L'executiu català ha aprovat avui el projecte de llei de creació del municipi de La Canonja que, una vegada aprovat pel Parlament, serà de nou independent de Tarragona, ciutat a la que fou annexionat l'any 1964.
El nou terme municipal contarà amb uns 7,32 km2 i limitarà al nord i a l'oest amb Reus, a l'est i al sud amb Tarragona i al sudoest amb Vila-seca i, una vegada aquest constituït, serà l'ajuntmant número 947 de Catalunya.
El govern ha impulsat el citat projecte de llei per a satisfer les aspiracions històriques dels habitants de La Canonja de ser municipi independent, una demanda que ha tingut un tractament excepcional perquè no s'hi podia resoldre amb la normativa vigent, segons l'executiu.
Així, l'executiu denegà la segregació el passat dia 7 de gener per qüestions legals, però constatà que existien raons de pes que justifiquen la voluntat de La Canonja de ser municipi independent, ja que ho fou durant la II República.
La Canonja ha mantingut sempre un sentiment de comunitat diferenciada i, per aquest motiu, l'ajuntament de la ciutat al maig de 2004 i, a l'abril de 2007, degut a la tramitació de l'expedient de segregació.
Després de ser denegada aquesta sol·licitud, d'acord amb la normativa vigent, per què no complia el requisit de que els nuclis de població estan a una distància de 3000 metres, la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya demanà que es tingués en compte l'especialitat del cas, ja que reconeixia les pecularietats d'ordre social, geogràfic i històric de La Canonja.
L'antic municipi de La Canonja existí com a tal fins l'any 1964, quan fou annexionat a Tarragona per un decret del govern espanyol i, parcialment, es va constituir com a entitat local menor, i des de 1993 era una entitat municipal descentralitzada de la capital.
Després de ser aprovada la llei de creació del municipi de La Canonja, aquesta norma entrarà en vigor en el plas de sis mesos després de la seva publicació, i es preveu un període de tres mesos com a màxim per a executar l'alteració en els termes.
Mostrando entradas con la etiqueta geografia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta geografia. Mostrar todas las entradas
Post 270: Redoubt
Etiquetas:
curiositats,
geografia,
imatge,
món,
post
El diumenge a la nit aproximadament a les 22:38 hora local d'Alaska, el volcà Redoubt produïa una sèrie de 5 erupcions explosives a les quals cada una durava entorn de 30 minuts. L'última acabava a les 5:00.
El radar meteorològic mostrava un núvol de centra que arribava fins als 60.000 peus per damunt del nivell del mar (aproximadament uns 15km, el límit de la troposfera).
En aquest model el que podem veure és l'evolució de la columna de cendra que arribà als 16 km d'altura.
Si voleu trobar molta més informació d'aquest volcà i d'altres d'Alaska no dubteu en visitar la web de l'Observatori de Volcans d'Alaska.
El radar meteorològic mostrava un núvol de centra que arribava fins als 60.000 peus per damunt del nivell del mar (aproximadament uns 15km, el límit de la troposfera).
En aquest model el que podem veure és l'evolució de la columna de cendra que arribà als 16 km d'altura.
Si voleu trobar molta més informació d'aquest volcà i d'altres d'Alaska no dubteu en visitar la web de l'Observatori de Volcans d'Alaska.
0
comentarios
martes, 24 de marzo de 2009
Post 262: volar de pol a pol
Etiquetas:
canvi climàtic,
ciència,
geografia,
imatge,
post
Un equip de científics ha iniciat amb èxit una sèrie de vols des de la regió àrtica fins a la regió antàrtica a bord d'un avió d'investigació avançat, el primer pas d'un nou projecte de tres anys per a efectuar les més extenses mesures des d'aeronaus realitzadesfins ara del diòxid de carboni i altres gassos d'efecte hivernacle. Els resultats ajudaren als científics a determinar on i quan els gassos d'efecte hivernacle entren o surten de l'atmosfera, un coneixement essencial per a emprendre qualsevol acció encaminada a mitigar l'escalfament del planeta.
