeien indicis d'aquest element a l'atmosfera del planeta, però no es coneixia que pugués ser una component important dels materials de la seva superfície.

Per al món científic cada dada sobre Mercuri és un descobriment perquè fins fa poc més d'un any era molt poc el que es coneixia sobre el planeta. Però les imatges d'alta ressolució i la informació transmessa per la Messenger ha permés conèixer entorn d'un 90% de la superfície de Mercuri, segons els científics.

Després de fer un estudi cartogràfic, veiem que aproximadament un 40% de la superfície consisteix en planes, moltes d'elles d'origen volcànic. Messenger continuarà recollint informació sobre Mercuri quan faci la seva tercera aproximació al planeta al març de 2011.

Post 312: a la recerca d'un planeta (1 de 2)

Les sondes bessones STEREO, de la NASA estan ara ingressant a una regió de l'espai amb la finalitat de buscar restes d'un antic planeta que alguna vegada ha estat en òrbita entorn al Sol, no només lluny de la Terra. Si troben algo, podria resoldre un gran enima: l'origen de la Lluna.

El nom d'aquell planeta es Theia. És un món hipotètic. Mai no s'ha vist, però alguns investigadors creuen que existí fa 4.500 milions d'anys i que xocà contra la Terra causant d'aquesta manera la formació de la Lluna.


La hipòtesis de Theia és una idea dels teòrics Edward Belbruno i Richard Gott. Comença amb la popular teoria del Gran Impacte sobre la informació de la Lluna. Molts astrònoms sostenen que durant l'època de formació del sistema solar, un protoplaneta de la mida de Mart s'estrellà contra la Terra. El material que sortí expulsat degut a la col·lisió, una barreja de material d'ambdós cossos, es mantingué girant entorn la Terra i després es fusionà creant d'aquesta manera la Lluna. Aquest escenari explica molts aspectes de la geología lunar, incloent la mida del nucli de la Lluna, la densitat i la composició isotòpica de les roques lunars.

Belbruno i Gott creuen que va venir d'un dels anomenats punts de Lagrange en l'òrbita de la Terra entorn el Sol.

Els punts de Lagrange del sistema Sol - Terra són regions de l'espai on l'estribada gravitacional de la Terra i el Sol es combinen per a formar un pou gravitatori. El material a la deriva a l'espai tendeix a ajuntar-se allí d'una manera semblant a com ho fa l'aigua quan s'ajunta al fons d'un pou. El matemàtic del segle XVIII, Joseph Lagrange, demostrà que existeixen cinc d'aquests pous en el sistema Sol-Terra els quals anomenà L1, L2, L3, L4 i L5. Tals punts es col·locarien segons aquest dibuix.

Quan el sistema solar era molt jove, els punts de Lagrange es trobaven poblats de principalment per planetesimals, o unitats de la mida d'asteroides que formaren els planetes. Belbruno i Gott suggereixen que en un dels punts de Lagrange, ja sigui el L4 o L5, els planetesimals s'uniren per a formar Theia, el nom del qual a la mitologia grega representa a un tità que donà la llum a la deessa de la Lluna, Selena.

Post 217: nou destí per a la NASA

Si algú vol deselar un nou misteri de l'univers, la NASA dóna una oportunitat.

L'Agència Espacial Americana ha decidit organitzar un concurs per a que siguin els mateixos ciutadans, de qualsevol racó del món, qui decidieix quina serà la propera missió del telescopi espacial Hubble. Tot i que els participants hauran d'escollir entre 6 opcions donades per l'organisme.

Per això, la NASA ha habilitat la web hhtp://YouDecide.Hubblesite.org per a que el públic pugui escollir entre les sis possibles pròximes missions científiques del telescopi Hubble, amb motiu de l'Any Internacional de l'Astronomia.

Entre les sis destinacions possibles que el Hubble visitarà en la pròxima missió, prevista pel 12 de maig, es troben tres galàxies i tres estrelles. La votació podrà efectuar-se fins el dia 1 de març. De moment, l'opció que compte amb més puntuació és la que mostra la interacció entre dos galàxies, que segons els astrònoms és un fet espectacular.

