Finalment ha caigut a les meves mans el disc en solitari de Amaya Montero i quan he arribat a la 5a cançó he recordat el que em va dir un home molt savi. "Mai has d'oblidar d'on vens"
i això és el que fa l'Amaya amb els seus companys de l'Oreja de Van Gogh dedicant-los-hi aquesta cançó.
Post 238: sortida/posta del sol
Etiquetas:
astronomia,
ciència,
curiositats,
post
Tant de bo uns i altres poguessim veure sortir el sol cada matí ja que és un espectacle increïble.
Perquè ningú pugui tenir mai més l'excusa de no saber trobar el lloc i el moment, aquí teniu una web que permet buscar les coordenades de qualsevol lloc del món:
coordenades per nom del poble o ciutat
i un cop obtingudes només cal introduïr les dades juntament amb al seviastro que
calcula la sortida i la posta del sol.
Perquè ningú pugui tenir mai més l'excusa de no saber trobar el lloc i el moment, aquí teniu una web que permet buscar les coordenades de qualsevol lloc del món:coordenades per nom del poble o ciutat
i un cop obtingudes només cal introduïr les dades juntament amb al seviastro que
calcula la sortida i la posta del sol.
0
comentarios
viernes, 20 de febrero de 2009
Post 237: Fibonacci
Etiquetas:
ciència,
curiositats,
videoclip
Avui he vist el trailer de la nova pel·lícula basa en l'obra homònima de Dan Brown: Àngels i Dimonis.
En l'obra esbrinen hàbilment la contrasenya d'una caixa forta introduïnt la sèrie de Fibonacci:
1; 1; 2; 3, 5; 8; 13; 21; 34; 55; 89....
Leonardo de Pisa, Fibonacci, col·locà al marge del seu Liber abaci el problema dels conills, que deia així:
En el gràfic podeu veure que el nombre de parelles al llarg dels mesos coincideix amb els termes de la succesió: 1; 1; 2; 3, 5; 8; 13; 21; 34; 55; 89, 144....
No cal ser un geni per veure que cada terme és la suma dels dos anteriors, però existeix entre ells una relació curiosa, el quocient entre cada terme i l'anterior s'acosta cada vegada més a un nombre especial, ja conegut pels grecs i aplicat a les seves escultures, el nombre d'or = 1.618039....
Podem construïr una sèrie de rectangles utilitzant els nombres de la successió.
Primer fem un quadrat de costat 1 que són els dos primers termes de la successió.
Construïm un altre d'igual sobre ell i ja tenim un primer rectangle de Fibonacci de dimensions 2 x 1.
Sobre el costat de dos unitats construïm un quadrat i tenim un nou rectangle de 3 x 2.
Sobre el costat més gran fem un altre quadrat i ja tenim ara un rectangle 5 x 3, un 5 x 8, un 8 x 13, un 13 x 21... i així successivament. Com més avancem en aquest procés més ens acostarem al rectangle d'or.
Per una altra banda si unim els vèrtexs d'aquests rectangles se'ns formarà una curva que ja resulta més familiar, l'espiral de Durero. Una espiral que té una forma molt ajustada a la carcassa dels molucs, a les banyes dels rumiants... és a dir la forma de creixement natural.
En l'obra esbrinen hàbilment la contrasenya d'una caixa forta introduïnt la sèrie de Fibonacci:
1; 1; 2; 3, 5; 8; 13; 21; 34; 55; 89....
Leonardo de Pisa, Fibonacci, col·locà al marge del seu Liber abaci el problema dels conills, que deia així:
"Una parella de conills tarda un mes en arribar a l'edat fèrtil, a partir d'aquest moment cada vegada engendra una parella de conills, que a la vegada, després de tornar a ser fèrtils engendrarà cada mes una parella de conills, quants conills hi haurà al cap d'un determinat nombre de mesos?"
En el gràfic podeu veure que el nombre de parelles al llarg dels mesos coincideix amb els termes de la succesió: 1; 1; 2; 3, 5; 8; 13; 21; 34; 55; 89, 144....
No cal ser un geni per veure que cada terme és la suma dels dos anteriors, però existeix entre ells una relació curiosa, el quocient entre cada terme i l'anterior s'acosta cada vegada més a un nombre especial, ja conegut pels grecs i aplicat a les seves escultures, el nombre d'or = 1.618039....
Podem construïr una sèrie de rectangles utilitzant els nombres de la successió.Primer fem un quadrat de costat 1 que són els dos primers termes de la successió.
Construïm un altre d'igual sobre ell i ja tenim un primer rectangle de Fibonacci de dimensions 2 x 1.
Sobre el costat de dos unitats construïm un quadrat i tenim un nou rectangle de 3 x 2.
Sobre el costat més gran fem un altre quadrat i ja tenim ara un rectangle 5 x 3, un 5 x 8, un 8 x 13, un 13 x 21... i així successivament. Com més avancem en aquest procés més ens acostarem al rectangle d'or.
