Agost

Últim dia del mes d'agost. Queden menys de 11 hores per començar el mes de Septembre. Canvis a la vista. Moltes coses fetes fins ara. També queda menys de la festa major de Miralcamp, enguany una mica rara però content per retrobar cares que m'estimo.

La festa divendres fou fins a despuntar el dia, demà si que l'aixecaré jo perquè torno al meu horari matinal. Avui toca dinar familiar i descans. A la tarda de nou cap a Barcelona. Rememorant el concert de divendres.

RTVE canvia de cara

Ahir vam tenir l'oportunitat de veure com RTVE canviava la seva infografia després d'anys de mantenir els colors blaus per a identificar la cadena.

La nova identitat corporativa de RTVE identifica els següents colors per a cada grup. Aquesta nova imatge inspirada segons diuen en la llum com a idea central i metàfora de moviment i renovació (ja veus), reflexa els canvis en la Corporació de RTVE en l'any d'existència. De ben segur que s'ho han tret una mica de la màniga.
Malgrat tot és la primera vegada que RTVE té logotips i grafismes coherents per a totes les seves companyies (TV3 ho va fer en el seu moment amb la grafica 3 com a marca).
Els dissenyadors diuen que la llum es descomposa en els colors que donen energia, moviment i font. L'empresa consultora guanyadora fou SUMMA.

Els colors
Degradats de color taronja per a RTVE i RTVE.es, el blau per a TVE i el vermell per a RNE. La tipografia, suau i redona, ha estat redisenyada, en el fons fan servir la lletra comic sans (que a molts no ens agrada). El fet de destacar la "e" en totes les marques identifica el poder de conjunt.

A mi personalment m'agrada més aquests:

potser caldrà que passi una mica més de temps perquè n'aprenguin els uns dels altres, i que me'n diueu dels molinets dels 25 anys de tv3? xulos o no?

Vosaltres decidiu.

Promos de sèries

Fa uns dies que vaig postejar l'anunci de la 14a temporada de ER (Urgencias) avui hos avanço la nova temporada (5a) de Desesperate Housewifes. Una sèrie genial que maltracten com tantes altres a la televisió.


Una sèrie que començaré a veure aquest cap de setmana Dexter, genial la promo.

Calamarsa

Ahir vam tenir una calamarsada cap a Ponent: Albesa, La Portella, Bellvís, Sidamon... una àrea rica en arbres fruiters i on aquestes situacions d'estiu acostumen a deixar poca aigua però si que aquesta calamarsa o fins i tot pedra.

La pedra és una partícula de gel d’uns 5 mm de diàmetre o més. Consta d’un nucli congelat que està envoltat per diverses capes de gel. Aquestes últimes capes poden ésser opaques o transparents, i això depèn de la velocitat de congelació. A una velocitat més alta les bombolles d’aire no tenen temps d’escapar-se i queden atrapades dins de la pedra formant-se petits cristalls. És per això que la capa serà opaca. Quan la velocitat de congelació és baixa les bombolles d’aire tenen temps d’escapar-se, els cristalls que es formen són grans i la capa resultant transparent.

Segons la constitució física tenim la següent classificació:
• Calabruix: precipitació de grans blancs i opacs, formats per una barreja de neu i gel. Es trenquen quan cauen a terra.
• Calamarsa: precipitació de grans de glaç arrodonits i mig transparents, inferiors a 10mm de diàmetre.
• Pedra: precipitació de de grans de glaç arrodonits i mig transparents, iguals o superiors a 10mm de diàmetre.

La mesura
S'utilitza el granímetre que és un aparell utilitzat per saber el nombre d’impactes de pedra per unitat de superfície. Està format per una placa de porexpan, on es cobreix una franja amb una placa metàl•lica, que és el que serà l’àrea de calibratge. Es situa a 1m de terra a l’aire lliure, i es torna a mirar després d’una calamarsada o pedregada (es convenient fer una revisió periòdica per comprovar que el granímetre segueix intacte i no s’ha vist afectat per les aus o accions de bandalisme).

Després d’una pedregada s’agafa la placa del granímetre i es porta al laboratori, aleshores, s’extreu la peça metàl•lica que cobreix l’àrea de calibratge. En aquesta zona s’hi impacten boles de diversos tamanys, i després es pinta tota la placa amb pintura negra.

Una pedregada espectacular fou la del dia 17 de setembre de 2007 al Pla d'Urgell.

Bons anuncis

Avui tornem a parlar d'anuncis, són anuncis que he descobert últimament gràcies a la sèries per internet i que aquí encara no hem vist. Simplement genials.

El més original


El que menys t'esperes


La millor imatge


Una música inolvidable

Tal dia com avui...

Tal dia com avui de fa uns 8 anys estava a Norwich, East Anglia, amb un grup de 30 estudiants d'arreu de l'estat per aprendre anglés. Vist des de la distància puc dir que aquell fou un dels millors estius que he arribat a tenir mai. El fet d'estar amb 18 anys, en aquell país el qual em té part del cor robat, envoltat d'arbres, de bona gent em fa obrir un bon somriure d'orella a orella.
En canvi tal dia com avui de fa uns 3 anys estava enmig de les muntanyes de Cerler amb la persona que més he estimat en tota le meva vida. Ara ja no hi és se'n va anar però els records d'aquelles caminades, de les hores junts, de les descobertes fetes.
Tal dia com avui de fa 11 anys m'aixecava per anar cullir pomes per cal Wenceslau. Debia de ser un matí on la humitat se ficava per tot arreu i collir les pomes et feia arrugar els dits com si t'estiguessi banyant en una piscina. Per recordar estius de piscina cal que busqui tal dia com avui de fa 15 anys en que amb tota la colla ens dirigiem amb bicicleta fins a Mollerussa on ens remullavem. Al matí però haviem anat a cala Teresa a fer unes classes per no perdre el fil del nou curs que s'acostava.
Tal dia com avui de fa un any estava a Miralcamp, ordenant fotografies i refent a poc a poc un cor trencat en mil bocins. Tal dia com avui passarà a la meva història com el dia en que escric aquest post des de la radio.
Tal dia com avui d'aquí a uns anys ves a saber on estaré i si encara estaré escribint per aquí.

Estic refredat

L'ús inadequat dels aparells d'aire condicionat haurà provocat més de 2 milions de casos de refredats, faringitis i bronquitis en acabar aquest estiu a tot l'Estat. Són càlculs de la Societat Espanyola de Pneumologia, que alerta que els pacients de malaltia pulmonar obstructiva crònica, d'asma, els nens i la gent gran són les principals víctimes de la mala utilització dels sistemes de climatització. Tot i que aquestes afeccions s'acostumen a associar a l'època hivernal, fins a un 20% es produeixen durant l'estiu.
Els empipadors refredats d'estiu arribaran als 2 milions a Espanya aquest 2008. Els experts ho atribueixen sobretot al fet de programar temperatures massa baixes als aparells d'aire condicionat que, a més, fomenten la sequetat de les mucoses nasals.
Mesures preventives
La Societat Espanyola de Pneumologia ha recomanat a la població que la refrigeració mai no estigui per sota dels 22 graus, fer un bon manteniment dels aparells i vigilar l'adequada hidratació del cos prenent força aigua, entre altres mesures.
De fet sols cal obrir bé a la nit que es ventili el pis o la casa i després al matí tancar-ho tot i que la calor no pugui entrar-hi. També ajuda no anar amb màniga llarga i abrigat com si fos hivern una roba adequada facilita la transpiració i per tant que no tinguem tanta calor.