La càmera del telescopi captarà una iamtge d'alta ressolució revelant nous detalls de l'opció que més vots consegueixi. La fotografia es publicarà entre el 2 i el 5 d'abril dins el marc d'unes jornades d'Astronomia. Tots aquells que votin podran optar au na de les 100 còpies de l'objecte celest escollit.

El motiu del concurs, segons l'astrònom Dr. Summer, es degut a que els astrònoms no saben quins objectes celests podrien ser més interessants per a fotografiar amb el telescopi espacial. Per això, la NASA ha decidit que siguin els ciutadans els que escullin la pròxima aventura.

Post 196: la Via Làctea gira molt depressa

La Via Lactea gira a 160000 quilòmetres per hora més depressa del que es pensava fins ara. Aquest augment de la velocitat, respecte a l'estimació anterior, implica que la seva massa és un 50% més gran del que indicaven investigacions anteriors i que, per tant, és més probable que colisionem amb la nostra galàxia veïna, Andrómeda.

Això sí, en un futur que està encara molt i molt lluny. Tot plegat gràcies a aquest treball la nostra galàxia ha deixat de ser la germana petita de la familia, segons el Centre d'Astrofísica de Harvard-Smithsonian.

Aquestes noves dades significa que la Via Lactea es mou en la seva òrbita a la vertiginosa velocitat de 965000 quilòmetres per hora, segons s'ha aconseguit observar des d'una de les seves puntes, que és on es troba el Sistema Solar i on hi ha la Terra, és a dir, a 28000 anys llum del centre de la galàxia.

No es gens fàcil conèixer l'estructura i el moviment de la Via Lactea perquè estem dins d'ella. Es com voler conèixer com és un bosc passejant sota els arbres, comenta l'Observatori Astronòmic Nacional.

En aquest cas, els científics utilitzaren el radiotelescopi Very Long Baselina Array (VLBA), de la Fundació Nacional de la Ciència d'EUA, un conjunt de 10 antenes, distribuïdes per tot el país, que conformen una de les instal·lacions més grans d'observació des de la Terra.

Degut a la seva gran capacitat per aconseguir imatges en gran detall, el que s'aconsegueix mesurant les ones amb rajos infraroig, els investigadors han desenvolupat un programa de mesura. Els seus resultats han estat presentats a la reunió anual de la Societat Americana d'Astrofísica, celebrada aquests dies a Long Beach (California).

Els astrònoms observaren que hi havia regions d'una prolífica formació d'estrelles a tota la galàxia. En algunes d'aquestes zones, s'hi van trobar mol·lècules d'aigua que emeten radiacions monocromàtiques: són com el feix d'un làser, però amb microones i es denominen màsers còsmics. Aquests màsers són detectables pel VLBA.
Institut Max Plank, descobrí que les distàncies difereixen molt de les anteriors mesures, algunes vegades fins i tot les doble. S'han trobat també que les `parees de les estrelles en formació que contenen els màsers són les que defineixen els braços en esperial de la nostra galàxia.

Coincidint amb la trobada, també es va aprofitar per presentar un mapa complet dels quatre braços en espiral de la galàxia. Fins ara se savia que la Via Làctea està distribuïda en un disc amb un nucli d'estrelles i que fora d'aquesta àrea les estrelles es situen en braços en espiral. Ara s'ha pogut observar que existeix una total simetria en l'estructura d'aquests braços: han provat que hi ha dos braços principals i uns altres dos de més dèbils, i no un només com es creia fins ara.

Post 152: d'asteroide a meteorit

Un asteroide és un objecte sòlid, compost majoritàriament per roca i metalls, més petit que un planeta i que orbita al voltant del Sol. Un asteroide és un tipus de planeta menor, encara que sovint ambdós termes s'tuilitzen com a sinònims.

El que va passar aquest cap de setmana al Canadà és que un asteroide, un objecte estel·lar, va entrar a l'atmosfera i per tant passa a anomenar-se meteorit.

L'1 de gener de 1801, l'astrònom sicilià Giuseppe Piazzi descobrí per casualitat el primer asteroide (Ceres), mentre elaborava un catàleg d'estels. Al descobriment de Piazzi en seguiren d'altres, però cap de tan gran com Ceres. L'any 1807 ja se'n coneixien quatre. Actualment hi ha més de 100.000 asteroides catalogats. El terme asteroide, que significa semblant a una estrella, va ser creat per l'astrònom William Herschel el 1802, poc després del descobriment del segon asteroide (Pallas).

