Post 246: MAC

Avui he trobat aquest vídeo comparatiu entre MAC i PC. És molt curiós veure les diferències i algunes que altres similituds entre els dos sistemes.

A reflexionar.

Post 245: "la flaca"

Avui he tornat a escoltar aquesta cançó i sense voler he pensat en ella. Fa temps que està molt lluny d'aquí però de tant en tant es deixa caure per la meva terra.

Molts records i segueix explicant-me les teves aventures a través del blog!

Post 244: era glacial

Un anàlisi de nuclis de gel antàrtics mostra que els últims quatre grans cicles d'edat del gel començaren quan la distància de la Terra al Sol en la seva òrbita anual es tornà suficientment gran com per a impedir la fusió estival del gel glacial. L'absència d'aquestes fusions permeté augments del gel durant llargs períodes de temps que serien les eres glacials.

Aquest estudi ha estat dirigit per Kenji Kawamura, científic visiant de l'Institut Scripps d'Oceanografia de la Universitat de California a San Diego, amb la col·laboració de Jeff Severinghaus, un geocientífic del mateix institut.

La troballa valida una teoria formalitzada als anys quaranta però postulada inicialment al segle XIX. El treball també ajuda a aclarir el paper del diòxid de carboni en l'escalfament global i en alguns episodis de refredament, del passat i d'avui.

Aquesta es una fita significativa ja que durant un segle la pregunta de per que hi ha edats de gel no ha tingut resposta convincent.

Una premisa avançada als anys quarante, coneguda com la teorái de Milankovitch, denominada així pel cognom del geofísic serbi Milutin Milankovitch, proposava que les edats de gel començaven i acabaven en connexió amb els canvis de la insolació d'estiu, o exposicions estivals als rajos del Sol, a les latituds altes de l'hemisferi nord. Per a provar-ho, Kawamura utilitzà mostres de nuclis de gel polar presses a gran profunditat sota la superfície, ben lluny del Pol Nord, en les immediacions d'una base japonesa del sur de l'Antàrtida.

Els científics que estudien el paleoclima, a mesura utilitzen gassos atrapats en els nuclis de gel per a reconstruïr les condicions climàtiques de fa centenars de milers d'anys. Extreuen els nuclis mitjançant perforacions a molts centenars de metres de profunditat a les capes de gel. Msuren la proporció d'oxigen i nitrògen en els nuclis, l'equip de Kawamura pot mostrar que els nuclis de gel registraren la llum solar que hi va haver a l'antàrtida els estius de fa 360.000 anys. El mètode que han utilitzatp ermet als investigadors utilitzar càlculs astronòmics precissos per a comparar la cronologia de desenvolupament de canvis climàtics amb la intensitat de la radiació solar en qualsevo lloc del planeta.

De fet aquest científic ja utilitzà dades del seu projecte per a crear una seqüència històrica del clima que fou utilitzada en el seu moment per a validar els càlculs que Milankovitch havia creat unes quantes dècades abans. L'equip va trobar una correlació entre els inicis i els finals de les eres glacials, i les variacions durant l'estació de més aproximació de la Terra al Sol. El moment més proper, o periheli, resultà ser al Juny, aproximadament cada 23000 anys. Quan la forma de l'òrbita terrestre no li permet acostar-se tant al Sol aquest mes, l'estiu relativament fred a la Terra conporta l'expansió de les capes de gel a les superfícies terrestres de l'hemisferi nord.

Post 243: Lulin, C/2007 N3

Avui discutia amb un amic si era correcte parlar d'aproximació a la Terra quan la mínima distància a la que arriba el cometa Lulin és de 61 milions de quilòmetres.

Tot plegat venia de que el dimarts 24 es va produïr la màximas aproximació a la Terra del cometa Lulin. La notícia, realment, és que tornem a tenir un cometa que podem observar al cel sense dificultat (tot i que en aquest sentit el Lulin no dóna per a molt, malgrat de que durant les últimes setmanes ha augmentat considerablement la seva brillantor). La notícia és que l'astronomía sempre sorpren, i que un cometa al cel, lluny de provocar mals auguris, ens presenta històries curioses, entretingudes i, sobretot, un espectacle increïble.

Es pot llegir a la web de la NASA la narració del descobriment d'aquest cometa fa 2 anys, el C/2007 N3. Normalment els cometes porten el nom del seu descobridor (o codescobridors, és estrany que en porti tres, segons les bases de la Unió Astronòmica Internacional, que en coordina els esdeveniments), algunes vegades, en alguns telescopis o observatoris hi ha costum de donar un nom comú, el del propi centre d'investigació i això és el que li ha passat al Lulin.