Supermen lovers

Pels que torneu de vacances demà...

Urgencias (ER)

Per a mi la millor promoció que s'ha fet mai per a la nova temporada d'una sèrie i ja en van 13! (en queden 2 perquè a la 15a es despedeix per sempre), un video genial per recordar-los a tots en 3 minuts amb aquesta cançó genial dels The Killers.

Creada al 1994 aquí arribà uns anys després a través de TVE i a unes hores intempestives, recordo programar un VHS de l'any de la picor cada setmana a la nit per a grabar el capítol. Encara anava a la Serra (Institut) i amb la Núria en comentavem els millors moments mentre ens esperavem a l'entrada del mòdul prefabricat ja que la boira i el fred se'ns ficava dins dels ossos. Ella s'ha fet metge i jo meteoròleg. Per a tu aquest post.

Llamps i trons: el tro

El tro és el so de l'ona de xoc causada per un llamp quan aquest escalfa instantàniament l'aire que l'envolta a més de 43.000 graus centígrads. Aquest aire supercalent s'expandeix molt ràpidament i al refredar-se es torna a contraure. Aquesta ràpida expansió i contracció genera ones de xoc que són les que fan el soroll que coneixem com a tro.

Com que el so i la llum viatgen a velocitats diferents a través de l'atmosfera, es pot mesurar el lapse de temps entre tots dos per fer una estimació de la distància a la que s'ha produït el llamp. La velocitat del so a l'aire és aproximadament d'uns 340 m/s, mentre que la velocitat de la llum és tan ràpida que el llamp es veu al cap de només uns quants microsegons d'haver-se originat l'esdeveniment; així, doncs, es pot calcular la distància a la qual s'ha produït un llamp a raó d'aproximadament un kilòmetre per cada de 3 segons de temps que passa entre que es veu el llamp i se sent el tro.

Moltes cultures tenien una divinitat per al tro, com el Thor nòrdic. Segons la mitologia escandinava Thor (també conegut fora d'Escandinàvia sobretot com a Donnar) és el segon déu en importància del panteó germànic. És fill d'Odín i la Terra, mig germà, per part de pare, amb Bàlder, Hod, Vídar i Vali o Ali, i possiblement de Bragi, entre altres. Espòs de Sif, padrastre d'Ulr. Déu de la tempesta, el tro i el llamp, i defensor del Midgard contra els gegants i altres perills. La seva principal característica és la seva força física, augmentada a més a més per diversos objectes encantats fets expressament per a ell, com llur cinturó de força. Malgrat tot, l'objecte encantat més característic de Thor és el seu martell, el Mjollnir, amb el qual esclafava els gegants. Cada cop que el llença, el martell retorna sol a la seva mà, preparat per tornar a ser llençat immediatament i esclafar a un altre gegant. Era pèl roig i barbut, i tenia una gana de llop. Tenia dos fills (Magni i Mhodi) i una filla amb Sif

Llamps i trons: el llamp

Demà començarem a parlar de tempestes arreu del país així que avui intentarem ficar la base de dos fenòmens que sempre van lligats: el llamp (descàrrega elèctrica de molta intensitat i elevada temperatura9 i el tro (el trencament de la barrera del so per la descàrrega).
Un llamp és un intercanvi d'energia elèctrica que té una durada total al voltant del mig segon, que es produeix entre els núvols i la Terra, entre un mateix núvol, entre núvols diferents o entre els núvols i les capes altes de l'atmosfera, quan hi ha una tempesta.
Aquesta descàrrega elèctrica va acompanyada d'una forta emissió de llum, en forma de raig, que produeix un resplandor anomenat llampec. A més, l'escalfament i expansió sobtada de l'aire al seu voltant produeix un so característic: el tro.
Les càrregues elèctriques que es transfereixen poden ser positives o negatives. Quan són entre un núvol i terra, les càrregues poden ser transportades en els dos sentits.

Com es forma?
El procés de formació d'un llamp és la separació de càrregues positives i negatives dins d'una corrent d'aire ascendent, molt forta en els núvols, acumulant així una càrrega d'electricitat estàtica molt poderosa. Els cristalls positivament carregats tendeixen a ascendir, el que fa que la capa superior del núvol acumuli una càrrega electrostàtica positiva. Els cristalls negativament carregats i la calamarsa cauen a les capes del centre i del fons del núvol, que acumulen una càrrega electrostàtica negativa.
Encara avui és un enigma de com comença la descàrrega elètrica. Els cient´fiics han estudiat les causes fonamentals que van des de les pertorbacions atmosfèriques (vent, humitat i pressió) fins als efectes del vent solar i a l'acumulació de partícules solars carregades. Es creu que el gel és l'element clau en el seu desenvolupament, afavorint una separació de càrregues positives i negatives.
Benjamin Franklin al 1752 intuí que els núvols de tempesta estan carregats electricament quan veié brillar un tros de metall col·locat a l'extrem d'un estel enlairat en dia de pluja. Acabava de ficar la base del parallamps.

El principi dels quals es desplaçar les càrregues negatives fins a la punta i així atraure el llamp i evitar que caigui en un altre punt. Després la descàrrega es conduïda fins al terra on queda dissipada.
Pels aficionats a les dades:
* Tensió entre el núvol i un objecte a terra: entre 1 milió a 1.000 milions de Volts.
* Intensitats de descàrrega: 5.000 a 340.000 Ampers.
* di/dt: 7,5 kA/s a 500 kA/s.
* Freqüència: 1 kHz a 1 MHz.
* Temps: 10 segons a 100 ms
* Temperatura: superior a 27.000ºC (unes cinc vegades la temperatura de la superfície del sol).
* Propagació del so del llampec: 340 m/segon (velocitat del so a 20ºC, a nivell del mar).
* Propagació de la llum del llampec: gairebé els 300.000 km/s (velocitat de la llum aproximada en el buit).
* Camp electrostàtic per metre d'elevació sobre la superfície de la terra: 10 kV/m.

Plutó: ser o no ser un planeta?