La major part dels asteroides coneguts giren, en òrbites el·líptiques, en una regió del sistema solar coneguda amb el nom de cinturó d'asteroides o cinturó principal. Aquesta regió està situada entre les òrbites de Mart i Júpiter, a entre 2,06 i 3,27 unitats astronòmiques del Sol. Els asteroides del cinturó principal tenen períodes orbitals d'entre 3 i 6 anys. Molts asteroides tenen òrbites molt excèntriques i alguns passen prop de la Terra de tant en tant. Alguns asteroides tenen satèl·lits.

Es creu que la majoria d'asteroides són les restes del disc protoplanetari que no es van incorporar a cap planeta durant la formació del sistema solar.

Un meteorit és un cos celest, asteroide, relativament petit que arriba a la superfície terrestre. A l'espai, aquests cossos reben el nom de meteoroides (petits asteroides que generalment són el resultat de la col·lisió de dos o més asteroides). En entrar en contacte amb l'atmosfera, la fricció de l'aire provoca que el cos s'escalfi, emetent llum i formant un meteor, bola de foc o estrella fugaç.

La pluja de meteorits més coneguda són les Llàgrimes de Sant Llorenç als voltants del 12 d'agost.

Post 149: més aigua a Mart

Sembla estrany però aquests dies la NASA no deixa d'aparèixer als mitjans de comunicació i a les publicacions científiques, ara és el torn de la sonda Mars Reconnaissance Orbiter (MRO) que ha detectat glacials que cobreixen una superfície de desenes de milers de quilòmetres quadrats i s'esten des de les muntanyes marcianes amb un gruix en alguns casos fins a 800 metres.

"Es tracta d'un descubriment molt important perquè només constata l'existència d'aigua a Mart sinó que cobreix la necessitat de líquid que tindiren les futures missions interplanetàries", assegura el Laboratori de Propulsió en Raig (JPL) de la NASA.

La troballa també és important perquè l'aigua d'aquests glacials es troba a latituds baixes del planeta, lluny dels pols, i en alguns cassos a només uns tres metres de profunditat.

Deguit a que l'aigua és un dels ingredients essencials de la vida tal i com la coneixem aquí a la Terra, l'existència de grans reserves de líquid congelat és un signe alentador per als científics que busquen vida més enllà del nostre planeta, segons indica un estudi publicat aquesta setmana a la revista Science.

Els primers indicis d'aigua a Mart foren detectats ara fa quatre anys pels vehicles Spirit i Opportunity i confirmats poc després per la Phoenix el vehicle que aquests dies ha deixat de funcionar.

No hi ha cap dubte en que aquests glacials representen la major reserva d'aigua a Mart, lluny de les capes polars, només un del que examinaren és tres vegades més extens que la ciutat de Los Ángeles (California) i hi ha molt més encara. A la vegada tot plegat és una finestra a un clima que fou molt diferent al que avui és Mart.

El descobriment aconseguit pel radar de la sonda MRO desvelà un misteri que havia sortit a la dècada de 1970 quan les sondes Viking de la NASA detectaren ondulacions que venien de les muntanyes. Una teoria indicava que es tractava de fluxes de roques lubricades en gel. Malgrat tot, s'indicà que s'assemblaven molt als enormes glacials detectats també sota la roca a l'Antàrtida i per a l'estudi de la qual s'havia utilitzat el radar.

Tal i com passa a la Terra, aquestes masses de gel ocult a l'Antàrtida preserven el registre d'antics organismes i la història del passat climàtic, a Mart, es podrà fer el mateix.

La solució del trencaclosques fou proporcionada pel radar de la sonda de la NASA, el qual indicà que aquestes configuracions topogràfiques contenen enormes quantitats de gel.

Segons l'informe de la Science, les proves de les presencia d'aigua congelada són múltiples. Els ecos del radar rebuts per l'orbitador passen a través del material i reboten des d'una superfície interior més profunda sense una pèrdua important de la seva força, tal i com passa quan hi ha aigua en una capa relativament prima que la cobreix.