La companya de tres anyos se basa en les poderoses capacitats d'un avió Gulfstream V especialment equipat, propietat de les Fundació Nacional de la Ciència (NSF), Estats Units, i operat per la NCAR. Aquest avió d'investigació, conegut com a Plataforma Aerotransportada amb Instrumentació d'Alt Rendiment per a la Investigació Medioambiental (HIAPER, segons les seves sigles en anglès), té una autonomia de vol d'uns 11.000 quilòmetres, que permet als científics atravessar grans regions de l'Oceà Pacífic sense reabastiments de combustible, recollint mostres d'aire pel camí. Els investigadors volaran des d'altituds de 300 metres sobre la superfície de la Terra fins a cotes d'uns 14.000 metres a l'estratosfera baixa.
El projecte HIPPO (HIAPER Pole-to-Pole Observations), reuneix a científics de diferents organitzacions als EEUU, incloent la NCAR, la Universitat de Harvard, l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA), l'institut Scripps d'Oceanografia, la Universitat de Miami, i l'Universitat de Princeton. La NSF i la NOAA està financiat el projecte.
La investigació ajudarà a respondre a preguntes tals com per què els nivells atmosfèrics de metà, un potent gas d'efecte hivernacle, s'han triplicat des de l'inici de l'Era Industrial i han estat augmentant de nou després d'haver-se estabilitzat durant la dècada de 1990. Els científics també analitzaran altres gassos i partícules a l'atmosfera que poden afectar a les temperaturas al influïr als núvols o a la quantitat de calor solar que arriben a la superfície terrestre.
Volar de pol a pol permetrà a l'equip de l'HIPPO estudiar com la tala i reforestació en els boscos boreals i les selves tropicals, així com els canvis en els vents atmosfèrics superiors prop de l'Antàrtida, estan afectant als nivells de diòxid de carboni (CO2) a l'atmosfera.
La companya de tres anyos se basa en les poderoses capacitats d'un avió Gulfstream V especialment equipat, propietat de les Fundació Nacional de la Ciència (NSF), Estats Units, i operat per la NCAR. Aquest avió d'investigació, conegut com a Plataforma Aerotransportada amb Instrumentació d'Alt Rendiment per a la Investigació Medioambiental (HIAPER, segons les seves sigles en anglès), té una autonomia de vol d'uns 11.000 quilòmetres, que permet als científics atravessar grans regions de l'Oceà Pacífic sense reabastiments de combustible, recollint mostres d'aire pel camí. Els investigadors volaran des d'altituds de 300 metres sobre la superfície de la Terra fins a cotes d'uns 14.000 metres a l'estratosfera baixa.
El projecte HIPPO (HIAPER Pole-to-Pole Observations), reuneix a científics de diferents organitzacions als EEUU, incloent la NCAR, la Universitat de Harvard, l'Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica (NOAA), l'institut Scripps d'Oceanografia, la Universitat de Miami, i l'Universitat de Princeton. La NSF i la NOAA està financiat el projecte.
La investigació ajudarà a respondre a preguntes tals com per què els nivells atmosfèrics de metà, un potent gas d'efecte hivernacle, s'han triplicat des de l'inici de l'Era Industrial i han estat augmentant de nou després d'haver-se estabilitzat durant la dècada de 1990. Els científics també analitzaran altres gassos i partícules a l'atmosfera que poden afectar a les temperaturas al influïr als núvols o a la quantitat de calor solar que arriben a la superfície terrestre.
Volar de pol a pol permetrà a l'equip de l'HIPPO estudiar com la tala i reforestació en els boscos boreals i les selves tropicals, així com els canvis en els vents atmosfèrics superiors prop de l'Antàrtida, estan afectant als nivells de diòxid de carboni (CO2) a l'atmosfera.
0
comentarios
lunes, 16 de marzo de 2009
Post 111: Un model matemàtic per a predir tsunamis
Un equip de científics espanyols i francesos han presentat un model que estudia i pot predir tsunamis i esllavissades submarines mitjançant equacions matemàtiques (SINC, Servició de Información y Noticias Científicas).
El text, publicat aquesta setmana al Journal of Computational Physics, explica que les equacions Savage-Hutter permeten plantejar la necessitat de tenir en compte l'acomplament entre les dos capes implicades en els processos de les esllavissades submarines: l'aigua i la roca.
"Estudiar l'acomplament bicapa és complicat però fonamental en la dinàmica total, perquè els moviments de les roques fan que es mogui l'aigua, però també les possibles marees d'aigua poden desplaçar el material granular", comenta el professor de Matemàtica Aplicada de la Universitat de Sevilla i autor del treball, Enrique Fernández Nieto.