Avui mirem cap a l'exterior, no els núvols sinó més enllà, astrònoms de diferents comunitats científiques reprenen el debat sobre la inclusió de Plutó al sistema Solar.
El director de l'Institut de Ciència Planetària (PSI), Mark Sykes, i l'astrònom del Museu Americà d'Història Natural, Neil deGrasse, reprenen el debat al voltant de la definició de planeta. Fa dos anys la Unió Astronòmica Internacional (IAU) va encunyar un nou concepte que excloïa Plutó del sistema planetari i el relegava a la categoria de planeta menor. La discussió es produirà en el marc de la conferència "The Great Planet Debate: Science as Process", que tindrà lloc a Maryland durant tres dies.

Plutó podria torna a ser un planeta. O almenys això és el que creu el director de l'Institut de Ciència Planetària, Mark Sykes, que defensa l'existència de tretze planetes al sistema solar en contra dels vuit reconeguts oficialment. D'aquesta manera, s'afegiria al sistema planetari l'expulsat Plutó i el seu satèl·lit Caront, i els planetes menors Eride, Ceres i Makemake.
Sykes considera que "si un objecte celeste que no és una estrella té la suficient massa per ser rodó i orbitar al voltant d'una estrella, hauria de ser un planeta". Amb aquests paràmetres, el planeta més petit del sistema solar seria Ceres, situat a l'anell d'asteroides entre Mart i Júpiter.
La definició de Sykes contradiu la que es va votar l'agost de 2006 a l'Assemblea General de la Unió Astronòmica Internacional (IAU). Segons aquest organisme, no n'hi ha prou que un cos celeste orbiti al voltant del Sol per ser considerat un planeta, sinó que ha d'haver buidat la seva òrbita al llarg del temps.
En opinió de Sykes, aquest segon supòsit és el que "confon" la comunitat científica, que es pregunta si Júpiter i la mateixa Terra haurien de considerar-se planetes a causa dels asteroides que en creuen les òrbites. A més, Sykes considera que la IAU va "ferir" la percepció que té el públic al voltant de la ciència "imposant per vots una definició controvertida d'un terme comú".

Mark Sykes creu que la ciència és un "procés dinàmic i no acabat" en lloc d'"una llista de fets que s'han d'aprendre d'una autoritat". Aquest és un dels conceptes que debatrà conjuntament amb l'astrònom del Museu Americà d'Història Natural, Neil deGrasse, a la conferència que té lloc a Maryland.
Així que sigui o no un planeta no ens treurà pas la son.

De com una història arriba al seu final (6/6)

Les històries tenen un començament però a la vegada les històries tenen un final. El final d'aquesta no és potser com molts hos esperàveu però un tracte és un tracte i s'ha de complir fins al final passi el que passi.
Quan hom pacta amb el diable, amb la mort o amb una força superior s'ha d'atenir a les conseqüències. En aquesta història la pròpia mort, prengué el cos d'un home que es feia dir Ramon. En Ramon tenia una germana, la Ramona que era just tot el seu contrari, la bondat i l'estima vers els animals i les plantes. Durant segles s'havia dut a terme una lluita entre tots dos, però un fet inesperat canvià lleugerament el curs de la història.
La mort va topar-se amb un gat, un astut i llest animal ficat enmig del seu camí per la seva pròpia germana. El senyor del vestit de negre estava acostumat a que qui es creuava pel seu camí moriria a l'acte però quan ensopegà i caigué al terra fent-li caure una clau tot deixà de ser igual. Com que el gat té set vides i només li restaven sis claus al clauer no pogué prendre-li la última i aquest s'endugué la clau.
Per primera vegada en molts mil·lenis la mort havia perdut un dels enfrontaments amb la seva germana, el que ella no s'imaginava és que ja hi havia qui seguiria els seus passos.
Quan el senyor Ramon li preguntà al petit Joan què volia ser de gran? ell digué que li agradaria ser com l'home que construia el temple. Poc s'imaginava que era la propia mort qui havia promogut anys abans aquesta obra provocant la mort de molts animals. La por a pestes, plagues i coses que sols un déu podia aturar fou lo que mogué a tot el poble a construïr-lo. Com que en Joan era petit fou necessari que la seva mare li entregués l'ànima i així ho feu, quan acceptà que sigués el seu aprenent.
Durant molts anys en Joan gaudí d'una vida pròspera, amb una esposa fidel i uns fills que volien seguir els seus passos, en canvi ell tenia una data límit que seria quan menys s'ho esperés.
Ara en Ramon que havia estat 32 anys fent de mort havia arribat al seu final, el torn passà a mans d'en Joan que fins als 100 anys estaria ocupant el seu lloc. El que deixava enrerra a poc a poc s'anava esborrant. Així li havia explicat que passaria en Ramon.
- Com més dies passin, més lluny queden els records de la teva vida anterior. Et despertaràs un dia i ja no recordaràs qui erets. Però el dia que hagis trobat el teu successor recuperaràs la teva vida anterior. Durant set dies podràs reviure els últims moments de la teva vida.
Amb aquestes paraules va desaparèixer. Es va fondre amb la vegetació que els envoltava. Ara tenia que voltar pel món sencer enduent-se noves ànimes. Li dolia aquest sentiment. Però sabia que demà ja no el tindria.
Tocà el clauer. Tenia 7 claus. El sol es ponia. Era el moment de començar la seva feina.

El senyor de les claus - Segona part (5/6)

En Joan es va quedar garratibat en veure aquest home davant de la seva porta. No sabia com reaccionà. Aferrà la mà al mig del pit.
- Vinc a buscar el que és meu - digué l'home de negre
- No sé de que m'està parlant - respongué temorós mentre amb la mà apretava la clau lligada al coll
Durant un moment hi hagué una pausa. Semblava com si la mica de brisa que havia estat refrescant la nit s'hagués aturat de cop. Durant uns segons la seva ment s'obrí com un llibre obert. Tots els records de la seva infantesa. El senyor Ramon. Les obres del temple. La seva mort. La clau. La foscor.
- Prou! - cridà en Joan
Feu un pas enrere. L'home de negre entrà cap endins. S'entreveia una llum que venia del segon pis.
- La teva dona t'espera. No la facis patir més i dona'm el que es meu.
- Noo! tu ets l'ombra que em persegueix des de ben petit. Tu ets l'ombra que vas trencar la relació entre el Senyor Ramon i la Senyora Ramona. Tu ets qui m'has fet témer la foscor des d'aleshores.
- Dona'm el que és meu!! - la veu sorgí amb tanta força que tombà en Joan de cul al terra.
Intentà recular però no podia moure's. L'home de la capa negra entrà i passà pel seu costat mentre es dirigia cap a les escales.
- Nooo! Mercè!! fuig! - cridà, però s'adonà que la veu no sorgia de la seva boca. No podia moure's estava immòbil.
Un crit eixordador vingué de dalt. L'home de negre tornà a baixar les escales amb una cosa a les mans. Duia un tros de la seva dona.
- Mercè! No! no! - les llàgrimes inundaren els ulls.
Obri els ulls. Estava dret davant la porta tancada. Toc - toc. Obrí la porta. Un home vestit de negre aguardava a l'altre cantó.
- Vinc a buscar el que és meu. - digué
En Joan es tragué la clau que duia lligada al coll. Estirà la mà i li oferí. L'home agafà l'objecte i el tornà a ficar juntament amb les altres. Brillaren una mica i les feu repicar entre elles. De cop i volta la nit es feu dia. L'home del vestit de negre s'enretirà la caputxa que duia. Reconeixia aquell rostre, no l'havia oblidat pas. Era el Senyor Ramon.