Per l'altra part, la velocitat de les ones de radio que travessen la capa s'ajusta a una composició d'aigua congelada.

Els glacials en els que es centra l'estudi estan ubicats en la regió de la conca de Hellas, a l'hemisferi sud marcià, però el radar també detectà formacions semblants a l'hemisferi nord. A data d'avui existeix un volum encara molt més gran d'aigua congelada als dipòsits del nord.

Post 148: internet a l'espai

NASA ha provat amb èxit el primer model de xarxa de comunicacions espacial profund d'Internet.

El projecte ha estat dut a terme per enginyers del Laboratori de Propulsió en Jet de la NASA a Pasadena, Califòrnia, utilitzant programari de Connexió de Xarxes Tolerant i sense Interrupció, o DTN, que transmet dotzenes d'imatges espacials a i des d'un vehicle espacial de la NASA situat a 32 milions de quilòmetres de la Terra.

Amb aquesta gesta estableixen el primer pas per a crear una xarxa de comunicacions espacial totalment nova, una Internet interplanetària.

La Internet Interplanetària ha de ser prou sòlida per a resistir retards, interrupcions i desconnexions en l'espai. Els talls es poden produïr quan un vehicle espacial es mou darrere un planeta, o quan hi ha tempestes solars i els retards de comunicació són més llargs. El retard enviat o rebut de dades des de Mart pren entre 3 i mig a 20 minuts a la velocitat de la llum.

A diferència del protocol TCP/IP a la Terra, el DTN no assumeix una connexió directa contínua. En el seu disseny, si un camí de destinació no es pot trobar, els paquets de dades no es descarten. En canvi, cada nus de xarxa es queda custodiant la informació mentre es necessari fins que es pugui de manera segura comunicar-se amb un altre nus. Aquest mètode de magatzem-i-retorn és el mitjà amb la qual la informació no es perd quan cap camí immediat a la destinació no existeix. Finalment, la informació es reparteix a l'usuari final.

"Avui, un equip d'operacions ha de planificar manualment cada enllaç i generar totes les comandes per especificar quines dades enviar, quan enviar-lo, i on enviar-ho", segon el director del Centre d'Operacions Experimentals de la DTN al JPL. "Amb un DTN estandaritzat, això serà automàtic".

Els enginyers començàven ahir una llarga sèrie de demostracions del DTN. Les dades es transmetien utilitzant la Xarxa Espacial Profunda de la NASA. Els enginyers utilitzen el vehicle espacial Epoxi enviat a Mart per a retransmetre dades en òrbita. Epoxi està allà en una missió per a trobar-se amb el Cometa Hartley d'aquí 2 anys.

Fins ara hi ha 10 nusos en aquesta primera xarxa interplanetària. Un és el vehicle espacial Epoxi i els altre nou, estan al camp del JPL, a les sondes de Mart, satèl·lits orbitants i centres d'operació dispersos pel planeta.

Aquest és un experimenta llarg i és el primer d'una sèrie de demostracions planejades per a classificar la tecnologia per a l'ús en una varietat de futures missions espacials. Durant la pròxima ronda de testatge, una demostració més ampliada de la NASA serà per utilitzar el nou programari de DTN carregat a bord de la Base Espacial Internacional, serà aquest estiu.

En els propers anys, la Internet Interplanetària podria permetre molts tipus nous de missions espacials. Les missions complexes que impliquen vehicles espacials d'aterratge, mòbils i orbitants múltiples que seran molt més fàcils de donar-los-hi suport amb aquest nou protocol. També es podria assegurar comunicacions fiables per a astronautes a la superfície de la Lluna.

L'Experiment de Connexió de Xarxes d'Impacte Profund està patrocinat per les Space Communications and Navigation Office in NASA's Space Operations Mission Directorate a Washington. El NASA's Science Mission Directorate and Discovery Progra també a Washington.

Post 145: primera imatge de tres planetes que orbiten una estrella

No deixem el tema astronòmic i és que ara parlarà d'uns científics del Canadà i Estats Units que han aconseguit prendre la primera imatge directa que mostra 3 planetes que orbiten una estrella diferent a la nostra. L'estudi es publicava fa uns dies a la revista Science.

