El senyor de les claus - Segona part (5/6)

En Joan es va quedar garratibat en veure aquest home davant de la seva porta. No sabia com reaccionà. Aferrà la mà al mig del pit.
- Vinc a buscar el que és meu - digué l'home de negre
- No sé de que m'està parlant - respongué temorós mentre amb la mà apretava la clau lligada al coll
Durant un moment hi hagué una pausa. Semblava com si la mica de brisa que havia estat refrescant la nit s'hagués aturat de cop. Durant uns segons la seva ment s'obrí com un llibre obert. Tots els records de la seva infantesa. El senyor Ramon. Les obres del temple. La seva mort. La clau. La foscor.
- Prou! - cridà en Joan
Feu un pas enrere. L'home de negre entrà cap endins. S'entreveia una llum que venia del segon pis.
- La teva dona t'espera. No la facis patir més i dona'm el que es meu.
- Noo! tu ets l'ombra que em persegueix des de ben petit. Tu ets l'ombra que vas trencar la relació entre el Senyor Ramon i la Senyora Ramona. Tu ets qui m'has fet témer la foscor des d'aleshores.
- Dona'm el que és meu!! - la veu sorgí amb tanta força que tombà en Joan de cul al terra.
Intentà recular però no podia moure's. L'home de la capa negra entrà i passà pel seu costat mentre es dirigia cap a les escales.
- Nooo! Mercè!! fuig! - cridà, però s'adonà que la veu no sorgia de la seva boca. No podia moure's estava immòbil.
Un crit eixordador vingué de dalt. L'home de negre tornà a baixar les escales amb una cosa a les mans. Duia un tros de la seva dona.
- Mercè! No! no! - les llàgrimes inundaren els ulls.
Obri els ulls. Estava dret davant la porta tancada. Toc - toc. Obrí la porta. Un home vestit de negre aguardava a l'altre cantó.
- Vinc a buscar el que és meu. - digué
En Joan es tragué la clau que duia lligada al coll. Estirà la mà i li oferí. L'home agafà l'objecte i el tornà a ficar juntament amb les altres. Brillaren una mica i les feu repicar entre elles. De cop i volta la nit es feu dia. L'home del vestit de negre s'enretirà la caputxa que duia. Reconeixia aquell rostre, no l'havia oblidat pas. Era el Senyor Ramon.

- No em dones cap abraçada Joan després de tants anys?
Girà el cap i es mirà al mirall del rebedor. Ja no era jove, ja no era un home ben plantat. Era un home gran amb els cavells blancs i la pell arrugada. Duia un vestit negre. Mirà al costat i les claus penjaven del costat. Es girà enrere la seva dona plorava el cos del seu home estirat al terra.
- Anem. Tenim poc temps. - digué el Senyor Ramon.