L'Observatori Lulin està a Taiwan, i amb un dels seus telescopis col·laboren en un projecte internacional d'observació d'objectes propers a la Terra (TAOS). El descobriment es va fer amb imatges preses des de Taiwan, però ho feu un aficionat a l'astronomia i estudiant universitari a Xina, però a la Xina continental. Tot un exemple de que a vegades l'astronomia salta les fronteres més enllà del que és habitual.

El cometa resulta a més a més curiós: no és periòdic, és a dir, aquesta aproximació no es tornarà a repetir i el cometa acabarà escapant-se de la zona interna del sistema solar. El dia 10 de gener passat va creuar el punt de la seva òrbita parabòlica més proper al Sol, el periheli, i el dia 24 de febrer es va col·locar a 61 milions de quilòmetres de la Terra, aquesta màxima aproximació, que com deia abans, genera un cert comentari, perque no es que sigui una distància petita: és 0,4 vegades la distància de la Terra al Sol, o la distància a la que es col·loca Mart quan cada dos anys s'acosta al nostre planeta. En fi, que està lluny.

Una altra de les curiositats del Lulin és el color verdós de la coma (la cabellera o envoltura gassosa del cometa, formada per gasos que es subliment del nucli del cometa, un conglomerat de roca i gel que s'activa amb la llum del sol). Això es déu a la presència de cianògen i carboni mol·lecular, dos gassos que presenten aquest color. Durant l'últim mes, aquest cometa ha presentat a més a més alteracions de la seva cua, que s'interpreten com a possibles canvis en la formació de les cues degut a alteracions del camp magnètic que porta el vent solar (el 4 de febrer donà la sensació que no tenia cua, tot i que després es va regenerar). A més a més, pot produïr-se fragmentacions en el nucli, de manera que en certs moments hi ha més material a l'espai.

La coma té un canvi de mida semblant al de Jupiter, però la cua té milions de quilòmetres de longitud i està produïda per l'efecte de la pressió de la llum solar i pel vent solar, que arrastren aquestes partícules i s'allunyen del cometa.

Una curiositat típica dels cometes: tot i que molt sovint ens els presenten al cinema com una espècie de cabellera realment la direcció de la cua indica, aproximadament, la direcció contrària al Sol, que es d'on ve la llum i les partícules que creen aquest arrosegament.

Post 242: OCO

L'Observatori del Carboni en Òrbita ("OCO") s'ha enlairat des de la base Vandenberg de la Força Aèria dels Estats Units, a Califòrnia, muntat sobre un coet Taurus XL, però pocs minuts després la missió ha quedat avortada.

L'"OCO" té com a objectiu mesurar amb precisió el CO₂ i les seves dades han d'ajudar a comprendre millor els processos naturals i l'activitat humana que regulen l'existència i la distribució d'aquest gas, el principal causant de l'efecte hivernacle al món. L'"OCO" té la mida d'una cabina telefònica i ha costat 210 milions d'euros.

L'anunci d'aquesta enlairament de la NASA arriba poc després que l'agència espacial nord-americana i el Google han posat a disposició dels internautes mapes mundials que mostren amb detall les emissions de combustibles fòssils que contaminen l'atmosfera terrestre. Les imatges, aportades per la NASA i penjades al Google a través de l'aplicació "Google Earth", revelen la dispersió atmosfèrica d'aquests combustibles cada hora, per regió i tipus, segons ha explicat la mateixa agència nord-americana.

Segons Kevin Gurney, professor de Ciències Atmosfèriques de la Universitat Purdue: "La difusió del projecte Vulcan al "Google Earth" du la informació fins a cadascuna de les llars que tinguin connexió a internet i proporciona informació d'on i quan la societat influeix en el clima a través de les emissions de diòxid de carboni".

Post 241: 23-F versió 2.0

Avui còpio una proposta que he trobat per la xarxa sobre com hauría estat la crònica de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer de 1981 si hagués tingut lloc avui en dia.

Twitter ha fet un muntatge on reprodueixen minut a minut els fets d'aquell dia però com si fossim avui.

Passeu-vos una estona pel web del 23-f i aprofiteu per a recordar una mica.

Post 240: Oscar

A menys de 24 hores dels premis de l'Acadèmia Americana de Cinema, els Oscars, aquí teniu els enllaços necessaris per no perdreu's ni un moment.

Oscar.com

Entre moltes coses hi ha tots els nominats i tots els tràilers que hos facin falta, fins i tot podeu fer les vostres pròpies llistes de guanyadors.

I per si encara voleu més informació teniu la web oscars.org.

A veure com acabarà tot plegat!