Els investigadors acostumen a detectar la presència d'un planeta, normalment a través de la seva influència gravitacional sobre una estrella. Malgrat tot van obtenir fotografies de tres planetes de forma directa utilitzant els telescopis Keck i Gemini.
L'estrella en qüestió és la HR 8799, és el que s'anomena una estrella de seqüència principal que com el Sol està dins de la primera fase de la seva vida i la més amplia, l'energia de la qual procedeix de reaccions nuclears. L'estrella està a 128 anys llum de la Terra.

Els planetes que viatgen al seu voltant tenen masses que van d'entre cinc a tretze vegades la de Júpiter, el més petit dels quals està molt a prop del Sol i el més gran molt lluny. Aquesta relació de tamanys, que de forma general és similar a la dels planetes externs del Sistema Solar, dóna suport a un escenar en el que els planetes es formen a través de l'agregació de partícules en un disc de gas i pols que gira a l'entorn de l'estrella.
Segons els autors, el sistema s'assembla a una versió millorada de la part externa del nostre sistema solar. Els científics estimen que si HR 8799 hagués estat tan tènue com el Sol, els seus planetes estarien a distància semblants a les de Saturn, Urà i Neptú.

Post 144: primera fotografia d'un exoplaneta

Astrònoms americans enunciaren que van captar la primera imatge fotogràfica d'un exoplaneta a només 25 anys llum de la Terra, a la constel·lació de Peixos Austrinus.

La imatge mostra el sistema planetari en tota la seva totalitat format per un cinturó de pols i brossa còsmica junt a l'exoplaneta, anomenat Formalhaut b, el moviment de traslació del qual al voltant de l'estrella dura 872 anys terrestres.
Els exoplanetes, segons la definició científica, són cossos que giren en una òrbita permanent entorn d'una estrella, però més enllà del sistema solar. Fins ara s'ha determinat l'existència d'uns 300 exoplanetes, però mai s'havia aconseguit captar la imatge d'un d'ells.

En una conferència de premsa a Washington i un informe publicat a la revista Science, els científics indicaren que l'exoplaneta té probablement la massa de Júpiter i gira en òrbita d'una estrella identificada com Formalhauta una distància que és al voltant de quatre vegades la que separa Neptú del Sol.

Els primers indicis de l'existència d'un exoplaneta a la constel·lació de Peixos Austrinus apareixé al 2005 quan l'astrònom de la Universitat de Califòrnia, Paul Kalas, analitzà imatges preses per la càmera avançada del telescopi espacial Hubble que mostrava al marge de material molt definit entorn a l'estrella.

L'exoplaneta podria tenir un sistema d'anells semblants als que envolten a Júpiter i que després es condensen per a formar el que són ara les seves llunes.

L'extrem irregular de l'anell de brossa i pols còsmica que envolta a l'estrella suggereix que hi havia allí un exoplaneta en òrbita el·líptica que influia a la seva conformació. La força gravitatòria de Formalhaut bés la raó clau per la qual l'ampli cinturó que envolta el Formalhaut està esculpit amb un cercle irregular entorn a l'estrella.

Les dos fotografies obtingudes fins ara corresponen al 2004 i 2006, les quals mostrens que el seu moviment en un lapse de 21 mesos concorda amb el que s'esperava d'un exoplaneta que completa una òrbita entorn a l'estrella cada 872 anys a una distància de 119 unitats astronòmiques és a dir a 17.700 milions de quilòmetres.

Post 142: adéu a la Mars Phoenix

Des de que la sonda va descendir sobre la superfície de Mart a finals del maig passat al mig d'un desert congelat situat al seu pol nord, registrà nevades, va extraure fragments de gel i descobrí que la pols marciana té similituds químiques amb l'aigua marina de la Terra. Això podria reafirmar la teoria de que alguna vegada circulà aigua líquida amb les condicions necessàries per al desenvolupament de la vida.