- No em dones cap abraçada Joan després de tants anys?
Girà el cap i es mirà al mirall del rebedor. Ja no era jove, ja no era un home ben plantat. Era un home gran amb els cavells blancs i la pell arrugada. Duia un vestit negre. Mirà al costat i les claus penjaven del costat. Es girà enrere la seva dona plorava el cos del seu home estirat al terra.
- Anem. Tenim poc temps. - digué el Senyor Ramon.

El senyor de les claus - Primera part (4/6)

Fa molt i molts anys quan els padrins dels nostres padrins eren petits... hi ha qui diu que en aquell temps els animals parlaven i els homes ben just enraonaven hi havia un senyor que tenia sis claus. Les claus van ser forjades molt abans i ningú sabria dir el lloc.
Aquest home hi ha qui diu que va venir de les estrelles, d'altres que venia d'una ciutat que s'havia enfonsat sota el gran mantell blau. La gent sempre l'ha vist passar de tant en tant. Viatja per tot arreu i si es presta força atenció algun cop es pot entreveure entre la multitud d'un carrer o entre la fullaraca d'un bosc. És una home que porta sempre una capa de color negre i una anella d'on hi pengen sis claus.
Diuen les llegendes que mai ningú sabia per a que eren les claus, però que molts reis i prínceps van buscar-lo i s'enfrontaven contra ell per a prendre'ls-hi. Ningú ho va aconseguir mai.

Hi ha qui diu que quan una guerra esclata, quan un terratrèmol o una catàstrofe passa aquest home ha estat just abans en aquest lloc. Hi ha qui ha arribat a dir que és la mateixa mort que volta d'un lloc a l'altre.
La història, la distància i la por que tenim sobre lo desconegut fa que encara que hagin passat milers d'anys ningú sàpigui res d'ell. Fa uns dies mentre passejava per una plana seca i erma un gat se li va creuar al camí. Ensopegà i caigué de genolls al terra. Es tornà a aixecar però sense que se n'adonès li faltava una clau. Continuà el seu camí i el gat que restava immòbil fins que no va deixar de veure's per l'horitzó l'agafà i fugi corrents.
Com totes les coses sempre hi ha un equilibri. Les claus que no obrien cap porta mantenien un equilibri dins de l'home. L'home no era més que la balança del món. Qui s'encarregava de repartir la bona esperança i les desgràcies. Amb una clau de menys el dolent pesava més i les plagues i pestes començaren a fer la seva. La gent vivia immersa en mons individuals i no s'adonaren que la població de gats anava minvant progressivament.
L'ombra pogué prendre més força i perseguí al gat fins a una casa. Després de la persecució no aconseguí recuperar la clau, però el seu portador ja era mort. El noi que la guardaria des de llavors tenia a les mans la única manera de tornar l'equilibri. La seva germana en canvi havia estat tocada per la foscor i els gats, els causants de tot plegat serien a partir de llavors la seva única obsessió.
Quan els dos han estat morts i enterrats un nou noi es qui té la missió de tornar l'equilibri.
Algú truca a la porta. En Joan s'aixeca d'un bot. La Mercè li pregunta qui pot ser a aquelles hores? Agafa un llum d'oli i baixa fins a l'entrada. Obre la porta.
- Vinc a buscar el que es meu. - digué un home vestit de negre

El nen, el gat i la clau que no obre cap porta (3/6)

Va començar a córrer sense parar mentre aquella ombra el seguia pel camí. Per molt que intentés esquivar-la no aconseguia despistar-la. Les cames li començaven a fer mal de tant córrer però tenia por per la seva vida. Mirava endavant. El poble cada cop era més a prop. Tenia que arribar-hi fos com fos. Si aconseguia ficar-se sota un llum la ombra no li podria fer mal de cap de les maneres.
Les ombres. Aquestes entitats del més enllà que ens envolten i s'alimenten de la nostra por. Les llums del poble eren molt tènues i temia que no fossin suficients com per esquivar el seu enemic.
Saltà fins a un ampit de la finestra d'una casa. Amb força dificultat aconseguí enfilar-se fins a la teulada i començà a esmunyir-se entre les baixants i les teules de les diferents cases. La pota del darrera li feia mal, girà una mica el cap, la ombra estava a punt d'enxampar-lo quan caigué per un cel obert fins a un terrat. La porta era oberta entrà i s'esmunyí cap a l'habitació. Un nen jeia damunt d'un jaç de palla tapat amb uns cacics de roba. La ombra també havia entrat per la porta. Mirà al seu voltant un nen dormia just al costat de la finestra. Saltà cap a ell i es precipità al buit. Se sentí un cop sec contra el terra. El noi es despertà. Mentre ho feia una foscor intensa entrà per la porta.
- Ramona, compte! - cridà el noi
La foscor entrà en ella. La foscor s'anava apoderant del seu cos mentre a poc a poc queia al terra. Els seus ulls es tornaren foscos. La por s'apoderava d'ell. Agafà la roba amb força. Notà una cosa dura. Era una clau. L'agafà amb la mà. La llum que entrava per la finestra il·luminà l'objecte. Un raig de llum esclatà per tota l'habitació il·luminà tots els racons. La llum impactà sobre la Ramona mentre una foscor sorgia de seu interior. Caigué al terra. La llum s'apagà a poc a poc.

Quan es va despertar ficà la mà a la butxaca i duia la clau. Obri els ulls. Encara era negra nit. Un gat el mirava des de la finestra. No sabia si havia estat realitat o un somni. La nit ben just era a la seva meitat. El gat saltà de l'ampit i desaparegué carrer avall. La clau. La clau que duia el senyor Ramon. La clau que havia protegit tota la seva vida. La clau que havia trencat l'amistat amb la seva germana Ramona. La clau tenia un gran poder que calia protegir. La clau no obria cap porta.
A partir d'aquell somni cada nit deixà un llum encès durant tota la nit a l'habitació. La Mercè no ho entenia però li ho va permetre. A l'habitació dels fills feu el mateix. La llum mai s'apagava i no hi havia racó on es pogués veure alguna ombra.