Post 239: donar les gràcies

Finalment ha caigut a les meves mans el disc en solitari de Amaya Montero i quan he arribat a la 5a cançó he recordat el que em va dir un home molt savi. "Mai has d'oblidar d'on vens"

i això és el que fa l'Amaya amb els seus companys de l'Oreja de Van Gogh dedicant-los-hi aquesta cançó.

Post 238: sortida/posta del sol

Tant de bo uns i altres poguessim veure sortir el sol cada matí ja que és un espectacle increïble.

Perquè ningú pugui tenir mai més l'excusa de no saber trobar el lloc i el moment, aquí teniu una web que permet buscar les coordenades de qualsevol lloc del món:

coordenades per nom del poble o ciutat

i un cop obtingudes només cal introduïr les dades juntament amb al seviastro que

calcula la sortida i la posta del sol.

Post 237: Fibonacci

Avui he vist el trailer de la nova pel·lícula basa en l'obra homònima de Dan Brown: Àngels i Dimonis.

En l'obra esbrinen hàbilment la contrasenya d'una caixa forta introduïnt la sèrie de Fibonacci:

1; 1; 2; 3, 5; 8; 13; 21; 34; 55; 89....

Leonardo de Pisa, Fibonacci, col·locà al marge del seu Liber abaci el problema dels conills, que deia així:

"Una parella de conills tarda un mes en arribar a l'edat fèrtil, a partir d'aquest moment cada vegada engendra una parella de conills, que a la vegada, després de tornar a ser fèrtils engendrarà cada mes una parella de conills, quants conills hi haurà al cap d'un determinat nombre de mesos?"

En el gràfic podeu veure que el nombre de parelles al llarg dels mesos coincideix amb els termes de la succesió: 1; 1; 2; 3, 5; 8; 13; 21; 34; 55; 89, 144....

No cal ser un geni per veure que cada terme és la suma dels dos anteriors, però existeix entre ells una relació curiosa, el quocient entre cada terme i l'anterior s'acosta cada vegada més a un nombre especial, ja conegut pels grecs i aplicat a les seves escultures, el nombre d'or = 1.618039....

Podem construïr una sèrie de rectangles utilitzant els nombres de la successió.

Primer fem un quadrat de costat 1 que són els dos primers termes de la successió.

Construïm un altre d'igual sobre ell i ja tenim un primer rectangle de Fibonacci de dimensions 2 x 1.

Sobre el costat de dos unitats construïm un quadrat i tenim un nou rectangle de 3 x 2.

Sobre el costat més gran fem un altre quadrat i ja tenim ara un rectangle 5 x 3, un 5 x 8, un 8 x 13, un 13 x 21... i així successivament. Com més avancem en aquest procés més ens acostarem al rectangle d'or.

Per una altra banda si unim els vèrtexs d'aquests rectangles se'ns formarà una curva que ja resulta més familiar, l'espiral de Durero. Una espiral que té una forma molt ajustada a la carcassa dels molucs, a les banyes dels rumiants... és a dir la forma de creixement natural.

Post 236: nou mapa de la lluna

Un equip científic internacional ha el·laborat un nou mapa de la Lluna que mostra cràters mai vist fins ara dels seus pols i indica que hi ha molt poca aigua al satèl·lit.

El mapa, asseguren els investigadors, revel·la secrets de l'interior del satèl·lit natural de la Terra, i suggereix així el que hi pot haver dins de Mart.

Amb aquest nou mapa d'alta ressolució es pot confirmar que hi ha molt poca aigua a la Lluna, fins i tot sota terra i també es pot utilitzar aquesta informació per a buscar aigua en d'altres planetes. Els investigadors utilitzaren l'instrument de l'altímetre per làser (LALT en anglès), que es troba a bord del satèl·lit japonès Explorador Selenològic i d'Ingenieria (SELENE), per a fer un mapa en relleu de la Lluna a una ressolució sense precedents, de fins a 15 quilòmetres per costat. És a dir, que la visió que ofereix el mapa és la del relleu d'una lluna com si s'estigué mirant des de 15 quilòmetres d'altura.
Aquest mapa és el primer que cobreix la Lluna de pol a pol, amb mesures detallades de la topografia de la seva superfície, al seu costat forsc tant com al seu costat il·luminat. El punt més alt, al límit de la conca Dririchlet-Jackson prop de l'equador, s'eleva fins a 11 quìlòmetres, mentres que el punt més baix, al fons del cràcter Antoniadi prop del pol sur, té una profunditat de 9 quilòmetres.

A més a més, el nou mapa servirà com a guia per als futurs vehicles d'exploració lunar que recorreran la superfície del satèl·lit a la recerca de recursos geològics. Aprofitant qeu s'analitzava el mapa es mesurà la rugositat de la superfície lunar i utilitzaren la informació per un càlcul de la rigidesa de la costra. Si hi hagués aigua fluint sota la superfície de la Lluna la costra seria poc flexible, però no és el cas.