Segons els científics, aquests fenòmens es veuen afavorits després de la caiguda de roques degut a l'existència d'una pendent abrupta del fons, per una acumulació de material, o per un fort onatge que desestabilitza la capa de sediments i el que pugui caure.
Per a deduïr el model, els matemàtics han tingut en compte la porositat dels sediments, les forces que interactuen en el procés i el terme de fricció del tipus Coulomb, que fa referència als paràmetres de les equacions que s'opossen al moviment de la massa de roca al caure.
En aquest sentit, Fernández, posa com a exemple una columna d'aigua en un recipient al qual se li obra una comporta. "El líquid es s'escampa i convergeix en una superfície horitzontal, constant i quieta. Malgrat tot, quan es realitza el mateix experimenta amb una columna de grans d'arena, l'estat final té forma de campana. Els termes que produeixen aquesta solució final amb pendent -ja no horitzontal-, degut a la fricció entre les partícules, és al que es refereix el terme de fricció de tipus Coulomb".
Els matemàtics han comprovat l'eficàcia de les seves equacions amb les dades del tsunami de Papúa Nova Guinea al 1998. En l'actualitat, l'Instituto Español de Oceanografia, dins d'un projecte conjunt finançat per la Junta de Andalucía, està aplicant el model per analitzar desprendiments de terra de les illes d'Alboran a Almeria.
A més a més de la Universitat de Sevilla, han participat en l'estudi científic de la
Además de la Universidad de Sevilla, han participado en el estudio científicos de la Universidad de Málaga, de la Escuela Normal Superior de París, de la Universitat de la Savoie, i de l'Equip de Sismologia de l'Institut de física 'du Globe' de París.
El text, publicat aquesta setmana al Journal of Computational Physics, explica que les equacions Savage-Hutter permeten plantejar la necessitat de tenir en compte l'acomplament entre les dos capes implicades en els processos de les esllavissades submarines: l'aigua i la roca.
"Estudiar l'acomplament bicapa és complicat però fonamental en la dinàmica total, perquè els moviments de les roques fan que es mogui l'aigua, però també les possibles marees d'aigua poden desplaçar el material granular", comenta el professor de Matemàtica Aplicada de la Universitat de Sevilla i autor del treball, Enrique Fernández Nieto.
Segons els científics, aquests fenòmens es veuen afavorits després de la caiguda de roques degut a l'existència d'una pendent abrupta del fons, per una acumulació de material, o per un fort onatge que desestabilitza la capa de sediments i el que pugui caure.
Per a deduïr el model, els matemàtics han tingut en compte la porositat dels sediments, les forces que interactuen en el procés i el terme de fricció del tipus Coulomb, que fa referència als paràmetres de les equacions que s'opossen al moviment de la massa de roca al caure.
En aquest sentit, Fernández, posa com a exemple una columna d'aigua en un recipient al qual se li obra una comporta. "El líquid es s'escampa i convergeix en una superfície horitzontal, constant i quieta. Malgrat tot, quan es realitza el mateix experimenta amb una columna de grans d'arena, l'estat final té forma de campana. Els termes que produeixen aquesta solució final amb pendent -ja no horitzontal-, degut a la fricció entre les partícules, és al que es refereix el terme de fricció de tipus Coulomb".
Els matemàtics han comprovat l'eficàcia de les seves equacions amb les dades del tsunami de Papúa Nova Guinea al 1998. En l'actualitat, l'Instituto Español de Oceanografia, dins d'un projecte conjunt finançat per la Junta de Andalucía, està aplicant el model per analitzar desprendiments de terra de les illes d'Alboran a Almeria.
A més a més de la Universitat de Sevilla, han participat en l'estudi científic de la
Además de la Universidad de Sevilla, han participado en el estudio científicos de la Universidad de Málaga, de la Escuela Normal Superior de París, de la Universitat de la Savoie, i de l'Equip de Sismologia de l'Institut de física 'du Globe' de París.
0
comentarios
martes, 14 de octubre de 2008
Erupcions volcàniques (II)
Fa uns dies vaig parlar-vos d'un curs sobre el 'Canvi climàtic', avui, aprofitant que ahir vaig obrir un post sobre l'erupció del volcà Okmok a Alaska explicaré la incidència que tenen les grans erupcions volcàniques en el clima planetari.
