Post 420: fa ara 600 anys

Avui llegia al diari una columna que reprodueixo directament ja que m'ha agradat força poder recordar tal dia com avui pero de fa uns 600 anys enrerra.

Aquest any celebrarem la mort de Martí I, l'Humà o l'Eclesiàstic, últim comte-rei de la dinastia catalana. Mantingué el poder durant 14 anys, però passà l'últim angustiat per no tenir descendència directa. El seu fill, Martí el Jove, malalt i esgotat pels excessos amorosos als que era molt donat, morí al castell de Cagliari (1409) i la corona catalano-aragonesa tingué 5 pretendents indirectes, a més a més d'un net il·legítim, Frederic de Luna que només tenia 7 anys d'edat.

Martí I, casat d'urgència amb la seva parenta Margarida de Prades per a buscar la descendència que no tenia, no aconseguí el seu propòsit ni tampoc arribà a legitimar al seu net. Enmalaltí i morí sense aclarar els seus propòsits. D'això en deriva el anomenat compromís de Caspe, que escollí a Ferran d'Antequera, qui jurà els foros catalans però regnà amb el seu particular entorn. Jaume II d'Urgell, despexat, s'aixecà en armes i fou ajudat per la seva mare, Margarita de Montferrato, el nom de la qual porta ara una notable fundació cultural balaguerina. Va perdre i ara fa sis segles s'extingia així la casa real catalana.

Post 404: 5 d'octubre de 1582

o el dia que mai va existir. És 4 d'octubre de 1582. Ha estat un dia assolellat, les feines del camp han estat dures aquest dies. Quan arriba a casa ja té el plat a taula. Saluda al petit passant-li la mà pels cabells esvalotats.

Aquella nit era serena. Una nit estrellada i amb la lluna il•luminant com un far encès. Fou una nit freda el vent feia repicar les finestres de la planta baixa.

Amb la primera alba el gall començà a cantar. Els ocells piulaven. Just en aquell moment el pregoner tocava la seva trompeta.

A poc a poc la fressa augmentava. La gent tenia curiositat per saber la noticia.

- Que es fa saber, que per ordre el papa Gregori XIII avui és 15 d’octubre de 1582.

10 dies. Una nit dormint i 10 dies avançat en el calendari.

El papa Gregori XIII reformà el calendari Julià, substituïnt-lo pel Gregorià. L’ajust anterior fou el de Juli Cèsar, donant nom al calendari julià. Abans d’aquella època havien trobat els astrònoms que la durada de l’any no coincidia amb un número exactes de dies solars. Se’ls suposava una durada de 365 dies i 1/4. Per evitar que aquesta fracció de dia pogués generar en un futur anomalies o inconvenients, Cèsar ordenà que cada quatre anys s’afegís un dia més (un sisè dia abans de les calendes de març, o sigui, entre el 23 i el 24 de febrer, d’aquí any “bi-sexto”, de traspàs).

Degut a la diferència que en temps de Cèsar ja existia en el còmput del temps, el fet d’efectuar aquesta reforma en el calendari requerí afegir 80 dies! Això va passar l’any 709 després de la fundació de Roma.

L’ajust de Cèsar, tenia, malgrat tot, una notable inexactitud la de suposar que l’any durava, com s’havia dit, 365,25 dies, essent així que en realitat la durada de l’any tròpic és de 365,242198. Amb la reforma juliana, l’any s’allargava, doncs, 11 minuts, aproximadament, cada any, dels quals, al cap de 128 anys resultava un dia sencer. Aquesta inexactitud fou pessant cada vegada més en el curs dels segles, fins que el Papa Gregori XIII posà remei mitjançant la reforma gregoriana, duta a terme l’any 1382.

Aquesta vegada, degut a la reforma fou necessari escurçar l’any. Des del dijous 4 d’octubre, es passà “literalment” la nit de l’endemà al 15 d’octubre. D’aquesta manera, l’any 1582 tingué només 355 dies.

En essència, la reforma gregoriana consisteix en suprimir del calendari julià els anys de traspàs seculars tal com 1700, 1800, 1900, 2100... això és, de tots aquells anys que no son divisibles per 400 (365 97/400=365,2425). Amb tot la reforma gregoriana s’ha aconseguit amb una precissió tal, que durant molts segles no serà necessari cap altra correcció, només dir que existeix un error d’excés de 365,242198-365,2425 = 0,000302 dies, és a dir, 3 dies cada 10.000 anys o 1 dia cada 3000 anys. Així que mai ningú va nàixer el 5 d’octubre de 1582 perquè aquell dia mai va existir.