La superfície es massa rígida com per a permetre la presència d'una mica d'aigua líquida, que és molt profudna en el satèl·lit. En comparació amb la superfície de la Terra que és molt més flexible i puja o baixa amb el flux d'aigua per damunt o per sota del sòl. També la tectònica de lesp laques del planeta es deu en part a que l'aigua ´lubrica la costra.

En el cas de Mart la rugositat de la superfície està a mig camí entre la de la Terra i la de la Lluna, el que indica que pot haver-hi hagut aigua, però que ara la superfície és motl seca. El mapa LALT és el més detallat que s'ha fet fins ara de la Lluna. Les tres últimes missions de la sèrie Apol·lo realitzaren mapes d'una part de la superfície a començaments de la dècada de 1970, i la missió Clmentine, al 1994, brindà una ressolució d'entre 20 i 60 quilòmetres en determinades àrees, però no sobre tota la superfície.

Post 235: de nou en marxa

Aquí comença de nou l'aventura d'escriure el blog després de que l'ordinador en el qual treballo digués prou!!!

Així que davant l'espera de comprar-me un nou portàtil aniré actualitzant, com pugui, el blog.

Post 234: fora de servei

FORA DE SERVEI!

Temporalment no puc escriure al blog degut a un problema de maquinari demà ho comento!

Post 233: Un sector de la plataforma Wilkins es fragmenta

Un sector de la plataforma de gel Wilkins, que té una extensió de 14000 quilòmetres quadrats i està ubicada a la Península Antàrtica, ha començat a desprende's de la plataforma de gel Wilkins, a la península antàrtica, com a conseqüència de l'escalfament global.

Un grup del CSIC ha pogut comprovar que un 25% de l'enorme placa ja s'ha fragmentat, i que es poden observar enormes icebergs dispersos per l'oceà Austral.

La placa de Wilkins és aproximadament dos vegades la mida d'Euskadi. El grup d'investigadors espanyols, que es troben analitzant l'impacte del col·lapse de la plataforma a bord del BIO Hespérides, és el que primer ha aconseguit arribar a l'indret. De fet aquesta és la primera vegada que un grup de científics aconsegueixen estar tant a prop d'una zona on s'està produïnt un succés d'aquesta magnitud.

L'equip ha presenciat durant els últims dies com la part frontal del gel dins del mar de Belinghausen retrocedia 550 quilòmetres en dues setmanes. La plataforma Wilkins en el fons és una gran superfície de gel sobre el mar de forma permanent a l'oest de la península antàrtica, a una distància d'uns 1600 quilòmetres del continent sudamericà. Fa un any diversos satèl·lits començaren a detectar el començament del col·lapse, quan el pont de gel que unia la plataforma amb el continent començà a fondre's molt depressa.

Una dada: al febrer de 2008 una àrea d'uns 400 quilòmetres quadrats es desenganxà de la placa, fent més estret el pont de gel fins a una banda de sis quìlòmetres. A finals de maig del 2008, una àrea d'uns 160 quilòmetres quadrats es va trencar, i deixà el pont en 2,7 quilòmetres. Entre maig i el 9 de juliol de 2008, la placa de gel va patir més pèrdues: uns 1350 quilòmetres quadrats.

Post 232: enamorat

M'he enamorat dels ulls d'un llop. Són blaus i em tenen captivat.

Post 231: l'anell (5/5)

Els pactes.

Fer un pacte. Quan vols aconseguir una cosa que se t'escapa de les teves possibilitats l'única solució que a un se li pot acudir és fer un pacte.

El pacte entre moltes d'altres conseqüències la més important és que té un preu i el preu de segons quin pacte és molt elevat.

Això és el que li va passar al noi del conte que avui s'acaba. Un simple accident va acabar amb la vida de la seva estimada i ell sota un estadi de bojeria i d'irracionalitat va decidir endinsar-se a pactar amb el diable.

En el fons el que s'ha contat aquí no és més que la història del dimoni de la cruïlla, un ésser que es remunta endarrera en l'espai i el temps i que ha rebut molts noms. Hi ha qui diu que sols fa falta enterrar en una cruïlla de camins un objecte i un desig i esperar que arribi l'executor.

Ara si fos a fer pel noi de l'americana potser s'hauria repensat dues vegades no haver fer cap pacte. Fer un pacte com deia fa un moment implica pagar un preu però a la vegada cal tenir ben pensat el que es vol pactar.

Com que el noi del conte volia tornar a veure en vida la seva estimada va decidir que volia retornar un moment abans de la seva mort. Per saber l'hora en concret necessitava un rellotge, per enterrar l'objecte una capsa i la cruïlla doncs al seu poble.

