M'he enamorat dels ulls d'un llop. Són blaus i em tenen captivat.
Post 231: l'anell (5/5)
Els pactes.
Fer un pacte. Quan vols aconseguir una cosa que se t'escapa de les teves possibilitats l'única solució que a un se li pot acudir és fer un pacte.
El pacte entre moltes d'altres conseqüències la més important és que té un preu i el preu de segons quin pacte és molt elevat.
Això és el que li va passar al noi del conte que avui s'acaba. Un simple accident va acabar amb la vida de la seva estimada i ell sota un estadi de bojeria i d'irracionalitat va decidir endinsar-se a pactar amb el diable.
En el fons el que s'ha contat aquí no és més que la història del dimoni de la cruïlla, un ésser que es remunta endarrera en l'espai i el temps i que ha rebut molts noms. Hi ha qui diu que sols fa falta enterrar en una cruïlla de camins un objecte i un desig i esperar que arribi l'executor.
Ara si fos a fer pel noi de l'americana potser s'hauria repensat dues vegades no haver fer cap pacte. Fer un pacte com deia fa un moment implica pagar un preu però a la vegada cal tenir ben pensat el que es vol pactar.
Com que el noi del conte volia tornar a veure en vida la seva estimada va decidir que volia retornar un moment abans de la seva mort. Per saber l'hora en concret necessitava un rellotge, per enterrar l'objecte una capsa i la cruïlla doncs al seu poble.
Quan es demana recuperar un moment del passat implica que hi ha un munts de petits detalls que són necessaris recuperar-se. La gent que passava pel lloc, els carrers intàctes... quan ell decideix pactar diu textualment:
- " M'agradaria tornar a veure el moment abans de pérdre-la. "
I com que no especifica a qui perdre se li concedeix un doble desig, per una banda retorna una i una altra vegada a l'instant abans de que morís la seva estimada però com que no diu quin paper vol en el moment de retornar n'és un simple observador des de dalt una finestra.
Per una altra banda un cop ha transcorregut l'accident, tot el que l'envolta desapareix fins que torni a arribar la mateixa hora. Tot es converteix en un desert sense persones ni vida, ple de pols i desconegut.
I així són els pactes, cada un d'ells té un preu i en el seu cas és el fet de reviure una i una altra vegada l'accident que l'ha traumatitzat i per molt que intenti treure's la vida i deixar de patir, quan sigui l'hora reapareixerà dalt d'una finestra i veurà com un camio se l'endú.
Fer un pacte. Quan vols aconseguir una cosa que se t'escapa de les teves possibilitats l'única solució que a un se li pot acudir és fer un pacte.
El pacte entre moltes d'altres conseqüències la més important és que té un preu i el preu de segons quin pacte és molt elevat.
Això és el que li va passar al noi del conte que avui s'acaba. Un simple accident va acabar amb la vida de la seva estimada i ell sota un estadi de bojeria i d'irracionalitat va decidir endinsar-se a pactar amb el diable.
En el fons el que s'ha contat aquí no és més que la història del dimoni de la cruïlla, un ésser que es remunta endarrera en l'espai i el temps i que ha rebut molts noms. Hi ha qui diu que sols fa falta enterrar en una cruïlla de camins un objecte i un desig i esperar que arribi l'executor.
Ara si fos a fer pel noi de l'americana potser s'hauria repensat dues vegades no haver fer cap pacte. Fer un pacte com deia fa un moment implica pagar un preu però a la vegada cal tenir ben pensat el que es vol pactar.
Com que el noi del conte volia tornar a veure en vida la seva estimada va decidir que volia retornar un moment abans de la seva mort. Per saber l'hora en concret necessitava un rellotge, per enterrar l'objecte una capsa i la cruïlla doncs al seu poble.
Quan es demana recuperar un moment del passat implica que hi ha un munts de petits detalls que són necessaris recuperar-se. La gent que passava pel lloc, els carrers intàctes... quan ell decideix pactar diu textualment:
- " M'agradaria tornar a veure el moment abans de pérdre-la. "
I com que no especifica a qui perdre se li concedeix un doble desig, per una banda retorna una i una altra vegada a l'instant abans de que morís la seva estimada però com que no diu quin paper vol en el moment de retornar n'és un simple observador des de dalt una finestra.