Post 387: l'astronomia en la pintura (3/3)

I acabem aquest curt viatge mirant un monstre que s'ha escapat de les sombres!
El fantasma de la Puça (de William Blake, 1757 - 1827)

El poeta, pintor i gravador anglès William Blake defensà la imaginació davant la raó. La seva obra gràfica, poderosa i simbòlica, desafià les convencions artístiques del segle XVIII.

En aquesta obra representa un colós grotest, mig animal, mig humà, caminant entre unes cortines que recorden l'escenari d'un teatre. La seva monstruositat contrasta amb el tamany petit de la puça que s'aprecía entre els seus peus i que representa l'encarnació del colós. Blake tenia visions fantàstiques que inspiraren la seva obra artística, durant les quals veia i parlava amb àngels i persones mortes. El Fantasma de la Puça es el resultat d'una d'aquestes visions. Segons Blake, els éssers humans, a vegades són confinats a la mida i forma dels insectes, doncs estan tant sedegats de sang, que si estiguessin la mida d'un cavall, beuran tanta sang que despoblaran a una gran part del país (The Guardian, 19 d'abril de 2003).

D'aquest quadre en crida l'atenció l'estrella amb una cua llarga. El deteriorament provocat pel pas del temps ha fet que el brillant blau original de la cua hagi estat substituït per un color marró fosc. William Blake ha representat un bòlid o potser un cometa.

Un meteor és un fenòmen lluminós popularment conegut com estrella fugaç. Es produeix quan partícules presents en el medi interplanetari originades en la degradació de les superfícies dels asteroides, cometes o, fins i tot planetes, són interceptades per l'òrbita de la Terra i entren en l'atmosfera. Els meteors més brillants es denominen bòlids. Un cometa, pel contrari, és un cos celest constituït pel gel i roca que orbita el Sol seguint una òrbita molt elongada.

Post 386: l'astronomia en la pintura (2/3)

Seguim el viatge per la història de l'art i mai millor dit! avui fugim a Egipte!

Fugida a Egipte (de Adam Elsheimer, 1578 - 1610)

Adam Elsheimer fou un pintor alemany que il·lustrà en les seves obres històries preses de la literatura clàssica i de la Bíblia. En aquest quadre, que pintà a Roma al 1609, representa la fugida a Egipte de la Sagrada Família. A l'esquerra de l'escena poden veure's dos pastors i els seus animals junt amb una foguera. Les figueres humanes tenen un paper secundari respecte al paissatge.

L'artista aconsegueix plasmar el cel estrellat amb una gran maestría. No només s'aprecien multitud d'estrelles i diverses constel·lacions, sinó que per primera vegada apareix en una obra d'art una representació realista de la Via Làctea, composta per innomerables estrelles individuals. Aquest ha despertat un interessant debat sobre si Adam Elsheimer coneixía o no els treballs de Galileo. Recordeu que aquest quadre es realitzà el mateix any en que Galileo apuntà el seu telescopi per primera vegada al cel. Com a resultat d'aquestes observacions, descobrí entre altres coses que la Via Làctea està formada per incontables estrelles, com Elsheimer representa en el seu quadre.

Post 385: l'astronomia en la pintura (1/3)

L'Astronomia ha impregnat l'art de la pintura, de forma conscient o inconscient per l'artista, des de temps molt remots. Sigui per la fascinació que els astres exerceixen en el ser humà, per l'interès centífic que despertaren o per motius religiosos, els exemples d'obres en les que fenòmens i objectes astronòmics apareixen representats són molt numerososos.

Hi ha tantes meravelles, tantes obres fascinants, que la sel·lecció d'una mostra reduïda no és tasca senzilla. En tres fascicles mostrarem tres princellades maestres d'objectes i fenòmens astronòmics plasmats en tres teles. Per a cada obra s'aporta una breu descripció sobre el seu contingut astronòmic, el context en el que fou creada, detalls sobre la vida de l'artista i alguna anècdota relacionada.