Quan es demana recuperar un moment del passat implica que hi ha un munts de petits detalls que són necessaris recuperar-se. La gent que passava pel lloc, els carrers intàctes... quan ell decideix pactar diu textualment:

- " M'agradaria tornar a veure el moment abans de pérdre-la. "

I com que no especifica a qui perdre se li concedeix un doble desig, per una banda retorna una i una altra vegada a l'instant abans de que morís la seva estimada però com que no diu quin paper vol en el moment de retornar n'és un simple observador des de dalt una finestra.

Per una altra banda un cop ha transcorregut l'accident, tot el que l'envolta desapareix fins que torni a arribar la mateixa hora. Tot es converteix en un desert sense persones ni vida, ple de pols i desconegut.

I així són els pactes, cada un d'ells té un preu i en el seu cas és el fet de reviure una i una altra vegada l'accident que l'ha traumatitzat i per molt que intenti treure's la vida i deixar de patir, quan sigui l'hora reapareixerà dalt d'una finestra i veurà com un camio se l'endú.

Post 231: les ulleres (4/5)

Hi ha moments en el que un intenta sortir-se'n com pot. Hi ha vegades en que quan et despertes de bon matí te n'adones que han passat molts anys. Hi ha dies en que t'agraria que res hagués passat.

Mentre sopaven ahir a la nit es van tornar a tirar els trastos pel cap. Ella es va enfadar molt. Les llàgrimes li queien per les galtes. D'una revolada s'aixeca de la cadira, agafa la jaqueta del costat de la porta i marxa tancant d'un cop.

Baixa les escales i busca dins la butxaca les claus del seu cotxe. Entra al cotxe i es dirigeix amb els ulls plorosos fins a casa seva. Per conduïr necessita ulleres. Li van obligar a ficar-se les ulleres fa molts mesos després de que comencés a tenir uns mals de cap continus.

Amb el temps s'ha acostumat a conduïr amb les ulleres però ni amb elles li acaba de marxar el mal de cap. Obre el cotxe i entra a dins.

Fica les claus al contacte. Encén el motor. Fica primera i arrenca. Col·loca l'intermitent i condueix amb la velocitat moderada. Quan s'acosta a prop de casa seva veu una plaça per aparcar just dos cases abans de la seva. Aparca. Encara plora. Agafa la bossa, la jaqueta, obre la porta i un camió se li llença a sobre.

D'una rebolada es treu les ulleres. Mira endavant, és negra nit i encara li queden uns metres per arribar a casa. Ha somiat que moria mentre aparcava el cotxe. S'espanta. Té por i no sap que fer. Arriba al seu carrer. Com en la visió veu la plaça d'aparcament lliure dos números abans de casa seva. Dubta. Se la passa de llarg. Uns metres més enllà hi ha un altre lloc lliure on estacionar.

Fa totes les maniobres, amb cura. Atura el cotxe, agafa la bossa, surt... i de cop i volta un camió se l'endú i mor.

Mentre està estirada al terra un home amb una americana surt del portal. S'acosta a la noia i recull les ulleres que hi havia al terra. Se les fica a la butxaca junt amb un caps i un rellotge.

Post 230: l'americana (3/5)

Aquest dia la Irene es va aixecar 5 minuts més tard del que fa normalment i quan va arribar al quiosc ja no hi havia la premsa que recollia.

Al mateix moment un repartidor d'embutits parava el seu camió enmig del carrer per poder preguntar a un agent de la urbana la dirección on havia de fer el repartiment.

Mentrestant l'Eric, anava carregat amb dos bosses de taronges. De cop i volta una bossa se li trenca i comencen a rodolar taronges carrer avall.

Com cada dia la Núria arribava a treballar 10 minuts tard perquè com cada matí es petonejava amb el seu nóvio que havia conegut fa uns dies i que creu que serà l'home de la seva vida.

Com que la Irene es va aixecar 5 minuts més tard no va trobar la premsa. Aleshores al dirigir-se a buscar el diari en un altre quiosc. Quan s'acostà al pas de peatons va veure com el conductor d'en camió d'embutits arrencava saltant-se el pas de vianants després de preguntar una direcció a la urbana. La Irene el cridà distraïent l'atenció del conductor. A l'Eric se li va trencar la bossa de taronges. Les taronges van rodolar carrer avall ficant-se a la calçada. El camió feu un gir sobtat i s'empotrà contra la Núria que just sortia del seu cotxe. Moria a l'acte.