Per una altra banda si unim els vèrtexs d'aquests rectangles se'ns formarà una curva que ja resulta més familiar, l'espiral de Durero. Una espiral que té una forma molt ajustada a la carcassa dels molucs, a les banyes dels rumiants... és a dir la forma de creixement natural.
0
comentarios
jueves, 19 de febrero de 2009
Post 236: nou mapa de la lluna
Etiquetas:
astronomia,
ciència,
notícia,
post
Un equip científic internacional ha el·laborat un nou mapa de la Lluna que mostra cràters mai vist fins ara dels seus pols i indica que hi ha molt poca aigua al satèl·lit.
El mapa, asseguren els investigadors, revel·la secrets de l'interior del satèl·lit natural de la Terra, i suggereix així el que hi pot haver dins de Mart.
Amb aquest nou mapa d'alta ressolució es pot confirmar que hi ha molt poca aigua a la Lluna, fins i tot sota terra i també es pot utilitzar aquesta informació per a buscar aigua en d'altres planetes. Els investigadors utilitzaren l'instrument de l'altímetre per làser (LALT en anglès), que es troba a bord del satèl·lit japonès Explorador Selenològic i d'Ingenieria (SELENE), per a fer un mapa en relleu de la Lluna a una ressolució sense precedents, de fins a 15 quilòmetres per costat. És a dir, que la visió que ofereix el mapa és la del relleu d'una lluna com si s'estigué mirant des de 15 quilòmetres d'altura.
Aquest mapa és el primer que cobreix la Lluna de pol a pol, amb mesures detallades de la topografia de la seva superfície, al seu costat forsc tant com al seu costat il·luminat. El punt més alt, al límit de la conca Dririchlet-Jackson prop de l'equador, s'eleva fins a 11 quìlòmetres, mentres que el punt més baix, al fons del cràcter Antoniadi prop del pol sur, té una profunditat de 9 quilòmetres.
A més a més, el nou mapa servirà com a guia per als futurs vehicles d'exploració lunar que recorreran la superfície del satèl·lit a la recerca de recursos geològics. Aprofitant qeu s'analitzava el mapa es mesurà la rugositat de la superfície lunar i utilitzaren la informació per un càlcul de la rigidesa de la costra. Si hi hagués aigua fluint sota la superfície de la Lluna la costra seria poc flexible, però no és el cas.
La superfície es massa rígida com per a permetre la presència d'una mica d'aigua líquida, que és molt profudna en el satèl·lit. En comparació amb la superfície de la Terra que és molt més flexible i puja o baixa amb el flux d'aigua per damunt o per sota del sòl. També la tectònica de lesp laques del planeta es deu en part a que l'aigua ´lubrica la costra.
En el cas de Mart la rugositat de la superfície està a mig camí entre la de la Terra i la de la Lluna, el que indica que pot haver-hi hagut aigua, però que ara la superfície és motl seca. El mapa LALT és el més detallat que s'ha fet fins ara de la Lluna. Les tres últimes missions de la sèrie Apol·lo realitzaren mapes d'una part de la superfície a començaments de la dècada de 1970, i la missió Clmentine, al 1994, brindà una ressolució d'entre 20 i 60 quilòmetres en determinades àrees, però no sobre tota la superfície.
El mapa, asseguren els investigadors, revel·la secrets de l'interior del satèl·lit natural de la Terra, i suggereix així el que hi pot haver dins de Mart.
Amb aquest nou mapa d'alta ressolució es pot confirmar que hi ha molt poca aigua a la Lluna, fins i tot sota terra i també es pot utilitzar aquesta informació per a buscar aigua en d'altres planetes. Els investigadors utilitzaren l'instrument de l'altímetre per làser (LALT en anglès), que es troba a bord del satèl·lit japonès Explorador Selenològic i d'Ingenieria (SELENE), per a fer un mapa en relleu de la Lluna a una ressolució sense precedents, de fins a 15 quilòmetres per costat. És a dir, que la visió que ofereix el mapa és la del relleu d'una lluna com si s'estigué mirant des de 15 quilòmetres d'altura.
Aquest mapa és el primer que cobreix la Lluna de pol a pol, amb mesures detallades de la topografia de la seva superfície, al seu costat forsc tant com al seu costat il·luminat. El punt més alt, al límit de la conca Dririchlet-Jackson prop de l'equador, s'eleva fins a 11 quìlòmetres, mentres que el punt més baix, al fons del cràcter Antoniadi prop del pol sur, té una profunditat de 9 quilòmetres.A més a més, el nou mapa servirà com a guia per als futurs vehicles d'exploració lunar que recorreran la superfície del satèl·lit a la recerca de recursos geològics. Aprofitant qeu s'analitzava el mapa es mesurà la rugositat de la superfície lunar i utilitzaren la informació per un càlcul de la rigidesa de la costra. Si hi hagués aigua fluint sota la superfície de la Lluna la costra seria poc flexible, però no és el cas.