Crusifixió (de Juan de Flandes, 1465-1519)
El Sol i la Lluna aparèixen moltes vegades representades simultàneament en escenes de la Crusifixió de Crist, el primer a la seva dreta i la segona a l'esquerra. El quatre la Crusifixió de Juan de Flandes (Museu del Prado) és un bon exemple. Es tracta d'un quadre de gran bellesa, molt ric en símbols i amb una cura exquisita per al detall.

En la narració bíblica, mentres Crist agonitza a la creu el cel s'enfonsqueix durant tres hores.

Era ja com l'hora de sexta, i les tenebres cobriren tota la terra fins a l'hora de la nona, enfosquint-se el sol i el vel del temple que es rasgà pel mig (Lluc 23, 44).

En el quadre, el gran núvol que enfosqueix el cel sembla representar aquesta foscor que ho cobreix tot. Moltes vegades s'ha interpretat que aquest enfosquiment fou conseqüència d'un eclipse de Sol, és a dir, la Lluna s'interposa entre el Sol i la Terra enfosquint-se. Malgrat tot, si la mort de Crist es va produïr en lluna plena, un eclipse solar hagués estat impossible.

Juan de Flandes (cap al 1465-1519) era d'origen flamenc. Al 1496 va anar a Castella per a convertir-se en pintor de la Cort de la reina Isabel la Catòlica. Aquest quadre, posterior a la mort de la reina al 1504, fou realitzat com a part del retaule de la catedral de Palència. Crida l'atenció la cura de l'artista per als detalls (les robes dels personatges, les mans de Crist i la seva llarga melana, l'armadura del cavaller), els símbols (per exemple, els objectes als peus de Crist) i l'expressió dels personatges.

Post 383: 64 anys després

Ahir es complien els 64 anys de l'esclat de la bomba d'Hiroshima. Uns dies més tard esclatava la de Nagasaki. Un fet d'aquells que la història de la humanitat grava amb sang sobre la linia del temps.
Avui navegant per la xarxa he trobat 34 fotografies d'aquell fet.

En aquest blog d'Alan Taylor. Està en anglès però no costa gaire entendre les imatges.

Aquí en teniu algunes, per exemple Hiroshima, abans del llançament de la bomba....
un premapa de l'exèrcit dels Estats Units marcant a 1000 peus el punt de llançament...
Little boy
els efectes....

N'hi ha moltes més i explicades al blog. Fins al 65è aniversari.

Post 381: la Canonja, poble

L'executiu català ha aprovat avui el projecte de llei de creació del municipi de La Canonja que, una vegada aprovat pel Parlament, serà de nou independent de Tarragona, ciutat a la que fou annexionat l'any 1964.

El nou terme municipal contarà amb uns 7,32 km2 i limitarà al nord i a l'oest amb Reus, a l'est i al sud amb Tarragona i al sudoest amb Vila-seca i, una vegada aquest constituït, serà l'ajuntmant número 947 de Catalunya.

Mostra un mapa més gran

El govern ha impulsat el citat projecte de llei per a satisfer les aspiracions històriques dels habitants de La Canonja de ser municipi independent, una demanda que ha tingut un tractament excepcional perquè no s'hi podia resoldre amb la normativa vigent, segons l'executiu.

Així, l'executiu denegà la segregació el passat dia 7 de gener per qüestions legals, però constatà que existien raons de pes que justifiquen la voluntat de La Canonja de ser municipi independent, ja que ho fou durant la II República.

La Canonja ha mantingut sempre un sentiment de comunitat diferenciada i, per aquest motiu, l'ajuntament de la ciutat al maig de 2004 i, a l'abril de 2007, degut a la tramitació de l'expedient de segregació.

Després de ser denegada aquesta sol·licitud, d'acord amb la normativa vigent, per què no complia el requisit de que els nuclis de població estan a una distància de 3000 metres, la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya demanà que es tingués en compte l'especialitat del cas, ja que reconeixia les pecularietats d'ordre social, geogràfic i històric de La Canonja.

L'antic municipi de La Canonja existí com a tal fins l'any 1964, quan fou annexionat a Tarragona per un decret del govern espanyol i, parcialment, es va constituir com a entitat local menor, i des de 1993 era una entitat municipal descentralitzada de la capital.

Després de ser aprovada la llei de creació del municipi de La Canonja, aquesta norma entrarà en vigor en el plas de sis mesos després de la seva publicació, i es preveu un període de tres mesos com a màxim per a executar l'alteració en els termes.

