Científics de la Universitat de Maryland, entre d'altres d'Alemanya, Sudàfrica, Canadà i Estats Units, han obtingut evidències de que l'oxigenació de l'atmosfera de la Terra, generalment coneguda com la Gran Oxidació, va coincidir amb la primera era glacial del planeta.
El Mont Asgard (Antàrtida) és considera un dels llocs gelats durant la primera gran glaciació.
Utilitzant isòtops de sofre per a determinar el contingut d'oxigen de roques de 2300 milions d'anys d'antiguitat en determinats llocs de Suràfrica, han trobat evidències d'un augment sobtat de l'oxigen atmosfèric, coincidint amb les proves físiques aportades per residus glacials, així com l'evidència geoquímica del que podria definir-se com un nou ordre mundial del cicle del carboni per aquella època.
El canvi dels isòtops de sofre coincidí amb la primera anomalia coneguda en el cicle del carboni. Això va poder haver estat el resultat de la diversificació de la vida fotosintètica que produí l’oxigen que canvià l’atmosfera.
Fa uns 2500 milions d’anys, abans de que l’atmosfera terrestre tingués una quantitat apreciable d’oxigen, les bacteries fotosintètiqeus van emetre el que probablement oxigenà en primer lloc la superfície de l’oceà, i una mica més tard l’atmosfera. El primer oxigen format reaccionà amb el ferro dels oceans, creant òxids fèrrics que es van anar dipositant al fons oceànic, en sediments coneguts com a formacions de ferro en bandes. Es tracta de dipòsits multicapa de roca vermella amarronada que s’acumulà al fons de les conques oceàniques per totes les parts del món. Després, l’oxigen s’escapà i començà a omplir l’atmosfera.
Una vegada que l’oxigen passà a l’atmosfera, els científics creuen que degut a una reacció amb el meà, un poderós gas efecte hivernacle, per a formar diòxid de carboni, que és 62 vegades menys eficaça per a escalfar la superfície del planeta. Amb menys potencials d’escalfament, les temepratures de la superfície terrestre i marítima van desplomar-se, produïnt glacials en molts llocsi grans masses de gel marí.
A més a més del seu efecte sobre el clima, l’augment de l’oxigen estimulà un increment de l’ozó estratosfèric. Aquesta capa de gas, situada a una altura d’entre 19 i 50 quilòmetres per damunt de la superfície de la Terra, va disminuir la quantitat de raig ultravioleta perillosos que arribaven a l’oceà, això va permetre que sortissin a la superfície organismes fotosintètics que prèviament havien viscut en el fons, i això feu icnrementar l’emissió d’oxigen, i també l’acumulació d’ozó estratosfèric.
La major quanitat d’oxigen en l’atmosfera també va tenir que veure amb estimulacions dels processos d’erosió, amb la conseqüent aportació extra de nutrients minerals als mars, i també pot haver empés l’evolució biològica cap als eucariotes.
El resultat final de la Gran Oxidació, segons Kaufman i els seus coelgues, fou una completa transformació de l’atmosfera de la Terra, del seu clima i de la vida que la pobla.
0 comentarios:
Publicar un comentario