La dona que donava menjar als gats (2/6)

Tornava a ficar la mà a la bossa i en treia un grapat de pa sucat amb oli i llet. L'anava llençant estratègicament perquè tots en poguessin menjar. Sempre n'hi havia un de més espavilat que no deixaria als altres menjar. N'hi havia ben bé una dotzena tot i que ara molts ja feia temps que hi anaven. La gran plaga n'exterminà molts però encara en quedaven uns quants de lliures que es buscaven la vida entre els terrats de les cases.
Un cop acabada de buidar la bossa s'encarregava de tornar-los-hi a omplir un cossi d'aigua perquè poguesin tenir d'on veure durant la nit. Mentre tornava cap a dins uns quants es giraven i la seguien amb la mirada. Potser es pensaven que els portaria més menjar, potser pensaven que s'havien d'assegurar que demà tornaria amb més aliment.
La vida que havia decidit tenir estava lligada a aquestes petites bestioles, tot girava entorn els animals que li feien companyia. En el fons eren els 'fills' que mai havia arribat a tenir. Els tractava com a tal i de fet ells la protegien. Més d'un cop s'havia que tingut d'afrontar als comentaris de la gent. Tot sigui dit que els gats no sempre eren prou silenciosos i respectables pel que fa als altres veïns. Ella sabia que amb un sol pensament seu els gats esdevenien uns soldats fidels i efectius.

Això li havia servit per a poder seguir endavant malgrat una minsa pensió i una salut que de moment no li havia fet pas la guitza.
Feia molt temps que havia perdut el compte de les víctimes dels seus animalons, però cap de les morts podia relacionar-se amb ella.
Els anys sempre li han passat força a poc a poc a ella, en part perquè feia molts anys que no hi havia ningú més en la seva vida. Els secrets, els misteris que es guarden en aquella casa han de morir amb ella. És el tracte que va fer.
Tornava a despuntar el dia. S'aixeca del sofà on havia estat reposant una estona, mentre es lligava un davantal net es dirigia cap a rebedor, darrera la porta hi guardava una escombra. Caminà fins al carrer i obrí la porta que donava al carrer.
- Bon dia Carme! - li digué l'home de la barretina vermella
- Senyor Ramon! Bon dia tingui! -contestà amb un fals somriure
Ella sabia que el gat que li havia pres la clau era el que havia vist voltar algun cop pel corral de la seva casa. Però per molt que les seves bestioles havien intentat recuperar-la mai no ho havien aconseguit. El temps. El temps jugava al seu favor.
I així va ser com al cap dels anys sentí crits pel carrer dient que havia caigut mort. Sortí esperitada de casa direcció al temple. Molta gent rondava el cos inert del senyor Ramon. La gent li obrí el pas perquè pugues acostar-s'hi. S'agenollà al seu costat. Els ulls a poc a poc se li entelaven i una llàgrima començà a caure galta avall. Començà a rebuscar per tot el cos la clau. No hi era. Se li acabava el temps. Va agafar-li les mans mentre un home fet i dret s'apartava a poc a poc. Acostà els llavis i li feu un petó al palmell. Les llàgrimes gotejaren sobre el terra. El cos de la dona caigué lentament sobre ell.
- Qui és aquesta senyora? - una veu feble digué des del fons
- És la seva germana.
Ja era morta.

L'home de la barretina (1/6)

Com cada dijous en Ramon obre la calaixera de l'habitació i passa una mirada d'esquerra a dreta. Estirà la mà i es repeteix el mateix procés, fa un toc amb el dit índex i agafa la tercera barretina del calaix. És dijous i el dia ben just comença a despuntar. Els primers rajos de sol entren per les escletxes de la finestra mentre la Ramona ja fa estona que feineja per la cuina. Es mira al mirall, orienta la barretina i se la fica al cap d'un sol moviment. Són 62 anys de pràctica.

- A quina hora hi has de ser a Cal Quico? – treu el cap per la porta de l'habitació mentre s'eixuga les mans al davantal.
- A les 8 encara no hi ha prou llum per a fer les mesures, a més els manobres arriben a 2/4 de 9.
En Ramon es torna a mirar al mirall i aixeca la mirada. Tomba finalment cap a l'esquerra i ja té ficada la barretina.
- Marxo!! - crida mentre va baixant les escales de casa fins al corral.
Ja fa uns quants dies que hi ha una cosa que li volta pel cap. Necessito trobar algú que vulgui aprendre el seu ofici. És l'últim mestre d'obres que queda.
Surt per la porta i la Carme està escombrant l'entrada!
- Bon dia Senyora Carme! -li diu mentre es toca amb dos dits el costat del front
- Senyor Ramon! Bon dia tingui!
Mentre camina cap a les obres se n'adona que fa molts anys que el temps ha començat a passar més depressa. No és com abans, quan era jove, que en un dia podia menjar-se el món, ara a vegades ni tant sols pot recórrer les mateixes distàncies.
Comença a pujar la costa que duu fins al temple i allà es troba un nen que juga amb unes pedres i que les organitza racionalment per a construir un mur.
De cop i volta li ve a la ment la seva infantesa, records en blanc i negre en que jugava en un terraplé del corral construint ponts i túnels en la terra.
- Com et dius vailet? - li preguntà
- Joan senyor, Joan Grau
- Així deus ser fill del Josep?
- El Josep es el meu avi, jo sóc el fill del Joaquim
- Ostres tu! Com passen els dies! Escolta i que t'agradaria ser de gran?
- Doncs m'agradaria ser com el senyor que construeix el temple, saber com s'han de fer les parets perquè el sostre no caigui, conèixer les diferents pedres.
- Així t'agradaria ser mestre d'obres... és una feina molt complicada i algú te n'hauria d'ensenyar. Dígali a ta mare que a partir de demà seràs el meu aprenent.

I així començà aquesta intensa formació del Joan pel mestre d'obres del temple. Però els anys van anar passant i les forces li anaven minvant. El dia 22 de maig mentre revisaven els últims detalls de la construcció, el Senyor Ramon, que s'havia d'aguantar per un bastó perquè les cames li feien figa massa sovint. Caigué a terra.
- Senyor Ramon! - se sentí des del fons de la nau – Senyor Ramooon! - un home fet i dret se li acostà i li agafà la mà mentre li recolzava el cap sobre un tros de roba.
-Joan. Tu ets qui seguiràs els meus passos. Seràs honrat amb el do que se t'acaba de concedir i faràs bé la teva feina. Quan sigui el moment hauràs de buscar algú que et segueixi i ensenyar-li tot el que has aprés.
- No digui això! Encara m'ha d'ensenyar moltes més coses.- li començava a saltar unes llagrimes
Va tancar els ulls i va expirar l'últim alè de vida. La força de la mà va disminuir a poc a poc fins a desaparèixer. La va deixar repenjar sobre el pit i la va ajuntar amb l'altra, en el recorregut cau una clau. Se la mirà i la guarda a la butxaca. Tenia davant seu un llegat centenari que havia de protegir. Ho faria.

Obert per vacances

Avui començo el que podríem dir unes petites vacances. Bé més que vacances és una petita treva en el dia a dia quotidià en que intentaré ficar una mica d'ordre a tot plegat.