La NASA, malgrat tot, continuarà utilitzant orbitadors per a intentar rebre senyals de la Phoenix, si bé les possibilitats de que la sonda torni a funcionar són mínimes. La missió de la Phoenix anava a durar tres mesos, però la sonda ha estat operativa durant més de cinc.
El final de la missió no supossa pas un revés per a la NASA, donat que l'agència espacial ja havia anticipat que el canvi d'estació a Mart, de l'estiu a la tardor i amb menys hores de llum, anava a provocar aquesta situació, només que ha passat tres setmanes abans del que s'esperaven les tormentes de pols al Planeta Roig. La Phoenix funcionava mitjançant energia proporcionada pels seus panells solars, que ja no es podien recarregar més.

Al llarg d'aquests messos, les successives trobades de la sonda han donat lloc a diverses especulacions sobre aquesta possibilitat: des de la presència de restes de perclorat, la presència d'indicis de gel subterrani, l'excessiva salinitat de qualsevol dipòsit d'aigua, les suposadament favorables condicions del sòl marcià per allotjar vida...

En el fons de tot la Phoenix ha donat un importat impuls a la nostra esperança de que podem demostrar així que Mart era habitacle i que possiblement tenien les condicions per a mantenir-hi la vida.

Malgrat tot, no s'ha pogut demostrar de forma concluient l'existència - pasada, present o futura - de un marc propici per la vida humana en un planeta que, de moment, segueix oferint més interrogants que respostes.

Post 139: els volcans de la lluna

Quan una nit d'estiu un mira enlaire i veu la lluna plena, es poden distingir petites tonalitats més fosques, en forma de taques circulars, són els seus cràters.

Segons un estudi de l'Agència d'Exploració Aerospacial Kanagawa del Japó, publicada al Science Express dins l'edifició digital de la revista Science: l'activitat volcànica de la Lluna podria haver existit molt abans del que avui en dia ens pensem.

Aquesta afirmació és el resultat dels anàlisis de les imatges d'alta ressolució de la cara fosca de la Lluna, preses amb la càmera estèreo que porta el satèl·lit explorador llunar japonès KAGUYA (SELENA).
Les noves dades sobre els mars, els oceans foscos de basalt volcànic, de la cara fosca de la Lluna podria ajudar als investigadors a reconstruïr els origens de la Lluna i la seva evolució.

Tot i que no es poden accedir al basalt per a realitzar una datació radiogènica, l'edat d'aquests mars pot determinar-se comptant el nombre de cràters que marquen les superfícies volcàniques, els mars més antics haurien de contenir més cràters.

Quan s'aplica el mètode de les noves imatges obtingudes per la KAGUYA/SELENE, els científics estimen que la majoria del volcanisme dels mars en aquest costat de la Lluna va aturar-se fa 3.000 milions d'anys.

Malgrat tot en unes altres localitzacions de la cara fosca de la Lluna, els dipòsits de mars s'estimen en uns 2.500 milions d'anys d'antiguitat, el que suggereix que el volcanisme podria haver durat molt més en algunes àreas.

Post 133: Hubble, mirant les estrelles

La NASA ha tornat a fer funcionar el telescopi espacial Hubble després d'una llarga pausa per a reparar-ne l'òptica i part del maquinari, el resultat és una imatge espectacular de com dos galaxies identificades com Arp 147 demostren la seva influència gravitatòria.

La imatge desmostra que la càmara (planetària gran angular WFPC2) està funcionant tal i com ho feia abans de que s'aturessin les seves transmissions a l'octubre, el resultat un 10 tant en qualitat com en bellessa.

Les dos galàxies estan orientades de tal forma que donen l'aparença d'un numero 10. La galàxia que correspon a l'1 sembla estar envoltada per un anell d'estrelles i la que és el "zero" mostra un anell blau que revela una formació d'estrelles.

El parell de galàxies, fotografiat per la càmara del Hubble entre el dilluns i el dimarts passat, mostra la constel·lació de Cetus a més de 400 milions d'anys llum de la Terra.

El Hubble és un projecte de cooperació internacional entre la NASA i l'Agència Espacial Europea (ESA), les operacions de la qual són controlades des del Centre Goddard de Vols Espacials de l'agència americana.

L'observatori espacial ha patit una sèrie de problemes de funcionament els darrers anys i la NASA projecte enviar en òrbita al transbordador Atlantis en una nova missió de servei i reparacions. Aquesta missió, que inclourà almenys cinc passejos espacials, es realizarà probablement a principis de l'any que vé.