Avui he trobat aquest vídeo comparatiu entre MAC i PC. És molt curiós veure les diferències i algunes que altres similituds entre els dos sistemes.
A reflexionar.
Post 245: "la flaca"
Avui he tornat a escoltar aquesta cançó i sense voler he pensat en ella. Fa temps que està molt lluny d'aquí però de tant en tant es deixa caure per la meva terra.
Molts records i segueix explicant-me les teves aventures a través del blog!
Molts records i segueix explicant-me les teves aventures a través del blog!
2
comentarios
viernes, 27 de febrero de 2009
Post 244: era glacial
Etiquetas:
canvi climàtic,
ciència,
clima,
post
Un anàlisi de nuclis de gel antàrtics mostra que els últims quatre grans cicles d'edat del gel començaren quan la distància de la Terra al Sol en la seva òrbita anual es tornà suficientment gran com per a impedir la fusió estival del gel glacial. L'absència d'aquestes fusions permeté augments del gel durant llargs períodes de temps que serien les eres glacials.
Aquest estudi ha estat dirigit per Kenji Kawamura, científic visiant de l'Institut Scripps d'Oceanografia de la Universitat de California a San Diego, amb la col·laboració de Jeff Severinghaus, un geocientífic del mateix institut.
La troballa valida una teoria formalitzada als anys quaranta però postulada inicialment al segle XIX. El treball també ajuda a aclarir el paper del diòxid de carboni en l'escalfament global i en alguns episodis de refredament, del passat i d'avui.
Aquesta es una fita significativa ja que durant un segle la pregunta de per que hi ha edats de gel no ha tingut resposta convincent.
Una premisa avançada als anys quarante, coneguda com la teorái de Milankovitch, denominada així pel cognom del geofísic serbi Milutin Milankovitch, proposava que les edats de gel començaven i acabaven en connexió amb els canvis de la insolació d'estiu, o exposicions estivals als rajos del Sol, a les latituds altes de l'hemisferi nord. Per a provar-ho, Kawamura utilitzà mostres de nuclis de gel polar presses a gran profunditat sota la superfície, ben lluny del Pol Nord, en les immediacions d'una base japonesa del sur de l'Antàrtida.
Els científics que estudien el paleoclima, a mesura utilitzen gassos atrapats en els nuclis de gel per a reconstruïr les condicions climàtiques de fa centenars de milers d'anys. Extreuen els nuclis mitjançant perforacions a molts centenars de metres de profunditat a les capes de gel. Msuren la proporció d'oxigen i nitrògen en els nuclis, l'equip de Kawamura pot mostrar que els nuclis de gel registraren la llum solar que hi va haver a l'antàrtida els estius de fa 360.000 anys. El mètode que han utilitzatp ermet als investigadors utilitzar càlculs astronòmics precissos per a comparar la cronologia de desenvolupament de canvis climàtics amb la intensitat de la radiació solar en qualsevo lloc del planeta.
De fet aquest científic ja utilitzà dades del seu projecte per a crear una seqüència històrica del clima que fou utilitzada en el seu moment per a validar els càlculs que Milankovitch havia creat unes quantes dècades abans. L'equip va trobar una correlació entre els inicis i els finals de les eres glacials, i les variacions durant l'estació de més aproximació de la Terra al Sol. El moment més proper, o periheli, resultà ser al Juny, aproximadament cada 23000 anys. Quan la forma de l'òrbita terrestre no li permet acostar-se tant al Sol aquest mes, l'estiu relativament fred a la Terra conporta l'expansió de les capes de gel a les superfícies terrestres de l'hemisferi nord.
Aquest estudi ha estat dirigit per Kenji Kawamura, científic visiant de l'Institut Scripps d'Oceanografia de la Universitat de California a San Diego, amb la col·laboració de Jeff Severinghaus, un geocientífic del mateix institut.
La troballa valida una teoria formalitzada als anys quaranta però postulada inicialment al segle XIX. El treball també ajuda a aclarir el paper del diòxid de carboni en l'escalfament global i en alguns episodis de refredament, del passat i d'avui.
Aquesta es una fita significativa ja que durant un segle la pregunta de per que hi ha edats de gel no ha tingut resposta convincent.