Deixeu-me aclarir abans el títol del post. El blog el deixaré obert perquè cada dia, ni que estigui mig desconnectat continuaré treballant en d'altres coses i per tant continuaré escrivint un tema nou cada dia. No gens menys potser algun dels propers posts (fins dilluns que ve) sigui lleugerament més breu i simplificat. Em prendré aquesta llibertat! ;-)
Durant molt de temps les vacances han estat per mi marxar lluny, deixar endarrere bona part del que m'acompanya i explorar un nou destí, de més petit les vacances eren anar a la platja amb la mare, el pare, la Marta i algun cop amb els tiets d'Alguaire i la padrina.
Ara ja no són així les vacances. Des de fa uns quants anys les vacances les he dedicat i continuo dedicant-les-hi al projecte de la Història Gràfica, no os podeu pas imaginar el munt d'hores que necessita per seguir funcionant, però són hores que inverteixo molt content!
Aquest anys les vacances seran de retrobament, anar a veure una persona que feia molt de temps que no veia, asseure'm a la vessant del Tossal i mirar enllà fins veure on m'arriba la mirada, buscar llocs nous, redescobrir llocs del passat i el més important: aquestes vacances seran per a inventar històries.
Unes històries que fa temps que em ronden pel cap i que millor que aquests dies per a explicar-vos-les. Tota història té una part de realitat i una part de ficció, el que avui comença són històries que només els més propers a cada una d'elles podrà desdibuixar-les. Comença l'aventura.

Llagrimes de Sant Llorenç

Com cada any per aquests dies d’agost és possible veure en els cels nocturns la pluja d’estels de les Perseides, també conegudes com Llàgrimes de Sant Llorenç. Normalment la pluja de les Perseides es produeix el 10 d’agost, coincidint amb el dia de Sant Llorenç, d’aquí el seu nom, però els dies de més activitat acostumen a ser l’11 i el 12 d'agost. En dies com aquest sempre em ve la imatge d'un dia d'estiu al camp de futbol d'Alguaire amb els tiets i ma germana estirats a la gespa i mirant cap enlaire. Són les coses que me recorden perquè vaig escollir fer una carrera de ciències i a la vegada la magnitud del que ens envolta.

La pluja de les Perseides és molt popular per la quantitat de meteors que cauen en poc temps, una intensitat molt més gran que en la majoria de pluges d’estrelles visibles des de la Terra. Les dates en què es produeix també la fan molt popular. E aquests dies, molts estiuejants aprofiten per observar la pluja d’estrelles des dels seus llocs de vacances.
Platges, balcons, muntanyes i camps són sempre bons observatoris. Només cal un requisit: que no hi hagi llums artificials. Els experts aconsellen veure la pluja d’estrelles de Sant Llorenç a simple vista, sense telescopi ni prismàtics, perquè cauen a molta velocitat. Per poder-les veure cal que mireu cap al sud-est. A més a més, els astrònoms de la NASA asseguren que enguany la visibilitat serà bona. La lluna no dificultarà la visió i la pluja serà intensa, així que només cal esperar que no hi hagi núvols al cel.

Els experts calculen que podrem observar com cauen entre 60 i 80 estrelles l’hora. En el moment de màxima activitat, però, serà possible de veure’n al voltant de 200 l’hora, una intensitat que experts astronòmics de la Universitat de Barcelona qualifiquen de “excepcional”. I és que la intensitat de les Llàgrimes de Sant Llorenç cada any va a menys. En les darreres aparicions el nombre d’estrelles fugaces s’havia reduït a menys de 100 l’hora.
Les Perseides són un filament de pols que es va desprendre del cometa Swift-Tuttle, un cometa que es pot veure des de la Terra cada 135 anys, temps que tarda en donar la volta al Sol. Des del Centre Marshall de Vols Espacials de la NASA asseguren que aquest filament de pols estel·lar és relativament jove, ja que es va separar del Swift-Tuttle al 1862. Les Perseides reben aquest nom perquè, en observar el cel nocturn, semblen provenir de la constel·lació de Perseo. Des de la Terra, es poden observar quan el planeta travessa l’òrbita del cometa i permet que aquestes partícules que es van desprendre penetrin a l’atmosfera terrestre a uns 60 quilometres per segon i es consumeixin.

JJ.OO. (II)

Els Jocs Olímpics moderns foren creats per Pierre de Coubertín, el principal impulsor de l'educació física a França, qui volia recuperar els ideals esportius de la Grècia Clàssica.

Anem a veure quatre dades curioses de l'era moderna:
- la primera olimpíada moderna va tenir lloc a Atenes al 1896
- durant els JJ.OO. de Londres, cada país participant va tenir la possibilitat de desfilar amb les seves respectives banderes, en aquesta ocasió, el Baró Pierre de Coubertin va expressar la mítica frase 'el més important no és guanyar sinó participar'.
- des de 1936 diversos atletes es relleven per a transportar la torxa olímpica encesa des de Grècia, fins a l'estadi on es celebren els Jocs. Allà estarà encesa mentre durin.
- podien participar només esportistes aficionats, el primer premi per al guanyador dels antics jocs olímpics era una corona d'olivera sagrada, avui és una medalla d'or.
- la primera flama olímpica es va encendre als jocs realitzats a Amsterdam al 1928.
- al 1932, es va construir a Los Ángeles, la primera Vila Olímpica, amb motiu de la celebració dels jocs, Jesse Owens (EEUU) va aconseguir a Berlín (1936) 4 medalles d'or.
- els JJ.OO. de Berlín de 1936 foren els primers que es van retransmetre per televisió i a la vegada es va convertir en la primera imatge emesa directament a l'espai,
- les imatges de la inauguració dels JJ.OO. de Berlin s'utilitzen a la pel·lícula 'Contact' com a missatge de contacte d'extraterrestres.
- les primeres olimpíades per a discapacitats es van celebrar al 1960 a Roma, una gran guanyadora fou Louise Souvage.
- el 5 de setembre de 1972 el món tremolava amb l'atemptat dels Jocs de Munich'72, el grup Setembre Negre de l'OLP assassinava 11 integrants de la delegació israelina,
- els anells del símbol olímpic representen els cinc continents entrellaçats: Europa, Asia, Àfrica, Oceania i Amèrica.

- les olimpíades modernes no es realitzaren al 1916, 1940 i 1944 per les Grans Guerres.
- 1924, Chamonix, França, es celebren els Primers Jocs Olímpics d'Hivern i es celebren el mateix any que els d'estiu.

This is the life

Cierra los ojos y déjate llevar por el viento.

'Tanca els ulls i deixa't portar pel vent'.

JJ.OO.

Durant més de 1500 anys van estar-se els Jocs Olímpics sense celebrar-se des de que Teodosi I el Gran els abolís l'any 393 d.C. per se pagans. Fins al 1896, en Atenes, la flama olímpica no es va tornar a encendre. Des de llavors han estat 18 edicions en les que hi ha hagut anècdotes i curiositats que podrien omplir tot un llibre, però potser, entre totes, les més desconegudes siguin les més antigues, les que van succeir als Jocs Olímpics de l'Antiguitat o en els primers Jocs Olímpics de l'Era Moderna.