Post 380: Talgo III

L'històric tren Talgo III farà aquest diumenge el seu darrer viatge. Amb un recorregut entre Irun i Barcelona, aquest model de Talgo platejat i amb una franja vermella dirà adéu després de 40 anys recorrent la xarxa ferroviària espanyola. El relleu l'agafarà la setmana vinent un modern tren Alvia, que escurçarà el viatge gairebé tres hores, ja que aprofitarà el tram d'alta velocitat entre Barcelona i Saragossa.

El Talgo III va començar a transportar passatgers als anys seixanta i va ser el primer tren espanyol que va aconseguir una velocitat de 200 quilòmetres per hora.

Durant els seus primers anys d'història, el Talgo III era símbol de tecnologia puntera i modernitat, però amb el pas del temps altres trens li han passat al davant.

Després d'aquest darrer viatge, el futur del Talgo III encara és incert. Una de les possibilitats és que acabi en un museu, però també té altres destins possibles, com el cementiri de trens de Saragossa o l'Argentina, on podria continuar recorrent vies.

Post 342: 25 anys jugant al Tetris

Avui he llegit que el Tetris ha complert 25 anys. La dinàmica del Tetris és molt simple. Peces geomètriques que van baixant de la part superior de la pantalla s'han d'anar encaixant per construir murs sense cada espai. Cada nova línia completa desapareix i deixa nous espais. A mesura que se sumen línies, augmenta el nivell i la dificultat. Es perd quan les peces ocupen tota la pantalla. Aquest joc, basat en una idea tan senzilla creada per l'enginyer rus Alexey Pajitnov, compleix 25 anys amb més èxit de vendes que mai.

Un quart de segle després de la seva sortida al mercat, el Tetris és un dels vídeojocs més populars de la història, un dels més venuts i pretén convertir-se en el primer esport virtual. El nom del joc ve de la paraula "tetra" en referència als quadrats que formen les diferents peces.

El joc té uns gràfics molt simples i una mecànica molt senzilla, de manera que és apte per a tot tipus de públic i es pot adaptar a diferents suports.

En dues setmanes de feina, Alexey Pajitnov va fer la primera versió del Tetris. Va trigar uns mesos, fins al 1985, a adaptar-se als ordinadors personals i a les consoles, i a començar a fer-se popular. Han passat 25 anys i milions de persones a tot el món i de totes les edats hi continuen jugant. Encara que en el moment de crear-lo, em va semblar que havia tingut una gran idea, mai em vaig imaginar que tindria aquest èxit, reconeix 25 anys després Alexey Pajitnov.

I és que, és el segon videojoc més popular de la història segons el llibre Guinness dels rècords, i ha arribat a estar disponible en fins a desenes de plataformes, entre les quals l'iPhone, la Wii i fins i tot a Facebook, on es juga un milió de vegades al dia.

Fem una partida?

Post 302: biblioteca mundial

La Unesco i 32 institucions associades presenten a París la Biblioteca Digital Mundial, un web on es podran consultar documents culturals únics de biblioteques i arxius del món sencer. El web conté manuscrits, mapes, llibres estranys, pel·lícules, gravacions sonores, publicacions i fotografies. L'accés, gratuït i il·limitat.

Tresors culturals com ossos per oracles aportats per la Biblioteca Nacional de la Xina; manuscrits científics aràbics procedents de la Biblioteca i Arxius Nacionals d'Egipte; fotografies antigues de l'Amèrica Llatina conservades a la Biblioteca Nacional de Brasil; el "Hyakumanto darani", una publicació de l'any 764 custodiada per la Biblioteca Nacional de la Dieta del Japó; la famosa Bíblia del Diable del segle XIII, que pertany als fons de la Biblioteca Nacional de Suècia, i obres cal·ligràfiques en àrab, persa i turc de les col·leccions de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

Són només una petita mostra del gran ventall de continguts culturals que es pot consultar, gratuïtament i de manera il·limitada, a la Biblioteca Digital Mundial. La idea la va tenir al 2005 el Bibliotecari del Congrés dels Estats Units, James H. Billington, que va proposar a la Unesco la creació d'aquesta biblioteca. Segons Billington, aquest projecte podia tenir "l'efecte beneficiós d'unir les persones, exaltant el caràcter profund i excepcional de les diferents cultures en un projecte a escala mundial". Promoure l'entesa en el pla internacional és, doncs, la primera finalitat del projecte, però n'hi ha més, com ampliar la quantitat i qualitat dels continguts culturals a internet, proporcionar material de documentació, informació i estudi a educadors, estudiants i erudits, així com al públic en general i, per últim, crear capacitats en les nacions associades al projecte, amb vistes a reduir l'escletxa digital entre els diferents països i a l'interior de cadascun d'ells.