Per una altra banda un cop ha transcorregut l'accident, tot el que l'envolta desapareix fins que torni a arribar la mateixa hora. Tot es converteix en un desert sense persones ni vida, ple de pols i desconegut.
I així són els pactes, cada un d'ells té un preu i en el seu cas és el fet de reviure una i una altra vegada l'accident que l'ha traumatitzat i per molt que intenti treure's la vida i deixar de patir, quan sigui l'hora reapareixerà dalt d'una finestra i veurà com un camio se l'endú.
0
comentarios
viernes, 13 de febrero de 2009
Post 231: les ulleres (4/5)
Hi ha moments en el que un intenta sortir-se'n com pot. Hi ha vegades en que quan et despertes de bon matí te n'adones que han passat molts anys. Hi ha dies en que t'agraria que res hagués passat.
Mentre sopaven ahir a la nit es van tornar a tirar els trastos pel cap. Ella es va enfadar molt. Les llàgrimes li queien per les galtes. D'una revolada s'aixeca de la cadira, agafa la jaqueta del costat de la porta i marxa tancant d'un cop.
Baixa les escales i busca dins la butxaca les claus del seu cotxe. Entra al cotxe i es dirigeix amb els ulls plorosos fins a casa seva. Per conduïr necessita ulleres. Li van obligar a ficar-se les ulleres fa molts mesos després de que comencés a tenir uns mals de cap continus.
Amb el temps s'ha acostumat a conduïr amb les ulleres però ni amb elles li acaba de marxar el mal de cap. Obre el cotxe i entra a dins.
Fica les claus al contacte. Encén el motor. Fica primera i arrenca. Col·loca l'intermitent i condueix amb la velocitat moderada. Quan s'acosta a prop de casa seva veu una plaça per aparcar just dos cases abans de la seva. Aparca. Encara plora. Agafa la bossa, la jaqueta, obre la porta i un camió se li llença a sobre.
D'una rebolada es treu les ulleres. Mira endavant, és negra nit i encara li queden uns metres per arribar a casa. Ha somiat que moria mentre aparcava el cotxe. S'espanta. Té por i no sap que fer. Arriba al seu carrer. Com en la visió veu la plaça d'aparcament lliure dos números abans de casa seva. Dubta. Se la passa de llarg. Uns metres més enllà hi ha un altre lloc lliure on estacionar.
Fa totes les maniobres, amb cura. Atura el cotxe, agafa la bossa, surt... i de cop i volta un camió se l'endú i mor.
Mentre està estirada al terra un home amb una americana surt del portal. S'acosta a la noia i recull les ulleres que hi havia al terra. Se les fica a la butxaca junt amb un caps i un rellotge.
Mentre sopaven ahir a la nit es van tornar a tirar els trastos pel cap. Ella es va enfadar molt. Les llàgrimes li queien per les galtes. D'una revolada s'aixeca de la cadira, agafa la jaqueta del costat de la porta i marxa tancant d'un cop.
Baixa les escales i busca dins la butxaca les claus del seu cotxe. Entra al cotxe i es dirigeix amb els ulls plorosos fins a casa seva. Per conduïr necessita ulleres. Li van obligar a ficar-se les ulleres fa molts mesos després de que comencés a tenir uns mals de cap continus.
Amb el temps s'ha acostumat a conduïr amb les ulleres però ni amb elles li acaba de marxar el mal de cap. Obre el cotxe i entra a dins.
Fica les claus al contacte. Encén el motor. Fica primera i arrenca. Col·loca l'intermitent i condueix amb la velocitat moderada. Quan s'acosta a prop de casa seva veu una plaça per aparcar just dos cases abans de la seva. Aparca. Encara plora. Agafa la bossa, la jaqueta, obre la porta i un camió se li llença a sobre.
D'una rebolada es treu les ulleres. Mira endavant, és negra nit i encara li queden uns metres per arribar a casa. Ha somiat que moria mentre aparcava el cotxe. S'espanta. Té por i no sap que fer. Arriba al seu carrer. Com en la visió veu la plaça d'aparcament lliure dos números abans de casa seva. Dubta. Se la passa de llarg. Uns metres més enllà hi ha un altre lloc lliure on estacionar.