Des del punt de vista exclusivament tèrmic, la temperatura mitjana mensual experimenta un descens durant els dos o tres anys posteriors a erupcions volcàniques. En funció de la localització, la resposta presenta matisos. Així per a grans erupcions volcàniques de localització tropical la incidència es més perllongada però de magnitud modesta, mentre que per a erupcions d’elevades latituds (de l’hemisferi nord) la resposta té una durada molt inferior (4-6 mesos), però sent aquesta molt més aguda.
En els darrers 250 anys hi han hagut erupcions prou importants com la del Laki a Islàndia l'any 1783, la gran erupció desconeguda del 1808, la del Tambora considerada l'erupció més important i devastadora en època històrica perdent-hi la vida més de 88.000 persones entre el 10 i 11 d'abril de 1815.
El Cosigüina localitzat al nord-oest de Nicaragua i que formà un cràcter de 2,3 km i 500 m de fondària durant l'erupció del 22 de gener de 1835 emetent cendres que arribaren fins a la ciutat de Mèxic a 1400 km al nord!
El volcà Askja va donar-se a conèixer amb l'erupció del 29 de març de 1875, abans era totalment desconegut, està localitzat en una àrea pràcticament deserta al centre d'Islandia. Va originar una caldera de 50 km2.
El Krakatau, localitzat a l'estret de Sunda, entre Java i Sumatra, entrà en erupció el 20 de maig de 1883. L'erupció del 26-27 d'agost del mateix any destruí bona part de la muntanya i creà una columna de gas i centres de fins a 27 km d'altura.
L'explosió tant fora deixà sentir-se fins a més de 4500 km! allibrerant 20km3 de materia i col·lapsant la caldera de més de 6 km de diàmetre. El tsunami generat arribà fins a Aràbia (7000 km lluny) i durant els dos anys següents arreu del món es pogueren veure brillants postes de sol fruit de l'erupció. El núvol atenuà un 30% la radiació solar diecta i cobrí tot el globus fins a final del 1883.
---
Recomano que visiteu aquest enllaç si voleu veure imatges espectaculars de com es va produir l'erupció del Kratatau al 1883!
http://dsc.discovery.com/convergence/krakatoa/interactive/interactive.html
Des del punt de vista exclusivament tèrmic, la temperatura mitjana mensual experimenta un descens durant els dos o tres anys posteriors a erupcions volcàniques. En funció de la localització, la resposta presenta matisos. Així per a grans erupcions volcàniques de localització tropical la incidència es més perllongada però de magnitud modesta, mentre que per a erupcions d’elevades latituds (de l’hemisferi nord) la resposta té una durada molt inferior (4-6 mesos), però sent aquesta molt més aguda.
En els darrers 250 anys hi han hagut erupcions prou importants com la del Laki a Islàndia l'any 1783, la gran erupció desconeguda del 1808, la del Tambora considerada l'erupció més important i devastadora en època històrica perdent-hi la vida més de 88.000 persones entre el 10 i 11 d'abril de 1815.
El Cosigüina localitzat al nord-oest de Nicaragua i que formà un cràcter de 2,3 km i 500 m de fondària durant l'erupció del 22 de gener de 1835 emetent cendres que arribaren fins a la ciutat de Mèxic a 1400 km al nord!
El volcà Askja va donar-se a conèixer amb l'erupció del 29 de març de 1875, abans era totalment desconegut, està localitzat en una àrea pràcticament deserta al centre d'Islandia. Va originar una caldera de 50 km2.
El Krakatau, localitzat a l'estret de Sunda, entre Java i Sumatra, entrà en erupció el 20 de maig de 1883. L'erupció del 26-27 d'agost del mateix any destruí bona part de la muntanya i creà una columna de gas i centres de fins a 27 km d'altura.
L'explosió tant fora deixà sentir-se fins a més de 4500 km! allibrerant 20km3 de materia i col·lapsant la caldera de més de 6 km de diàmetre. El tsunami generat arribà fins a Aràbia (7000 km lluny) i durant els dos anys següents arreu del món es pogueren veure brillants postes de sol fruit de l'erupció. El núvol atenuà un 30% la radiació solar diecta i cobrí tot el globus fins a final del 1883.