El web de la Biblioteca Digital Mundial funciona en set idiomes -àrab, xinès, espanyol, francès, anglès, portuguès i rus- i té continguts en moltes altres llengües.

Entre la gran quantitat de material per exemple hi podeu trobar el facsímil de la descripció que feren d'egipte per a Napoleó. Gaudiu del viatge.

Post 241: 23-F versió 2.0

Avui còpio una proposta que he trobat per la xarxa sobre com hauría estat la crònica de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 si hagués tingut lloc avui en dia.

Twitter ha fet un muntatge on reprodueixen minut a minut els fets d'aquell dia però com si fossim avui.

Passeu-vos una estona pel web del 23-f i aprofiteu per a recordar una mica.

Post 227: nova aventura

Diumenge. Aquests últims dies les coses han anat força ràpid. Ja fa dies que vaig explicar que tenia ganes de fer coses increibles. Moltes vegades per a començar a actuar cal escriure unes quantes linies introductories.
Molt aviat començarà una nova història. Les aventures d'un noi en una ciutat desconeguda. Una rellotge que ha vist passar el temps mentre un home amb barret enterrava una caixa en una cruïlla. Molt lluny d'allí una noia donava a llum envoltada de dones amb pomes partides al terra.
Tot te un principi i aquesta nova aventura ho farà demà.

Post 165: el medi ambient dins la Constitució

Ahir la Constitució Espanyola feia 30 anys, avui no està de més rebuscar entre els articles quin o quins fan referència al medi ambient i veure fins a quin punt s'endinsaren fa tres dècades en aquest tema.

Cal llegir fins a l'article 45 per trobar-lo, cito:

Artículo 45
a. Todos tienen el derecho a disfrutar de un medio ambiente adecuado para el desarrollo de la persona, así como el deber de conservarlo.

b. Los poderes públicos velarán por la utilización racional de todos los recursos naturales, con el fin de proteger y mejorar la calidad de la vida y defender y restaurar el medio ambiente, apoyándose en la indispensable solidaridad colectiva.

c. Para quienes violen lo dispuesto en el apartado anterior, en los términos que la ley fije se establecerán sanciones penales o, en su caso, administrativas, así como la obligación de reparar el daño causado.

i llestos. Tot això és el que reflexa la carta magna sobre el medi ambient.

Cal dir que en el seu moment fou una de les primeres del món en reflexar aquesta preocupació social per a la tutel·la del medi ambient. Es va guiar per això en el model de la Constitució Portuguesa de 1976 que fou l'utilitzat per les associacions ecologistes de l'estat per sotmetre pressió als redactors.

Urgencias (ER)

Per a mi la millor promoció que s'ha fet mai per a la nova temporada d'una sèrie i ja en van 13! (en queden 2 perquè a la 15a es despedeix per sempre), un video genial per recordar-los a tots en 3 minuts amb aquesta cançó genial dels The Killers.

Creada al 1994 aquí arribà uns anys després a través de TVE i a unes hores intempestives, recordo programar un VHS de l'any de la picor cada setmana a la nit per a grabar el capítol. Encara anava a la Serra (Institut) i amb la Núria en comentavem els millors moments mentre ens esperavem a l'entrada del mòdul prefabricat ja que la boira i el fred se'ns ficava dins dels ossos. Ella s'ha fet metge i jo meteoròleg. Per a tu aquest post.

JJ.OO.

Durant més de 1500 anys van estar-se els Jocs Olímpics sense celebrar-se des de que Teodosi I el Gran els abolís l'any 393 d.C. per se pagans. Fins al 1896, en Atenes, la flama olímpica no es va tornar a encendre. Des de llavors han estat 18 edicions en les que hi ha hagut anècdotes i curiositats que podrien omplir tot un llibre, però potser, entre totes, les més desconegudes siguin les més antigues, les que van succeir als Jocs Olímpics de l'Antiguitat o en els primers Jocs Olímpics de l'Era Moderna.