Des de la finestra de l'habitació. Un noi que anava vestit amb una americana llençà la mirada cap avall. Un crit rebotà contra el vidre i el rellotge que tenia a la mà caigué al terra. Per un moment si la Irene s'hagués aixecat a l'hora hauria trobat el diari al quiosc. No hauria hagut d'escridassar un conductor perquè aquest s'hauria preparat la ruta correctament i sabria on anar a repartir. L'Eric podria haver anat a comprar amb carretó evitant que se li trenquessin la nansa de la bossa, aleshores quan el camió hauria passat per davant de la porta del cotxe d'on sortia la Núria no l'hauria atropellat.

Post 229: la capsa (2/5)

Quan arriba a la cruïlla s'agenolla lentament. S'acostava la posta del sol i ja no hi havia marxa enrerra. Es ficà la mà a la butxaca de l'americana i en va treure una petita capsa metàl·lica.

Mira a banda i banda. No venia ningú. Girà el cap per comprovar que pel camí que fins feia uns minuts estava transitant tampoc s'acostava cap ànima. Amb les mans començà a excavar un petit forat. La terra d'un camí és compacta i dura. Costa obrir-se'n pas. Amb dificultat comença a aixecar-se la terra.

Els dits li fan mal. La pols del camí comença a aixecar-se per la marinada. La roba se li embruta una mica.

El forat ja es prou gran com per enterrar-hi la capsa. L'obre i s'assegura que a dins hi segueix el rellotge. Deposita la capsa al forat i amb cura hi tira un grapat de terra. Una ventolada li etziva un bon cop. Amb una mà es regolza al terra per no caure. Acaba de llençar tota la terra damunt la capsa, la presiona amb fermesa i el vent s'intensifica. Tanca els ulls perquè no li entri arena.

Amb dificultat s'aixeca i quan aconsegueix ficar-se dret el vent s'atura. La pols envolta l'aire. No es veu res. De cop i volta una sombra es va definint al seu davant. És la silueta d'un home que se li acosta.

- Què vols? - li pregunta l'home de negre

- M'agradaria tornar a veure el moment abans de pérdre-la.

- I que em donaràs a canvi?

- El que vulguis.

- Fet! - allargà la mà envolcallada en un guant negre. Tancaren el tracte.

Com era d'esperar en cap moment li digué quin seria el preu d'aquest do. El vent s'endugué amb un sol cop tota la pols. Era de nit.

Desenterrà la capsa. En treu el rellotge i se'l guarda a la butxaca de l'americana. La capsa a l'altra. Amb pas ferm i ràpid es dirigeix cap a la ciutat. Triga una bona estona. Mentre camina pel seu carrer un calfred li recorre el cos. Per un moment té la temptació de mirar el rellotge. Dubta. És negra nit. Es fica la mà a la butxa, agafa el rellotge, el recolza sobre el palmell de la mà i amb l'altra li dóna corda.

Obre els ulls. Està en una ciutat desèrtica.

Post 228: el rellotge (1/5)

Obrí els ulls. La llum del sol l'enlluernava prou com per no poder veure en detall res del que l'envolta. Nota com s'aixeca una polseguera que el golpeja amb força. Com a acte reflex aixeca els braços i es protegeix la cara. El rellotge que duu a les mans pendula i dansa amb l'aire. El vent xiula amb molta força i aconsegueix desplaçar-lo uns centímetres.

De la mateixa manera com el vent i l'arena s'han enlairat aquests van desapareixent. Amb temor abaixa els braços i de nou percep la llum intensa. Es fica dret a poc a poc, erigeix el cos i obre els ulls lentament. El sol cau amb força sobre d'ell. No se sent cap soroll.

Com que el sol pica amb força dirigeix la mirada cap al terra. No hi ha carrer. Només arena. A poc a poc alça la mirada i queda esgarrifat del que està veient. Per una banda creia trobar-se en un lloc desconegut, però no era el cas. Mira al seu voltant. La ciutat que l'ha vist crèixer ara és un munt de runa.

No hi ha cap dubte.

Mira a banda i banda del que en un moment passat havia estat el seu carrer i percep que s'ha perdut en el temps. Comença a caminar. Les cames li fan mal. Camina a poc a poc sense rumb fix. No hi ha res que li pugui dir en quin moment es troba. Camina per carrers desèrtics. Hi ha cotxes aparcats enmig de la calçada. N'identifica els models i fins i tot alguna matricula. El metall està oxidat. Edificis que superàven amb facilitat el centenar de metres ara sols se'n conservava una poca desena.

Continua caminant. De cop i volta el cel es tapa. La llum s'apaga i sent com un calfred li recorre tot el seu cos. No sap amb exactitud com reaccionar però com a acte reflex s'acosta cap a l'interior d'una cafeteria.

