El telescopi espacial Hubble és la solució directa al problema que tenen els telescopis des del dia de la seva invenció: l'atmosfera.
El dilema és doble: les bosses d'aire que es desplacen per l'atmosfera terrestre distorsionen molt la vista dels telescopis, ni per molt grans que fossin, aquesta distorsió és la raó per la qual les estrelles pampalluguen en mirar el cel.
L'atmosfera també està parcialment bloquejada i absorbeix certes longituds d'ona de radiació propera a l'ultraviolat, gamma i X, abans que puguin arribar a la Terra. Els científics poden examinar així un objecte com una estrella estudiant aquests tipus de radiació que no toquen la superfície terrestre.
Els telescopis de camp (els clàssics) estan utilitzant ara avenços tecnològics per intentar corretgir la distorsió atmosfèrica, però no hi ha encara cap manera de veure les longituds d'ona bloquejades pel planeta.
La manera més eficaç per evitar els problemes de l'atmosfera és posar el seu telescopi més enllà d'això, o en el cas del Hubble, situar-lo a 569 km d'alçada.
On està ara el Hubble?
Cada 97 minuts, el Hubble completa una volta a la Terra movent-se a una velocitat aproximada de 8 km/s, prou ràpid com per creuar Europa en 10 minuts. Mentre viatja el mirall del Hubble capta la llum i la dirigeix als seus instruments.
En el fons és un tipus de telescopi conegut com a reflector de Cassegrain. La llum colpeix el mirall principal del telescopi, o mirall primari, rebota i es troba un mirall secundari. El mirall secundari concentra la llum a través d'un forat al centre del mirall principal que és el que conté tots els instrumenents.
El funcionament no és ampliar el camp òptic, sinó captar molta més llum que la que podem amb l'ull humà. El mirall principal medeix uns 2,4 m de diàmetre i és petitíssim comparat amb el de més de 10 m situat a l'observatori de Canàries.
En l'última sortida s'hi va incorporar una Càmera Avançada per a Enquestes (ACS), l'instrument veu la llum visible. Està dissenyat per estudiar part de la primera activitat de l'univers. L'ACS ajuda a comprendre la matèria fosca, detecta objectes molt distants en l'univers, busca planetes massius i estudia l'evolució de grups de sectors de galàxies.
Ara bé la més famosa, tot i que pels seus resultats, és la Càmera Planetària 2 de Camp Ampli (WFPC2), que fins avui en dia és la que ha obtingut les imatges més famoses i difosses. Els seus 48 filtres permeten als cient´ficis estudiar objectes amb una gamma de longituds d'ona fins ara mai fet.
Tot i que s'alimenta d'energia solar també té unes bateries que garanteixen el funcionament quan està a la banda fosca de la Terra.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
0 comentarios:
Publicar un comentario