La superfície es massa rígida com per a permetre la presència d'una mica d'aigua líquida, que és molt profudna en el satèl·lit. En comparació amb la superfície de la Terra que és molt més flexible i puja o baixa amb el flux d'aigua per damunt o per sota del sòl. També la tectònica de lesp laques del planeta es deu en part a que l'aigua ´lubrica la costra.
En el cas de Mart la rugositat de la superfície està a mig camí entre la de la Terra i la de la Lluna, el que indica que pot haver-hi hagut aigua, però que ara la superfície és motl seca. El mapa LALT és el més detallat que s'ha fet fins ara de la Lluna. Les tres últimes missions de la sèrie Apol·lo realitzaren mapes d'una part de la superfície a començaments de la dècada de 1970, i la missió Clmentine, al 1994, brindà una ressolució d'entre 20 i 60 quilòmetres en determinades àrees, però no sobre tota la superfície.
0
comentarios
miércoles, 18 de febrero de 2009
Post 235: de nou en marxa
Aquí comença de nou l'aventura d'escriure el blog després de que l'ordinador en el qual treballo digués prou!!!
Així que davant l'espera de comprar-me un nou portàtil aniré actualitzant, com pugui, el blog.
0
comentarios
martes, 17 de febrero de 2009
Post 234: fora de servei
FORA DE SERVEI!
Temporalment no puc escriure al blog degut a un problema de maquinari demà ho comento!
Post 233: Un sector de la plataforma Wilkins es fragmenta
Etiquetas:
canvi climàtic,
ciència,
curiositats,
món,
post
Un sector de la plataforma de gel Wilkins, que té una extensió de 14000 quilòmetres quadrats i està ubicada a la Península Antàrtica, ha començat a desprende's de la plataforma de gel Wilkins, a la península antàrtica, com a conseqüència de l'escalfament global.
Un grup del CSIC ha pogut comprovar que un 25% de l'enorme placa ja s'ha fragmentat, i que es poden observar enormes icebergs dispersos per l'oceà Austral.
La placa de Wilkins és aproximadament dos vegades la mida d'Euskadi. El grup d'investigadors espanyols, que es troben analitzant l'impacte del col·lapse de la plataforma a bord del BIO Hespérides, és el que primer ha aconseguit arribar a l'indret. De fet aquesta és la primera vegada que un grup de científics aconsegueixen estar tant a prop d'una zona on s'està produïnt un succés d'aquesta magnitud.
L'equip ha presenciat durant els últims dies com la part frontal del gel dins del mar de Belinghausen retrocedia 550 quilòmetres en dues setmanes. La plataforma Wilkins en el fons és una gran superfície de gel sobre el mar de forma permanent a l'oest de la península antàrtica, a una distància d'uns 1600 quilòmetres del continent sudamericà. Fa un any diversos satèl·lits començaren a detectar el començament del col·lapse, quan el pont de gel que unia la plataforma amb el continent començà a fondre's molt depressa.
Una dada: al febrer de 2008 una àrea d'uns 400 quilòmetres quadrats es desenganxà de la placa, fent més estret el pont de gel fins a una banda de sis quìlòmetres. A finals de maig del 2008, una àrea d'uns 160 quilòmetres quadrats es va trencar, i deixà el pont en 2,7 quilòmetres. Entre maig i el 9 de juliol de 2008, la placa de gel va patir més pèrdues: uns 1350 quilòmetres quadrats.
Un grup del CSIC ha pogut comprovar que un 25% de l'enorme placa ja s'ha fragmentat, i que es poden observar enormes icebergs dispersos per l'oceà Austral.
La placa de Wilkins és aproximadament dos vegades la mida d'Euskadi. El grup d'investigadors espanyols, que es troben analitzant l'impacte del col·lapse de la plataforma a bord del BIO Hespérides, és el que primer ha aconseguit arribar a l'indret. De fet aquesta és la primera vegada que un grup de científics aconsegueixen estar tant a prop d'una zona on s'està produïnt un succés d'aquesta magnitud.
L'equip ha presenciat durant els últims dies com la part frontal del gel dins del mar de Belinghausen retrocedia 550 quilòmetres en dues setmanes. La plataforma Wilkins en el fons és una gran superfície de gel sobre el mar de forma permanent a l'oest de la península antàrtica, a una distància d'uns 1600 quilòmetres del continent sudamericà. Fa un any diversos satèl·lits començaren a detectar el començament del col·lapse, quan el pont de gel que unia la plataforma amb el continent començà a fondre's molt depressa.
Una dada: al febrer de 2008 una àrea d'uns 400 quilòmetres quadrats es desenganxà de la placa, fent més estret el pont de gel fins a una banda de sis quìlòmetres. A finals de maig del 2008, una àrea d'uns 160 quilòmetres quadrats es va trencar, i deixà el pont en 2,7 quilòmetres. Entre maig i el 9 de juliol de 2008, la placa de gel va patir més pèrdues: uns 1350 quilòmetres quadrats.
0
comentarios
domingo, 15 de febrero de 2009
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