Hi ha les taules parades com si esperessin que el client arribi, s'assegui i consumeixi el que ha demanat. No és el cas. La foscor s'apodera de tot el que l'envolta. Una intensa boira apareix lentament. Un so estrepidós fa tremolar tota la sala i cau de cul a terra. Recorre amb la mirada la sala. El rellotge de la paret marca les dos de la tarda. Per un moment es penedeix del que ha demanat. Es mira la mà. El rellotge que duia segueix intacte. L'agafa amb les dos mans i li dóna corda una altra vegada.

Aixeca la mirada enlaire i torna a estar a la mateixa cafeteria envoltat de gent. Una dona se li acosta, - Es troba bé?

Mira cap al rellotge de la paret: dos quarts de tres.

Post 227: nova aventura

Diumenge. Aquests últims dies les coses han anat força ràpid. Ja fa dies que vaig explicar que tenia ganes de fer coses increibles. Moltes vegades per a començar a actuar cal escriure unes quantes linies introductories.
Molt aviat començarà una nova història. Les aventures d'un noi en una ciutat desconeguda. Una rellotge que ha vist passar el temps mentre un home amb barret enterrava una caixa en una cruïlla. Molt lluny d'allí una noia donava a llum envoltada de dones amb pomes partides al terra.
Tot te un principi i aquesta nova aventura ho farà demà.

Post 226: Asama entra en erupció

El volcà Asama pròxim a Tokio ha entrat en erupció, llençant roques candents i una columna de fum a dos quilòmetres d'altura i cobrint gran part de la capital japonesa amb una lleugera capa de cendra.

No hi ha hagut danys greus a la zona, escassament poblada, que envolta el volcà, segons els autoritats. No hi viu ningú en un radi de quatre quilòmetres, però les persones que treballen a la zona van rebre el diumenge l'ordre d'evacuar el lloc, digué el funcionari de l'organisme meteorològic.

La cadena de televisió pública NHK mostrà columnes de fum blanc que sortien del cràter de la muntanya Asama, de 2568 metres d'altitud, que entrà en erupció a la 1:51 AM hora local. No podia veure's la lava a la vessant de la muntanya encara, les cendres, en canvi arribaren fins a Tokio a 140 quilòmetres al sud-est.

La visibilitat a la capital no es va veure afectada, però les imatges de televisió mostraren els seus habitants netejant els seus cotxes, i els agricultors es mostraven preocupats per que la cendra cobrís els seus cultius.

Mentrestant l'Agència Meteorològica havia elevat el nivell d'alerta el diumenge davant les primeres mostres d'un increment de l'activitat sísmica, recomanant a la gent que no s'acostés al volcà. El tràfic al lloc va quedar restringit.

L'organisme ha mantingut encara uns dies el nivell d'alerta en tres sobre cinc, que adverteix a la població de que no s'acosti a les proximitats del volcà. També s'ha advertit als habitants de que tinguin cura de les roques i cendres que poden caure del cel.

El mont Asama, un dels volcans més actius del Japó, registrà la seva erupció més gran fa 21 anys. L'1 de setembre de 2004, llençà roques candents i cendres fins a 200 quilòmetres de distància. Aquesta erupció, malgrat tot, no va produïr danys.

L'última gran erupció fou al 1783, quan generà grans danys i causà la mort a més de 1500 persones.

Post 225: PFC "Don't worry"

Fa dos dies hos presentava el projecte Playing for Change amb la seva cançó Stand by me que cantaven arreu del món, aquí teniu la segona part.

Gaudiu.

Post 224: reflexió

Avui tic festa. Bé a l'hora que es ja queda només mig dia de festa. Un dia com avui on tothom està alerta per veure si tornarà a nevar a Madrid.

Queden molts pocs dies perque pugui tornar al poble, despres de l'inici d'aquesta nova aventura.

Tinc ganes de fer moltes coses un dia entre setmana. A veure com acabarà. Gaudiu del dia.

Post 223: Playing For Change: Song Around the World "Stand By Me"

Aquest post és com a homenatge a aquesta plataforma (Playing for change) sense ànim de lucre que vol portar música a tot el món.

La música, aquest element màgic del dia a dia que ens acompanya en tot moment. Hi ha músiques per caminar, músiques per pensar, per relaxar-te, per ballar, per l'amor... músiques de tot tipus: per córrer, per acompanyar...

I és que siguem d'on siguem, pensem com pensem, la música sempre és la mateixa.

Post 222: història del 2

El dos és el nombre natural que segueix a l'u i precedeix al tres. En femení es pronuncia dues. S'escriu 2 en xifres àrabs y II en les romanes.

El 2 és el primer nombre primer, i és l'únic que és parell. El següent és el tres.