Fa totes les maniobres, amb cura. Atura el cotxe, agafa la bossa, surt... i de cop i volta un camió se l'endú i mor.
Mentre està estirada al terra un home amb una americana surt del portal. S'acosta a la noia i recull les ulleres que hi havia al terra. Se les fica a la butxaca junt amb un caps i un rellotge.
0
comentarios
jueves, 12 de febrero de 2009
Post 230: l'americana (3/5)
Aquest dia la Irene es va aixecar 5 minuts més tard del que fa normalment i quan va arribar al quiosc ja no hi havia la premsa que recollia.
Al mateix moment un repartidor d'embutits parava el seu camió enmig del carrer per poder preguntar a un agent de la urbana la dirección on havia de fer el repartiment.
Mentrestant l'Eric, anava carregat amb dos bosses de taronges. De cop i volta una bossa se li trenca i comencen a rodolar taronges carrer avall.
Com cada dia la Núria arribava a treballar 10 minuts tard perquè com cada matí es petonejava amb el seu nóvio que havia conegut fa uns dies i que creu que serà l'home de la seva vida.
Com que la Irene es va aixecar 5 minuts més tard no va trobar la premsa. Aleshores al dirigir-se a buscar el diari en un altre quiosc. Quan s'acostà al pas de peatons va veure com el conductor d'en camió d'embutits arrencava saltant-se el pas de vianants després de preguntar una direcció a la urbana. La Irene el cridà distraïent l'atenció del conductor. A l'Eric se li va trencar la bossa de taronges. Les taronges van rodolar carrer avall ficant-se a la calçada. El camió feu un gir sobtat i s'empotrà contra la Núria que just sortia del seu cotxe. Moria a l'acte.
Des de la finestra de l'habitació. Un noi que anava vestit amb una americana llençà la mirada cap avall. Un crit rebotà contra el vidre i el rellotge que tenia a la mà caigué al terra. Per un moment si la Irene s'hagués aixecat a l'hora hauria trobat el diari al quiosc. No hauria hagut d'escridassar un conductor perquè aquest s'hauria preparat la ruta correctament i sabria on anar a repartir. L'Eric podria haver anat a comprar amb carretó evitant que se li trenquessin la nansa de la bossa, aleshores quan el camió hauria passat per davant de la porta del cotxe d'on sortia la Núria no l'hauria atropellat.
Al mateix moment un repartidor d'embutits parava el seu camió enmig del carrer per poder preguntar a un agent de la urbana la dirección on havia de fer el repartiment.
Mentrestant l'Eric, anava carregat amb dos bosses de taronges. De cop i volta una bossa se li trenca i comencen a rodolar taronges carrer avall.
Com cada dia la Núria arribava a treballar 10 minuts tard perquè com cada matí es petonejava amb el seu nóvio que havia conegut fa uns dies i que creu que serà l'home de la seva vida.
Com que la Irene es va aixecar 5 minuts més tard no va trobar la premsa. Aleshores al dirigir-se a buscar el diari en un altre quiosc. Quan s'acostà al pas de peatons va veure com el conductor d'en camió d'embutits arrencava saltant-se el pas de vianants després de preguntar una direcció a la urbana. La Irene el cridà distraïent l'atenció del conductor. A l'Eric se li va trencar la bossa de taronges. Les taronges van rodolar carrer avall ficant-se a la calçada. El camió feu un gir sobtat i s'empotrà contra la Núria que just sortia del seu cotxe. Moria a l'acte.
Des de la finestra de l'habitació. Un noi que anava vestit amb una americana llençà la mirada cap avall. Un crit rebotà contra el vidre i el rellotge que tenia a la mà caigué al terra. Per un moment si la Irene s'hagués aixecat a l'hora hauria trobat el diari al quiosc. No hauria hagut d'escridassar un conductor perquè aquest s'hauria preparat la ruta correctament i sabria on anar a repartir. L'Eric podria haver anat a comprar amb carretó evitant que se li trenquessin la nansa de la bossa, aleshores quan el camió hauria passat per davant de la porta del cotxe d'on sortia la Núria no l'hauria atropellat.