La primera referència als Jocs Olímpics
Daten de l'any 884 a.C. quan Ifit, rei dels eolis, que ocupava Olímpia, va establir una treva amb Esparta. Aquestes treves en les continues batalles entre els estats grecs foren la flama que encenien per a la celebració d'uns Jocs entre les diferents polis gregues.
El primer campió de l'Antiguitat
L'any 776 a.C. data oficial de la celebració dels primers Jocs Olímpics de l'Antiguitat es va celebrar tan sols una prova en la que es tenia que donar una única volta a una pista de 192,28 metres. El primer campió de la història fou Korebo, cuiner.
Incorporació de noves proves
Durant tres edicions només existia aquella prova, però a la quarta edició es va incloure el 'diaulo', prova que de la mateixa manera que l'anterior, consistia en córrer en la mateixa pista però donant dos voltes. Durant la 18a Olimpiada (any 708 a.C.) s'hi va incloure la lluita i el pentatló.
Competir sense roba
Durant les Olimpíades s'havia de complir diferents requisits: ser home, grec, lliure, fill legítim, no haver estat deshonrat i competir nu.
Esports per a escollits
El baró de Coubertain fou el 'Pare' de les Olimpíades, però ningú sap que durant anys es va oposar a que es construïssin estadis perquè segons ell, l'esport no era per al poble, sinó pels aristòcrates. 'Les masses són egoistes, mandroses'.
'Proclamo inaugurats els Jocs Olímpics'
És una frase que escoltem cada quatre anys al començar cada Olimpíada, però la primera vegada que es va pronunciar fou de la veu de Jordi I de Grècia, al inaugurar les Olimpíades d'Atenes del 1896.

Armes, germens i guerra

Per què vosaltres els blancs vau desenvolupar tant cargament i ho vau portar a Nova Guinea, però nosaltres els negres teníem tant poc cargament propi?

Aquesta pregunta es el punt de partida del llibre que m'he començat a rellegir avui. Ja fa gairebé dos anys vaig llegir el segon bloc d'aquesta obra per l'assignatura Geografia Cultural que va impartir de forma magistral (ho dic així perquè és una de les poques on he gaudit aprenent com qui més durant la carrera) el Francesc Nadal.

'Yali' li va fer aquesta pregunta a Jared Diamond (l'autor) que portava molts anys convivint amb ells mentre estudiava diferents espècies de Nova Guinea. La resposta no es fàcil i necessita recórrer 13.000 anys d'història per a trobar-la.

La intenció és explicar per quines raons les societats de les diversos continents han evolucionat de forma tant diferent al llarg de la història. Per exemple, en algunes parts del món s'han desenvolupat societats alfabetitzades i industrialitzades, en altres parts les societats han romàs agrícoles, i en altres parts no han passat de caçadores-recolectores.

Es curiós intentar entendre com hi podien haver societats que construïssin les piràmides mentre al mig d'Europa sols intentaven sobreviure. Aquestes desigualtats entre societats no es deuen a diferències racials o genètiques, sinó a principalment a les característiques de l'entorn on aquestes societats s'han desenvolupat històricament.

Per exemple la diferent distribució mundial d'espècies vegetals comestibles i susceptibles de ser conreades va fer que algunes societats poguessin desenvolupar la producció de menjar i deixessin de ser caçadores-recoŀlectores per convertir-se en societats agrícoles. També, la disponibilitat desigual d'espècies animals susceptibles de ser domesticades donà avantatge a unes societats respecte a d'altres.

Molt poques espècies reuneixen les condicions per a ser domesticables (l'autor ho anomena principi d'Anna Karènina) i originàriament aquestes eren practicament inexistents a Amèrica o Austràlia. A més, factors geogràfics com la gran extensió continental d'Euràsia i la seva orientació est-oest (en contraposició a l'orientació nord-sud d'Amèrica) facilitaren la propagació del coneixement i l'extensió de la producció de menjar per aquest continent.

Aquestes diferències fonamentals foren la causa principal de l'aparició de societats organitzades amb especialització del treball, que desenvoluparen l'escriptura, l'organització política, la tecnologia, la navegació, armes, etc, guanyant avantatge sobre altres societats. A més l'evolució de gèrmens, característica de l'alta densitat de població humana i del contacte amb animals, donà un inesperat avantatge a les societats conqueridores (molts més natius americans van morir per gèrmens euro-asiàtics que per la força de les armes).

----
DIAMOND, Jared: Armas, gérmenes y acero. Debate Editorial, Abril 2006.