Una premisa avançada als anys quarante, coneguda com la teorái de Milankovitch, denominada així pel cognom del geofísic serbi Milutin Milankovitch, proposava que les edats de gel començaven i acabaven en connexió amb els canvis de la insolació d'estiu, o exposicions estivals als rajos del Sol, a les latituds altes de l'hemisferi nord. Per a provar-ho, Kawamura utilitzà mostres de nuclis de gel polar presses a gran profunditat sota la superfície, ben lluny del Pol Nord, en les immediacions d'una base japonesa del sur de l'Antàrtida.
Els científics que estudien el paleoclima, a mesura utilitzen gassos atrapats en els nuclis de gel per a reconstruïr les condicions climàtiques de fa centenars de milers d'anys. Extreuen els nuclis mitjançant perforacions a molts centenars de metres de profunditat a les capes de gel. Msuren la proporció d'oxigen i nitrògen en els nuclis, l'equip de Kawamura pot mostrar que els nuclis de gel registraren la llum solar que hi va haver a l'antàrtida els estius de fa 360.000 anys. El mètode que han utilitzatp ermet als investigadors utilitzar càlculs astronòmics precissos per a comparar la cronologia de desenvolupament de canvis climàtics amb la intensitat de la radiació solar en qualsevo lloc del planeta.
De fet aquest científic ja utilitzà dades del seu projecte per a crear una seqüència històrica del clima que fou utilitzada en el seu moment per a validar els càlculs que Milankovitch havia creat unes quantes dècades abans. L'equip va trobar una correlació entre els inicis i els finals de les eres glacials, i les variacions durant l'estació de més aproximació de la Terra al Sol. El moment més proper, o periheli, resultà ser al Juny, aproximadament cada 23000 anys. Quan la forma de l'òrbita terrestre no li permet acostar-se tant al Sol aquest mes, l'estiu relativament fred a la Terra conporta l'expansió de les capes de gel a les superfícies terrestres de l'hemisferi nord.
0
comentarios
jueves, 26 de febrero de 2009
Post 243: Lulin, C/2007 N3
Etiquetas:
astronomia,
curiositats,
imatge,
post
Avui discutia amb un amic si era correcte parlar d'aproximació a la Terra quan la mínima distància a la que arriba el cometa Lulin és de 61 milions de quilòmetres.
Tot plegat venia de que el dimarts 24 es va produïr la màximas aproximació a la Terra del cometa Lulin. La notícia, realment, és que tornem a tenir un cometa que podem observar al cel sense dificultat (tot i que en aquest sentit el Lulin no dóna per a molt, malgrat de que durant les últimes setmanes ha augmentat considerablement la seva brillantor). La notícia és que l'astronomía sempre sorpren, i que un cometa al cel, lluny de provocar mals auguris, ens presenta històries curioses, entretingudes i, sobretot, un espectacle increïble.
Es pot llegir a la web de la NASA la narració del descobriment d'aquest cometa fa 2 anys, el C/2007 N3. Normalment els cometes porten el nom del seu descobridor (o codescobridors, és estrany que en porti tres, segons les bases de la Unió Astronòmica Internacional, que en coordina els esdeveniments), algunes vegades, en alguns telescopis o observatoris hi ha costum de donar un nom comú, el del propi centre d'investigació i això és el que li ha passat al Lulin.
L'Observatori Lulin està a Taiwan, i amb un dels seus telescopis col·laboren en un projecte internacional d'observació d'objectes propers a la Terra (TAOS). El descobriment es va fer amb imatges preses des de Taiwan, però ho feu un aficionat a l'astronomia i estudiant universitari a Xina, però a la Xina continental. Tot un exemple de que a vegades l'astronomia salta les fronteres més enllà del que és habitual.
El cometa resulta a més a més curiós: no és periòdic, és a dir, aquesta aproximació no es tornarà a repetir i el cometa acabarà escapant-se de la zona interna del sistema solar. El dia 10 de gener passat va creuar el punt de la seva òrbita parabòlica més proper al Sol, el periheli, i el dia 24 de febrer es va col·locar a 61 milions de quilòmetres de la Terra, aquesta màxima aproximació, que com deia abans, genera un cert comentari, perque no es que sigui una distància petita: és 0,4 vegades la distància de la Terra al Sol, o la distància a la que es col·loca Mart quan cada dos anys s'acosta al nostre planeta. En fi, que està lluny.
