Aquest estudi ha estat dirigit per Kenji Kawamura, científic visiant de l'Institut Scripps d'Oceanografia de la Universitat de California a San Diego, amb la col·laboració de Jeff Severinghaus, un geocientífic del mateix institut.
La troballa valida una teoria formalitzada als anys quaranta però postulada inicialment al segle XIX. El treball també ajuda a aclarir el paper del diòxid de carboni en l'escalfament global i en alguns episodis de refredament, del passat i d'avui.
Aquesta es una fita significativa ja que durant un segle la pregunta de per que hi ha edats de gel no ha tingut resposta convincent.
Una premisa avançada als anys quarante, coneguda com la teorái de Milankovitch, denominada així pel cognom del geofísic serbi Milutin Milankovitch, proposava que les edats de gel començaven i acabaven en connexió amb els canvis de la insolació d'estiu, o exposicions estivals als rajos del Sol, a les latituds altes de l'hemisferi nord. Per a provar-ho, Kawamura utilitzà mostres de nuclis de gel polar presses a gran profunditat sota la superfície, ben lluny del Pol Nord, en les immediacions d'una base japonesa del sur de l'Antàrtida.
Els científics que estudien el paleoclima, a mesura utilitzen gassos atrapats en els nuclis de gel per a reconstruïr les condicions climàtiques de fa centenars de milers d'anys. Extreuen els nuclis mitjançant perforacions a molts centenars de metres de profunditat a les capes de gel. Msuren la proporció d'oxigen i nitrògen en els nuclis, l'equip de Kawamura pot mostrar que els nuclis de gel registraren la llum solar que hi va haver a l'antàrtida els estius de fa 360.000 anys. El mètode que han utilitzatp ermet als investigadors utilitzar càlculs astronòmics precissos per a comparar la cronologia de desenvolupament de canvis climàtics amb la intensitat de la radiació solar en qualsevo lloc del planeta.
De fet aquest científic ja utilitzà dades del seu projecte per a crear una seqüència històrica del clima que fou utilitzada en el seu moment per a validar els càlculs que Milankovitch havia creat unes quantes dècades abans. L'equip va trobar una correlació entre els inicis i els finals de les eres glacials, i les variacions durant l'estació de més aproximació de la Terra al Sol. El moment més proper, o periheli, resultà ser al Juny, aproximadament cada 23000 anys. Quan la forma de l'òrbita terrestre no li permet acostar-se tant al Sol aquest mes, l'estiu relativament fred a la Terra conporta l'expansió de les capes de gel a les superfícies terrestres de l'hemisferi nord.
0 comentarios:
Publicar un comentario