De la mateixa manera com el vent i l'arena s'han enlairat aquests van desapareixent. Amb temor abaixa els braços i de nou percep la llum intensa. Es fica dret a poc a poc, erigeix el cos i obre els ulls lentament. El sol cau amb força sobre d'ell. No se sent cap soroll.
Com que el sol pica amb força dirigeix la mirada cap al terra. No hi ha carrer. Només arena. A poc a poc alça la mirada i queda esgarrifat del que està veient. Per una banda creia trobar-se en un lloc desconegut, però no era el cas. Mira al seu voltant. La ciutat que l'ha vist crèixer ara és un munt de runa.
No hi ha cap dubte.
Mira a banda i banda del que en un moment passat havia estat el seu carrer i percep que s'ha perdut en el temps. Comença a caminar. Les cames li fan mal. Camina a poc a poc sense rumb fix. No hi ha res que li pugui dir en quin moment es troba. Camina per carrers desèrtics. Hi ha cotxes aparcats enmig de la calçada. N'identifica els models i fins i tot alguna matricula. El metall està oxidat. Edificis que superàven amb facilitat el centenar de metres ara sols se'n conservava una poca desena.
Continua caminant. De cop i volta el cel es tapa. La llum s'apaga i sent com un calfred li recorre tot el seu cos. No sap amb exactitud com reaccionar però com a acte reflex s'acosta cap a l'interior d'una cafeteria.
Hi ha les taules parades com si esperessin que el client arribi, s'assegui i consumeixi el que ha demanat. No és el cas. La foscor s'apodera de tot el que l'envolta. Una intensa boira apareix lentament. Un so estrepidós fa tremolar tota la sala i cau de cul a terra. Recorre amb la mirada la sala. El rellotge de la paret marca les dos de la tarda. Per un moment es penedeix del que ha demanat. Es mira la mà. El rellotge que duia segueix intacte. L'agafa amb les dos mans i li dóna corda una altra vegada.
Aixeca la mirada enlaire i torna a estar a la mateixa cafeteria envoltat de gent. Una dona se li acosta, - Es troba bé?
Mira cap al rellotge de la paret: dos quarts de tres.
0 comentarios:
Publicar un comentario