Una altra de les curiositats del Lulin és el color verdós de la coma (la cabellera o envoltura gassosa del cometa, formada per gasos que es subliment del nucli del cometa, un conglomerat de roca i gel que s'activa amb la llum del sol). Això es déu a la presència de cianògen i carboni mol·lecular, dos gassos que presenten aquest color. Durant l'últim mes, aquest cometa ha presentat a més a més alteracions de la seva cua, que s'interpreten com a possibles canvis en la formació de les cues degut a alteracions del camp magnètic que porta el vent solar (el 4 de febrer donà la sensació que no tenia cua, tot i que després es va regenerar). A més a més, pot produïr-se fragmentacions en el nucli, de manera que en certs moments hi ha més material a l'espai.
La coma té un canvi de mida semblant al de Jupiter, però la cua té milions de quilòmetres de longitud i està produïda per l'efecte de la pressió de la llum solar i pel vent solar, que arrastren aquestes partícules i s'allunyen del cometa.
Una curiositat típica dels cometes: tot i que molt sovint ens els presenten al cinema com una espècie de cabellera realment la direcció de la cua indica, aproximadament, la direcció contrària al Sol, que es d'on ve la llum i les partícules que creen aquest arrosegament.
Tot plegat venia de que el dimarts 24 es va produïr la màximas aproximació a la Terra del cometa Lulin. La notícia, realment, és que tornem a tenir un cometa que podem observar al cel sense dificultat (tot i que en aquest sentit el Lulin no dóna per a molt, malgrat de que durant les últimes setmanes ha augmentat considerablement la seva brillantor). La notícia és que l'astronomía sempre sorpren, i que un cometa al cel, lluny de provocar mals auguris, ens presenta històries curioses, entretingudes i, sobretot, un espectacle increïble.
Es pot llegir a la web de la NASA la narració del descobriment d'aquest cometa fa 2 anys, el C/2007 N3. Normalment els cometes porten el nom del seu descobridor (o codescobridors, és estrany que en porti tres, segons les bases de la Unió Astronòmica Internacional, que en coordina els esdeveniments), algunes vegades, en alguns telescopis o observatoris hi ha costum de donar un nom comú, el del propi centre d'investigació i això és el que li ha passat al Lulin.
L'Observatori Lulin està a Taiwan, i amb un dels seus telescopis col·laboren en un projecte internacional d'observació d'objectes propers a la Terra (TAOS). El descobriment es va fer amb imatges preses des de Taiwan, però ho feu un aficionat a l'astronomia i estudiant universitari a Xina, però a la Xina continental. Tot un exemple de que a vegades l'astronomia salta les fronteres més enllà del que és habitual.
El cometa resulta a més a més curiós: no és periòdic, és a dir, aquesta aproximació no es tornarà a repetir i el cometa acabarà escapant-se de la zona interna del sistema solar. El dia 10 de gener passat va creuar el punt de la seva òrbita parabòlica més proper al Sol, el periheli, i el dia 24 de febrer es va col·locar a 61 milions de quilòmetres de la Terra, aquesta màxima aproximació, que com deia abans, genera un cert comentari, perque no es que sigui una distància petita: és 0,4 vegades la distància de la Terra al Sol, o la distància a la que es col·loca Mart quan cada dos anys s'acosta al nostre planeta. En fi, que està lluny.
Una altra de les curiositats del Lulin és el color verdós de la coma (la cabellera o envoltura gassosa del cometa, formada per gasos que es subliment del nucli del cometa, un conglomerat de roca i gel que s'activa amb la llum del sol). Això es déu a la presència de cianògen i carboni mol·lecular, dos gassos que presenten aquest color. Durant l'últim mes, aquest cometa ha presentat a més a més alteracions de la seva cua, que s'interpreten com a possibles canvis en la formació de les cues degut a alteracions del camp magnètic que porta el vent solar (el 4 de febrer donà la sensació que no tenia cua, tot i que després es va regenerar). A més a més, pot produïr-se fragmentacions en el nucli, de manera que en certs moments hi ha més material a l'espai.
