La dona que donava menjar als gats (2/6)

Tornava a ficar la mà a la bossa i en treia un grapat de pa sucat amb oli i llet. L'anava llençant estratègicament perquè tots en poguessin menjar. Sempre n'hi havia un de més espavilat que no deixaria als altres menjar. N'hi havia ben bé una dotzena tot i que ara molts ja feia temps que hi anaven. La gran plaga n'exterminà molts però encara en quedaven uns quants de lliures que es buscaven la vida entre els terrats de les cases.
Un cop acabada de buidar la bossa s'encarregava de tornar-los-hi a omplir un cossi d'aigua perquè poguesin tenir d'on veure durant la nit. Mentre tornava cap a dins uns quants es giraven i la seguien amb la mirada. Potser es pensaven que els portaria més menjar, potser pensaven que s'havien d'assegurar que demà tornaria amb més aliment.
La vida que havia decidit tenir estava lligada a aquestes petites bestioles, tot girava entorn els animals que li feien companyia. En el fons eren els 'fills' que mai havia arribat a tenir. Els tractava com a tal i de fet ells la protegien. Més d'un cop s'havia que tingut d'afrontar als comentaris de la gent. Tot sigui dit que els gats no sempre eren prou silenciosos i respectables pel que fa als altres veïns. Ella sabia que amb un sol pensament seu els gats esdevenien uns soldats fidels i efectius.

Això li havia servit per a poder seguir endavant malgrat una minsa pensió i una salut que de moment no li havia fet pas la guitza.
Feia molt temps que havia perdut el compte de les víctimes dels seus animalons, però cap de les morts podia relacionar-se amb ella.
Els anys sempre li han passat força a poc a poc a ella, en part perquè feia molts anys que no hi havia ningú més en la seva vida. Els secrets, els misteris que es guarden en aquella casa han de morir amb ella. És el tracte que va fer.
Tornava a despuntar el dia. S'aixeca del sofà on havia estat reposant una estona, mentre es lligava un davantal net es dirigia cap a rebedor, darrera la porta hi guardava una escombra. Caminà fins al carrer i obrí la porta que donava al carrer.
- Bon dia Carme! - li digué l'home de la barretina vermella
- Senyor Ramon! Bon dia tingui! -contestà amb un fals somriure
Ella sabia que el gat que li havia pres la clau era el que havia vist voltar algun cop pel corral de la seva casa. Però per molt que les seves bestioles havien intentat recuperar-la mai no ho havien aconseguit. El temps. El temps jugava al seu favor.
I així va ser com al cap dels anys sentí crits pel carrer dient que havia caigut mort. Sortí esperitada de casa direcció al temple. Molta gent rondava el cos inert del senyor Ramon. La gent li obrí el pas perquè pugues acostar-s'hi. S'agenollà al seu costat. Els ulls a poc a poc se li entelaven i una llàgrima començà a caure galta avall. Començà a rebuscar per tot el cos la clau. No hi era. Se li acabava el temps. Va agafar-li les mans mentre un home fet i dret s'apartava a poc a poc. Acostà els llavis i li feu un petó al palmell. Les llàgrimes gotejaren sobre el terra. El cos de la dona caigué lentament sobre ell.
- Qui és aquesta senyora? - una veu feble digué des del fons
- És la seva germana.
Ja era morta.