Un enter es diu que és parell si és múltiple de 2, és dir, x=0 |2| si x és parell. Pel contrari, un nombre se senar si no és parell.

El dos es factor de 10, així que les fraccions amb denominador 2 no tenen una part decimal infinita com ocorre amb la majoria de nombres enters. Tampoc tenen una part decimal infinita les fraccions amb un denominador que és producte d'una potència de 2 i una altra de 5, ambdues amb un exponent natural.

Per a qualsevol número x:

x+x = 2·x
x·x = x2

El camp més petit conté dos elements.

Dos és la base del sistema de numeració més senzill en què el nombres naturals poden escriure's de forma concisa, el sistema binari, utilitzat sobre tot pels ordinadors.

Si es multiplica un nombre per dos s'obté el doble d'aquest nombre; mentre que si es divideix per dos se n'obté la meitat. El quadrat d'un nombre es representa amb el 2 com a exponent. I quan l'exponent té el nombre invers es diu arrel quadrada

Existeixen diversos prefixos que signifiquen dos i participen en la construcció d'una gran quantitat de paraules d'ús quotidià: bi, di i du, com a en bisetmanal, dicotomia i dúplex.

Ocurrències del dos:
- El dos és un bon nombre en la cultura xinesa. Hi ha una dita xinesa que diu que "les coses bones venen en parells". És normal utilitzar dos símbols en els noms de marca, p.ex. doble felicitat, dues moneda, dos elefants etc. Es diu que als cantonesos els agrada aquest nombre perquè sona com "fàcil" (易) en cantonès
- En anglès, s'utilitza el símbol 2 per representar la preposició "to" o "too", com per exemple P2P (peer to peer), U2 (you too), etcètera.
- Designa l'any 2 i el 2 aC
- És el nombre atòmic de l'heli
- Com que representa una parella, apareix a nombroses webs relacionades amb l'amor i les cites, així com altres productes publicitaris
- Al judaisme es requereixen dos testimonis per validar un casament i els deus manaments venen el dues tauletes
- Fa referència als bessons i al dualisme, Càstor i Pòl·lux, Ròmul i Rem.
- Representa les dues cares tradicionals de la dona (mare i temptació), per aquest motiu molts animals de l'art romànic que simbolitzen el pecat tenen dues cues o cares.
- A l'antiga Roma eren dos els cònsols i els censors els quals mantenien dret de veto contra l'altre, pel que devien negociar en les qüestions més compromeses.

Post 221: la Candelera

Avui, 2 de febrer, és la Candelera on la tradició diu que s'han de beneïr espelmes per portar salut a les cases. Internacionalment és el dia de la marmota o altrament conegut com a Groundhog Day.

La més famosa d'aquestes festes es celebra al poble de Punxsutawney, lloc hubicat a l'estat de Pennsylvania; una petita població on cada 2 de febrer s'intenta predir la durada de l'hivern segons el comportament d'una marmota, la famosa marmota Phil, immortalitzada per la pel·lícula El Día de la Marmorta (o com nosaltres coneixem: Atrapats en el temps).

Si bé alguns remunten la costum a tradicions irlandeses (segons velles tradicions, el dia 2 de cada mes està sempre ennuvolat), la història sembla fixar-se més bé en els immigrants alemanys arribats a EEUU, en especial a l'estat de Pennsylvania. Els grangers alemanys utilitzaven el mètode per a saver quan tenien que cultivar les seves terres. Ja a Alemanya, aquests grangers observaven al tuixó, que en sortir de la seva llar a l'hivern podia tenir dos reaccions: si es veia la sombra, en un dia solejat, s'espantava i tornava a la seva hivernació durant sis setmanes més, indicant que continuava l'hivern; però si en sortir no es veia la sombra, per no haver-hi sol, pensant que arribava la primavera, sortia confiat.

Aquesta tradició es celebra al llarg de moltes poblacions d'EEUU, i fins i tot al Canadà (on la marmota més famosa és l'anomenada Wiarton Willie), malgrat tot, és la marmota Phil de Punxsutawney la més famosa, amb una tradició de més d'un segle (concretament des de 1887). El dia de la marmota indica (aproximadament) la meitat del període entre el solstici d'hivern i l'equinocci de primavera (de forma similar a la festa de Halloween, que indica la meitat entre l'equinocci de tardor i el solstici d'hivern).

Com moltes tradicions, aquesta no té res de real ni científic, i de fet segons la revista National Geographic, la marmota només ha pronosticat el final de l'hivern correctament el 28% de les vegades en 60 anys.

Post 220: acudits gràfics

Fa uns mesos vaig descobrir un blog on s'hi publiquen acudits gràfics com aquest:

Per a més acudits, històrietes i vinyetes http://aleixsalo.wordpress.com/