La primera referència als Jocs Olímpics
Daten de l'any 884 a.C. quan Ifit, rei dels eolis, que ocupava Olímpia, va establir una treva amb Esparta. Aquestes treves en les continues batalles entre els estats grecs foren la flama que encenien per a la celebració d'uns Jocs entre les diferents polis gregues.
El primer campió de l'Antiguitat
L'any 776 a.C. data oficial de la celebració dels primers Jocs Olímpics de l'Antiguitat es va celebrar tan sols una prova en la que es tenia que donar una única volta a una pista de 192,28 metres. El primer campió de la història fou Korebo, cuiner.
Incorporació de noves proves
Durant tres edicions només existia aquella prova, però a la quarta edició es va incloure el 'diaulo', prova que de la mateixa manera que l'anterior, consistia en córrer en la mateixa pista però donant dos voltes. Durant la 18a Olimpiada (any 708 a.C.) s'hi va incloure la lluita i el pentatló.
Competir sense roba
Durant les Olimpíades s'havia de complir diferents requisits: ser home, grec, lliure, fill legítim, no haver estat deshonrat i competir nu.
Esports per a escollits
El baró de Coubertain fou el 'Pare' de les Olimpíades, però ningú sap que durant anys es va oposar a que es construïssin estadis perquè segons ell, l'esport no era per al poble, sinó pels aristòcrates. 'Les masses són egoistes, mandroses'.
'Proclamo inaugurats els Jocs Olímpics'
És una frase que escoltem cada quatre anys al començar cada Olimpíada, però la primera vegada que es va pronunciar fou de la veu de Jordi I de Grècia, al inaugurar les Olimpíades d'Atenes del 1896.

08:08:08 del 08/08/08

Avui va de 8s.

- El 8 és el número natural que segueix al 7 i previ al 9.
- 8 és un nombre compost, sent els seus divisors propis 1, 2, i 4.
- 8 és una potència de dos, que és 2^3.
- 8 és la base del sistema de números octals, que s'utilitza principalment amb ordinadors. En l'octal, un dígit representa 3 bits. En ordinadors moderns, un byte és una agrupació de vuit bits, també anomenats un octet.
- El número 8 és un número Fibonacci, sent 3 més 5. El següent número de Fibonacci és 13.
- Un polígon amb vuit costats és un octàgon. Els nombres figurats que representen octàgons (incloent-hi vuit) s'anomenen octogonals. Un poliedre amb vuit cares és un octàedre.
- És el número atòmic de l'Oxigen.
- En escacs cada costat del taulell té vuit caselles o escacs.
- En música, és el número de notes que té una octava.
- 8 eren els bits que tenien els primers videojocs com la Nintendo o la Master System.
- En el sistema de mesures anglès, hi ha 8 unces en una tassa, 8 pintes en un galó, 8 furlongs en una milla i gairebé 8 pessics en una culleradeta.
- Són les potes que té un aràcnid.
- El número de pesos d'un ral espanyol durant l'època colonial.
- És el número de la bola negra al billar americà.
- Hi ha 8 vitamines que juguen un paper bàsica en l'home.
- Timothy Leavy identificava 8 nivells de coneixent.
- En la dentició adulta humana hi ha 8 dents en cada quadrant. La 8a dent és el queixal del seny.
- Des del 2006 són el número de planetes que es considera que té el Sistema Solar.
- A Stargate marcant 8 símbols obrien una 'forat de cuc' a una altra galàxia.
- Abans l'octubre era el 8è mes del calendari, ara és l'agost.
- Eren els cursos d'E.G.B.

Primer mapa de l'Àrtic

Si ahir comentàvem la superfície continental de l'Antàrtida avui científics de la Universitat britànica de Durham han dibuixat el primer mapa de l'Àrtic que detalla les zones del pol nord que poden ser objecte de disputa territorial en el futur. Els investigadors, que s'han basat per a la confecció del mapa en reclamacions de propietat històriques i actuals, han utilitzat un programa informàtic especialitzat en delimitacions geogràfiques. El contenciós de les fronteres de l'Àrtic va provocar la polèmica l'any passat quan un equip d'exploradors russos van fer servir un submarí per plantar la bandera del seu país al pol nord, en un gest de clara reclamació territorial.
Diversos països costaners de l'Àrtic reivindiquen els seus drets sobre la regió. Aquest és el cas del Canadà, els Estats Units, Dinamarca, Islàndia i Noruega, als quals s'ha afegit Rússia.

Segons la convenció de l'ONU sobre el dret del mar de 1982, els països costaners de l'Àrtic poden reclamar 200 milles de territori costaner i explotar-ne els recursos naturals. Això no obstant, la normativa especifica que la zona econòmica d'un país es pot estendre més enllà de les 200 milles marítimes si la plataforma continental supera aquests límits.
Segons dades difoses el mes de juliol per l'agència científica nord-americana Geological Survey, la regió àrtica conté uns 90 milions de barrils de petroli sense explotar. Tal i com van les coses aquí ja teniu un bon motiu de pes per les presses en fer les coses ara.

L'Antàrtida va ser un lloc càlid

Un equip d'investigadors ha descobert a l'Antàrtida restes d'una tundra, en la forma de plantes fossilitzades i insectes, el que demostra que el continent va ser un lloc més càlid fa diversos milions d'anys, segons ha informat la National Science Foundation.
Fa 14 milions d'anys, la regió va experimentar un canvi climàtic "abrupte i dramàtic" que es va traduir en una caiguda de 8º en un període de temps relativament curt en termes geològics, el que va causar l'extinció de plantes i insectes en la tundra i va transformar l'Antàrtida en el que és avui.

Un equip internacional de científics, encapçalats per David Marchant, de la Boston University, i Allan Ashworth i Adam Lewis, de la North Dakota State University, van combinar proves d'anàlisi geològiques glacials, paleoecológicas i cendres volcàniques amb models informàtics per demostrar que hi va haver un gran canvi climàtic a l'Antàrtida fa 14 milions d'anys.

Segons els investigadors, el resultat de l'estudi en representa una "gran avenç" en l'intent d'esbrinar més sobre la història climàtica de l'Antàrtida. El descobriment de dipòsits de llacs amb fòssils de molsa, diatomeas i de crustacis coneguts com "ostracod" en aquesta regió és important perquè són "extremadament rars" a l'Antàrtida.
D'acord amb els científics, la troballa dels fòssils és la primera i únic que s'ha fet al continent gelat, fins i tot des que es van descobrir els denominats Valls Seques de l'Antàrtida en 1902-1903 de la mà del britànic Falcon Scott.
"La troballa dels fòssils ens permet veure l'Antàrtida tal com va ser just abans del canvi climàtic fa 13,9 milions d'anys. És una finestra amb una vista única al passat", va dir Marchant.
"El que estem veient és l'últim rastre de vegetació a les Valls Seques. El descobriment dels fòssils i de les cendres volcàniques ens demostra que fa 14,1 milions d'anys, l'àrea va acollir una tundra", va assenyalar per la seva part Lewis.
L'estudi indica que fa 14,1 milions d'anys les Valls Seques eren relativament càlides, però fa 13,9 milions d'anys, tot va ser diferent i el canvi climàtic va transformar la regió d'un clima semblant al de Geòrgia del sud a un similar que té Mart, explica l'estudi finançat per la National Science Foundation.
"Ha estat un dels canvis (climatològics) més espectaculars i prolongats que un es pot imaginar. No conec cap altre lloc a la Terra en el qual s'hagi produït un canvi tan dràstic", va afirmar Marchant. Tanmateix, el que va ocasionar el canvi climatològic a l'Antàrtida continua sent una gran incògnita.