---
Recomano que visiteu aquest enllaç si voleu veure imatges espectaculars de com es va produir l'erupció del Kratatau al 1883!
http://dsc.discovery.com/convergence/krakatoa/interactive/interactive.html
0
comentarios
sábado, 19 de julio de 2008
Erupcions volcàniques (I)
Kelly Reeves, l'autor de la fotografia, va estar prou contenta d'haver escollit el seient de la finestra mentre sobrevolava amb Alaska Airlines les illes Aleutianes el dia 13 de juliol, un dia més tard de la gran erupció.
El dia 12 de juliol hi va haver l'explosió del volcà Okmok (1067 metres) a l'illa Umnak a l'arxipèl·leg de les Aulentianes, just a l'extrem occidental de la península d'Alaska.
Les Aleutianes és un arxipèl·lag linial que segueix una línia de gran activitat sísmica. Totes les illes són volcans actius que de tant en tant entren en erupció com va ser el cas de l'Okmok.
L'explosió llençà una columna de centres i diòxid de sulfur a més de 15 km d'alçada (això és el límit de la troposfera) i els materials formaren una llarga massa opaca que deixava cobert bona part del Pacífic Nord. La primera imatge és el moment màxim de l'erupció i la següent un mes abans.
Aquesta és la més intensa de les últimes tres erupcions que es té constància: 1945, 1958 i 1997. L'interès excepcional d'aquesta erupció és la quantitat d'aigua barrejada amb el magma i expulsada a l'exterior.
Per sort tant sols 10 persones que vivien a l'illa Umnak van haver d'estar evacuades per la pluja de cendres. Les últimes observacions prediuen que la lava continuarà sortint de la caldera i l'activitat durarà encara durant unes quantes setmanes.
El dia 12 de juliol hi va haver l'explosió del volcà Okmok (1067 metres) a l'illa Umnak a l'arxipèl·leg de les Aulentianes, just a l'extrem occidental de la península d'Alaska.
Les Aleutianes és un arxipèl·lag linial que segueix una línia de gran activitat sísmica. Totes les illes són volcans actius que de tant en tant entren en erupció com va ser el cas de l'Okmok.
L'explosió llençà una columna de centres i diòxid de sulfur a més de 15 km d'alçada (això és el límit de la troposfera) i els materials formaren una llarga massa opaca que deixava cobert bona part del Pacífic Nord. La primera imatge és el moment màxim de l'erupció i la següent un mes abans.
Aquesta és la més intensa de les últimes tres erupcions que es té constància: 1945, 1958 i 1997. L'interès excepcional d'aquesta erupció és la quantitat d'aigua barrejada amb el magma i expulsada a l'exterior.
Per sort tant sols 10 persones que vivien a l'illa Umnak van haver d'estar evacuades per la pluja de cendres. Les últimes observacions prediuen que la lava continuarà sortint de la caldera i l'activitat durarà encara durant unes quantes setmanes.
0
comentarios
viernes, 18 de julio de 2008
Perito Moreno
Avui el Perito Moreno ha estat notícia. De fet des de dilluns ja que fou un tema tractat dins del seminari que acabaré demà sobre el 'Una nova realitat: el canvi climàtic' que s'organitza dins dels programes 'Juliols de la UB'. Però la fragmentació que hem pogut veure s'ha produït fora del període normal: la primavera austral, ara estan a l'hivern.
La Glacera Perito Moreno està situada a Argentina. Neix del Camp de Gel Patagònic Sud, compartit per Argentina i Xile. S'estén sobre el Braç Sud del Llac Argentino, amb un front de cinc quilòmetres de longitud i 150 metres d'alçada (dels quals 60 estan emergits). Batejat amb aquest nom en honor de Francisco Moreno creador de la Societat Científica Argentina i actiu explorador de la zona austral d'aquest país durant el segle XIX, és una de les reserves d'aigua dolça més importants del món.
És una de les glaceres més imponents del món, i ha estat considerada la vuitena meravella per les espectaculars vistes que ofereix. Situada a una zona envoltada de boscos i muntanyes, queda dintre del Parc Nacional Los Glaciares, creat el 1937 a la Província de Santa Cruz, al sud de la República Argentina. Aquest parc, de 724.000 ha, té en total 356 glaceres.
En el seu avanç tanca les aigües del Brazo Rico del Llac Argentino, provocant que les seves aigües s'elevin fins a 30 metres sobre el del Llac Argentino, fent pressió sobre els gels. En primer lloc es crea un túnel amb una volta de més de 50 metres pel qual les aigües del Brazo Rico descendeixen fins al Llac Argentino. L'erosió causada per l'aigua provoca finalment el col·lapse de la volta, en un dels espectacles més imponents que puguin presenciar-se.