0
comentarios
miércoles, 11 de febrero de 2009
Post 229: la capsa (2/5)
Quan arriba a la cruïlla s'agenolla lentament. S'acostava la posta del sol i ja no hi havia marxa enrerra. Es ficà la mà a la butxaca de l'americana i en va treure una petita capsa metàl·lica.
Mira a banda i banda. No venia ningú. Girà el cap per comprovar que pel camí que fins feia uns minuts estava transitant tampoc s'acostava cap ànima. Amb les mans començà a excavar un petit forat. La terra d'un camí és compacta i dura. Costa obrir-se'n pas. Amb dificultat comença a aixecar-se la terra.
Els dits li fan mal. La pols del camí comença a aixecar-se per la marinada. La roba se li embruta una mica.
El forat ja es prou gran com per enterrar-hi la capsa. L'obre i s'assegura que a dins hi segueix el rellotge. Deposita la capsa al forat i amb cura hi tira un grapat de terra. Una ventolada li etziva un bon cop. Amb una mà es regolza al terra per no caure. Acaba de llençar tota la terra damunt la capsa, la presiona amb fermesa i el vent s'intensifica. Tanca els ulls perquè no li entri arena.
Mira a banda i banda. No venia ningú. Girà el cap per comprovar que pel camí que fins feia uns minuts estava transitant tampoc s'acostava cap ànima. Amb les mans començà a excavar un petit forat. La terra d'un camí és compacta i dura. Costa obrir-se'n pas. Amb dificultat comença a aixecar-se la terra.
Els dits li fan mal. La pols del camí comença a aixecar-se per la marinada. La roba se li embruta una mica.
El forat ja es prou gran com per enterrar-hi la capsa. L'obre i s'assegura que a dins hi segueix el rellotge. Deposita la capsa al forat i amb cura hi tira un grapat de terra. Una ventolada li etziva un bon cop. Amb una mà es regolza al terra per no caure. Acaba de llençar tota la terra damunt la capsa, la presiona amb fermesa i el vent s'intensifica. Tanca els ulls perquè no li entri arena.
Amb dificultat s'aixeca i quan aconsegueix ficar-se dret el vent s'atura. La pols envolta l'aire. No es veu res. De cop i volta una sombra es va definint al seu davant. És la silueta d'un home que se li acosta.
- Què vols? - li pregunta l'home de negre
- M'agradaria tornar a veure el moment abans de pérdre-la.
- I que em donaràs a canvi?
- El que vulguis.
- Fet! - allargà la mà envolcallada en un guant negre. Tancaren el tracte.
Com era d'esperar en cap moment li digué quin seria el preu d'aquest do. El vent s'endugué amb un sol cop tota la pols. Era de nit.
Desenterrà la capsa. En treu el rellotge i se'l guarda a la butxaca de l'americana. La capsa a l'altra. Amb pas ferm i ràpid es dirigeix cap a la ciutat. Triga una bona estona. Mentre camina pel seu carrer un calfred li recorre el cos. Per un moment té la temptació de mirar el rellotge. Dubta. És negra nit. Es fica la mà a la butxa, agafa el rellotge, el recolza sobre el palmell de la mà i amb l'altra li dóna corda.
Obre els ulls. Està en una ciutat desèrtica.
0
comentarios
martes, 10 de febrero de 2009
Post 228: el rellotge (1/5)
Obrí els ulls. La llum del sol l'enlluernava prou com per no poder veure en detall res del que l'envolta. Nota com s'aixeca una polseguera que el golpeja amb força. Com a acte reflex aixeca els braços i es protegeix la cara. El rellotge que duu a les mans pendula i dansa amb l'aire. El vent xiula amb molta força i aconsegueix desplaçar-lo uns centímetres.
De la mateixa manera com el vent i l'arena s'han enlairat aquests van desapareixent. Amb temor abaixa els braços i de nou percep la llum intensa. Es fica dret a poc a poc, erigeix el cos i obre els ulls lentament. El sol cau amb força sobre d'ell. No se sent cap soroll.