Cop de calor

Si ja fa uns quants dies que ens queixem de la calor tinguem paciència encara no ha arribat lo més fort. L'entrada d'una massa d'aire càlida del sahara farà que les previsions de temperatura tant pel que fa a les màximes com les mínimes assoleixin en molts punts valors entorns els 38º. Ni tant sols els del Pirineu se'n salvaran.
Tot plegat és causat per l’acumulació d’aire calent que ve d’Àfrica en alçada, que ahir ja va fer que les temperatures s’enfilessin per damunt dels 35 graus a Osona, el Bages, els Pallars, el Priorat i el Segrià. A destacar els 37,5ºC a la localitat bagenca d’Artés o els 37,6ºC a Serós (Segrià). També a les localitats costaneres els termòmetres es van alçar fins als 30 o 31 graus. Tant a la Costa Brava com a la Costa Daurada, el Maresme i el Garraf la forta calor es va combinar amb un alt grau d’humitat, cosa que va comportar que la temperatura de sensació superés els quaranta graus. Barcelona també va patir les conseqüències de la temperatura i humitat, que van ratllar els 34ºC i el 50%.
I, a partir d’avui, si es compleixen les previsions, la calor seguirà pujant i fins divendres no se suavitzarà. Les borrasques a les Illes Britàniques i un anticicló situat damunt d’Itàlia fan que la península Ibèrica sigui vulnerable als aires calents que pugen del continent africà. La calma fins i tot es notarà amb l’absència de vent i la presència d’alguns núvols que es formaran al Pirineu i Prepirineu.
La previsió ha fet que en les últimes hores l’Agència Estatal de Meteorologia i Protecció Civil hagin enviat alertes per prevenir la població de tot l’Estat per l’increment de temperatures. De fet, a la majoria de províncies d’Andalusia i Castella-la Manxa els termòmetres ja van superar ahir mateix els 40 graus.

El cop de calor arriba després de tenir un juliol en què les temperatures han sigut molt pròximes a la mitjana històrica. Segons l’informe de l’Agència Estatal de Meteorologia, el juliol va estar marcat per l’alternança de temperatures altes i baixes, que només es van estabilitzar durant els darrers deu dies.

18 consells per a un aspirant a escriptor

L'altre dia em van donar uns quants consells per a continuar escrivint aquest blog i recollir cada dia més èxits. Aquí els teniu:

1. El primer es coneixer ve l'hortografia.
2. Tenir cura de concordància, el qual són necessaris per a que no caigui en aquells error.
3. I mai començar per una conjunció.
4. Evitar les repeticions, evitant així repetir i repetir el que ja s'ha repetit repetidament.
5. Utilitzi; correctament. Els signes: de, puntuació.
6. Tractar de ser clar; no utilitzar hierètics, hermètics o errabunds gorgorisme que puguin esdevingui les millors idees.
7. Imaginant, creant, planificant, un escriptor no ha de semblar equivocant, abusant dels gerundis.
8. Correcte per a ser en la construcció, caure evitar en trasposicions.
9. Prengui el brau per les banyes i no caigui en llocs comuns.
10. Si, parlo i escric en català, O.K.
11. Si hi ha algun lloc inadequat en una frase per a deixar colgat un verb, el final de paràgraf ho és.
12. Per l'amor de déu! no abusi de les exclamacions.
13. Ficar cura en les conjugacions quan s'escrigui.
14. No utilitzar mai una doble negació.
15. És important utilitzar els apòstrof's correctament.
16. Procurar mai els infinitius separar-los massa.
17. Rellegir sempre lo escrit, i veure-hi si paraules.
18. Amb respecte a les frases fragmentades.

Bons records

Ahir navegant per la TDT vaig topar amb aquesta sèrie. Fa molts anys d'aquesta aventura del 'Judes Xanguet i les maniquís', però vaig quedar-me bocabadat una bona estona.

Això eren sèries! n'haurien de recuperar moltes més! o almenys que en les intros les pensessin com aquí.

Munta-t'ho bé!

Per a tu Neeeest!! per què aquest 'estiu' sigui el millor de la teva vida!

Una gran abraçada! Amunt Osona! (i recupera't bé!)

Anuncis: i jo dic

Com molt bé heu pogut anar seguint aquests dos dies els anuncis de les marques enretirades no és que siguin d'allò escandalossos tal i com diuen ells. Potser ens hauriem de mirar una mica més el melic els uns als altres per veure si realment son problemàtics o no.
Nike: sóc sincer. M'ha costat dos vegades intentar endevinar quin podia ser el motiu de gran polèmica d'aquest anunci i sincerament jo encara li estic donant voltes. En el salt del jugador si que impacta sobre les parts de l'altre, però quantes vegades no hem vist el mateix en un partit de bàsquet? o fins i tot nosaltres mateixos en xocar quan juguem? no crec que sigui una dissòria per a la gent veure això.
Mars: l'home que va fent esport no està corrent sinó que fa marxa, així que primer que tot compte! amb la forma com aquest està fent esport. Hi ha qui diu que perquè dur una samarreta de color rosa ja ha de ser gay? ja veus tu! així que per molt que els efectes especials siguin espectaculars, no hi veig tampoc massa com poden entendre que és un anunci desmoral.
Mars superbowl: genial! simplement un anunci genial! divertit, amè, fàcil, i que no em desperta cap sentiment excepcional. Sinó que em fa esclatar a riure de la manera com solucionen la seva heterosexualitat!. Un petó? si us plau! jajaja
Heinz: m'agrada, un anunci bonic i ben fet. A més la doble lectura de que es una cosa homosexual?? si us plau! l'únic que volien vendre els de la maionesa és que menjar Heinz es com tenir un cuiner professional a casa! però que maco no? ja ens agradaria a tots poder tenir un cuiner preparant-nos l'esmorçar cada dia!
Ja veueu, no n'hi ha per tant! si més no a mi no m'afecte i no tinc aquesta mirada fosca i bruta que utilitzen els que diuen betllar per la nostra integritat moral. Per mi quedeu-vos a casa vostra i deixeu que jo mateix decideixi canviar de canal si vull.