La glacera té una velocitat, mesurada a uns 4 km del front, d'aproximadament 2 m per dia, és a dir, al voltant de 700 m per any. El procés s'ha repetit al llarg d'intèrvals irregulars: l'última ruptura que va començar a produir-se el dia 4 de ha acabat el dia 9 de juliol a les 11:15 hora d'allà. Això ha passat només dos anys després de l'última fragmentació (març del 2006). Malgrat tot, la ruptura del 2004 es va produir després de gairebé 16 anys (febrer de 1988.
La Glacera Perito Moreno està situada a Argentina. Neix del Camp de Gel Patagònic Sud, compartit per Argentina i Xile. S'estén sobre el Braç Sud del Llac Argentino, amb un front de cinc quilòmetres de longitud i 150 metres d'alçada (dels quals 60 estan emergits). Batejat amb aquest nom en honor de Francisco Moreno creador de la Societat Científica Argentina i actiu explorador de la zona austral d'aquest país durant el segle XIX, és una de les reserves d'aigua dolça més importants del món.
És una de les glaceres més imponents del món, i ha estat considerada la vuitena meravella per les espectaculars vistes que ofereix. Situada a una zona envoltada de boscos i muntanyes, queda dintre del Parc Nacional Los Glaciares, creat el 1937 a la Província de Santa Cruz, al sud de la República Argentina. Aquest parc, de 724.000 ha, té en total 356 glaceres.
En el seu avanç tanca les aigües del Brazo Rico del Llac Argentino, provocant que les seves aigües s'elevin fins a 30 metres sobre el del Llac Argentino, fent pressió sobre els gels. En primer lloc es crea un túnel amb una volta de més de 50 metres pel qual les aigües del Brazo Rico descendeixen fins al Llac Argentino. L'erosió causada per l'aigua provoca finalment el col·lapse de la volta, en un dels espectacles més imponents que puguin presenciar-se.
La glacera té una velocitat, mesurada a uns 4 km del front, d'aproximadament 2 m per dia, és a dir, al voltant de 700 m per any. El procés s'ha repetit al llarg d'intèrvals irregulars: l'última ruptura que va començar a produir-se el dia 4 de ha acabat el dia 9 de juliol a les 11:15 hora d'allà. Això ha passat només dos anys després de l'última fragmentació (març del 2006). Malgrat tot, la ruptura del 2004 es va produir després de gairebé 16 anys (febrer de 1988.
0
comentarios
jueves, 10 de julio de 2008
Llicenciat.si
Etiquetas:
barrio sésamo,
geografia,
televisió
Avui ha estat un dia d'aquests de bones vibracions, a la feina ens ho hem passat d'allò més bé fent el programa amb uns quants gags d'aquells més ben fets!
Qui no recorda els capítols de 'Barrio sésamo' o 'Barri sèsam' perquè van fer una reversió per La2 en la que els personatges parlaven en català.
Vam aprendre-hi coses com comtar, jugar, aprendre el noms de les hortalisses o bé adverbis com 'cerca y lejos', que avui hem rememorat amb l'Ernest!
Però la cançó que si que va passar a la nostra memòria col·lectiva és 'Maná maná' que fou primer editada en anglès i després traduïda en d'altres idiomes.
Però avui no recordaré més la infància, ja ho faré un altre dia, avui la notícia és que he sabut l'última nota de la carrera, per tant... sóc llicenciat en Geografia.
Demà més.
Qui no recorda els capítols de 'Barrio sésamo' o 'Barri sèsam' perquè van fer una reversió per La2 en la que els personatges parlaven en català.
Vam aprendre-hi coses com comtar, jugar, aprendre el noms de les hortalisses o bé adverbis com 'cerca y lejos', que avui hem rememorat amb l'Ernest!
Però la cançó que si que va passar a la nostra memòria col·lectiva és 'Maná maná' que fou primer editada en anglès i després traduïda en d'altres idiomes.
Però avui no recordaré més la infància, ja ho faré un altre dia, avui la notícia és que he sabut l'última nota de la carrera, per tant... sóc llicenciat en Geografia.
Demà més.
0
comentarios
viernes, 4 de julio de 2008
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