Com que el sol pica amb força dirigeix la mirada cap al terra. No hi ha carrer. Només arena. A poc a poc alça la mirada i queda esgarrifat del que està veient. Per una banda creia trobar-se en un lloc desconegut, però no era el cas. Mira al seu voltant. La ciutat que l'ha vist crèixer ara és un munt de runa.
No hi ha cap dubte.
Mira a banda i banda del que en un moment passat havia estat el seu carrer i percep que s'ha perdut en el temps. Comença a caminar. Les cames li fan mal. Camina a poc a poc sense rumb fix. No hi ha res que li pugui dir en quin moment es troba. Camina per carrers desèrtics. Hi ha cotxes aparcats enmig de la calçada. N'identifica els models i fins i tot alguna matricula. El metall està oxidat. Edificis que superàven amb facilitat el centenar de metres ara sols se'n conservava una poca desena.
De la mateixa manera com el vent i l'arena s'han enlairat aquests van desapareixent. Amb temor abaixa els braços i de nou percep la llum intensa. Es fica dret a poc a poc, erigeix el cos i obre els ulls lentament. El sol cau amb força sobre d'ell. No se sent cap soroll.
Com que el sol pica amb força dirigeix la mirada cap al terra. No hi ha carrer. Només arena. A poc a poc alça la mirada i queda esgarrifat del que està veient. Per una banda creia trobar-se en un lloc desconegut, però no era el cas. Mira al seu voltant. La ciutat que l'ha vist crèixer ara és un munt de runa.
No hi ha cap dubte.
Mira a banda i banda del que en un moment passat havia estat el seu carrer i percep que s'ha perdut en el temps. Comença a caminar. Les cames li fan mal. Camina a poc a poc sense rumb fix. No hi ha res que li pugui dir en quin moment es troba. Camina per carrers desèrtics. Hi ha cotxes aparcats enmig de la calçada. N'identifica els models i fins i tot alguna matricula. El metall està oxidat. Edificis que superàven amb facilitat el centenar de metres ara sols se'n conservava una poca desena.
Continua caminant. De cop i volta el cel es tapa. La llum s'apaga i sent com un calfred li recorre tot el seu cos. No sap amb exactitud com reaccionar però com a acte reflex s'acosta cap a l'interior d'una cafeteria.
Hi ha les taules parades com si esperessin que el client arribi, s'assegui i consumeixi el que ha demanat. No és el cas. La foscor s'apodera de tot el que l'envolta. Una intensa boira apareix lentament. Un so estrepidós fa tremolar tota la sala i cau de cul a terra. Recorre amb la mirada la sala. El rellotge de la paret marca les dos de la tarda. Per un moment es penedeix del que ha demanat. Es mira la mà. El rellotge que duia segueix intacte. L'agafa amb les dos mans i li dóna corda una altra vegada.
Aixeca la mirada enlaire i torna a estar a la mateixa cafeteria envoltat de gent. Una dona se li acosta, - Es troba bé?
Mira cap al rellotge de la paret: dos quarts de tres.
0
comentarios
lunes, 9 de febrero de 2009
Post 227: nova aventura
Diumenge. Aquests últims dies les coses han anat força ràpid. Ja fa dies que vaig explicar que tenia ganes de fer coses increibles. Moltes vegades per a començar a actuar cal escriure unes quantes linies introductories.
Molt aviat començarà una nova història. Les aventures d'un noi en una ciutat desconeguda. Una rellotge que ha vist passar el temps mentre un home amb barret enterrava una caixa en una cruïlla. Molt lluny d'allí una noia donava a llum envoltada de dones amb pomes partides al terra.
Tot te un principi i aquesta nova aventura ho farà demà.
Molt aviat començarà una nova història. Les aventures d'un noi en una ciutat desconeguda. Una rellotge que ha vist passar el temps mentre un home amb barret enterrava una caixa en una cruïlla. Molt lluny d'allí una noia donava a llum envoltada de dones amb pomes partides al terra.
Tot te un principi i aquesta nova aventura ho farà demà.
0
comentarios
domingo, 8 de febrero de 2009
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