La coma té un canvi de mida semblant al de Jupiter, però la cua té milions de quilòmetres de longitud i està produïda per l'efecte de la pressió de la llum solar i pel vent solar, que arrastren aquestes partícules i s'allunyen del cometa.
Una curiositat típica dels cometes: tot i que molt sovint ens els presenten al cinema com una espècie de cabellera realment la direcció de la cua indica, aproximadament, la direcció contrària al Sol, que es d'on ve la llum i les partícules que creen aquest arrosegament.
0
comentarios
miércoles, 25 de febrero de 2009
Post 242: OCO
L'Observatori del Carboni en Òrbita ("OCO") s'ha enlairat des de la base Vandenberg de la Força Aèria dels Estats Units, a Califòrnia, muntat sobre un coet Taurus XL, però pocs minuts després la missió ha quedat avortada.
L'"OCO" té com a objectiu mesurar amb precisió el CO2 i les seves dades han d'ajudar a comprendre millor els processos naturals i l'activitat humana que regulen l'existència i la distribució d'aquest gas, el principal causant de l'efecte hivernacle al món. L'"OCO" té la mida d'una cabina telefònica i ha costat 210 milions d'euros.
L'anunci d'aquesta enlairament de la NASA arriba poc després que l'agència espacial nord-americana i el Google han posat a disposició dels internautes mapes mundials que mostren amb detall les emissions de combustibles fòssils que contaminen l'atmosfera terrestre. Les imatges, aportades per la NASA i penjades al Google a través de l'aplicació "Google Earth", revelen la dispersió atmosfèrica d'aquests combustibles cada hora, per regió i tipus, segons ha explicat la mateixa agència nord-americana.
Segons Kevin Gurney, professor de Ciències Atmosfèriques de la Universitat Purdue: "La difusió del projecte Vulcan al "Google Earth" du la informació fins a cadascuna de les llars que tinguin connexió a internet i proporciona informació d'on i quan la societat influeix en el clima a través de les emissions de diòxid de carboni".
L'"OCO" té com a objectiu mesurar amb precisió el CO2 i les seves dades han d'ajudar a comprendre millor els processos naturals i l'activitat humana que regulen l'existència i la distribució d'aquest gas, el principal causant de l'efecte hivernacle al món. L'"OCO" té la mida d'una cabina telefònica i ha costat 210 milions d'euros.
L'anunci d'aquesta enlairament de la NASA arriba poc després que l'agència espacial nord-americana i el Google han posat a disposició dels internautes mapes mundials que mostren amb detall les emissions de combustibles fòssils que contaminen l'atmosfera terrestre. Les imatges, aportades per la NASA i penjades al Google a través de l'aplicació "Google Earth", revelen la dispersió atmosfèrica d'aquests combustibles cada hora, per regió i tipus, segons ha explicat la mateixa agència nord-americana.
Segons Kevin Gurney, professor de Ciències Atmosfèriques de la Universitat Purdue: "La difusió del projecte Vulcan al "Google Earth" du la informació fins a cadascuna de les llars que tinguin connexió a internet i proporciona informació d'on i quan la societat influeix en el clima a través de les emissions de diòxid de carboni".
0
comentarios
martes, 24 de febrero de 2009
Post 241: 23-F versió 2.0
Etiquetas:
curiositats,
història,
post
Avui còpio una proposta que he trobat per la xarxa sobre com hauría estat la crònica de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 si hagués tingut lloc avui en dia.
Twitter ha fet un muntatge on reprodueixen minut a minut els fets d'aquell dia però com si fossim avui.
Passeu-vos una estona pel web del 23-f i aprofiteu per a recordar una mica.
0
comentarios
lunes, 23 de febrero de 2009
Post 240: Oscar
A menys de 24 hores dels premis de l'Acadèmia Americana de Cinema, els Oscars, aquí teniu els enllaços necessaris per no perdreu's ni un moment.
Oscar.com
Entre moltes coses hi ha tots els nominats i tots els tràilers que hos facin falta, fins i tot podeu fer les vostres pròpies llistes de guanyadors.
I per si encara voleu més informació teniu la web oscars.org.
A veure com acabarà tot plegat!
0
comentarios
domingo, 22 de febrero de 2009
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
