Post 125: 150 anys del pla Cerdà

No és gens fàcil imaginar la Barcelona de 1850, tant diferent a l'actual. L'espai de la ciutat, envoltada encara de muralles, s'havia esgotat. Es construia ja en arcs sobre les vies públiques, les places havien desaparegut i també els petits cementiris de les parròquies. Els carrers eren tan estrets en molts punts que el carro de mà era l'únic mitjà de transport possible. Les condicions de salubritat eren també pèssimes. Es feia per tant inevitable ampliar l'espai ciutadà.
L'enderrocament de les muralles que tancaven la ciutat eren un primer pas al que s'opossava el Ministeri de la Guerra per considerar-les encara d'utilitat estratègica. Però finalment s'imposà unànimament la voluntat popular i al 1854 el govern d'Espartero i O'Donnell donà llum verda al projecte que fou promulgat com a real ordre per Isabel II. Coincidia tot plegat amb l'annexió a la ciutat de les poblacions circumdants d'Horta, Gràcia, Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, Sants... s'obria un immens espai nou pel que la ciutat podria crèixer ràpidament. El 4 de setembre de 1860 la reina possà la primera pedra de la priemra casa de l'Eixample, la de Manel Gibert a Plaça Catalunya.

La planificació del nou espai no es va deixar a l'atzar. Es va convocar un Concurs de projectes en el que ràpidament en destacaren dos el de Rovira i el de Cerdà. Malauradament l'assumpte es va polititzar i no es va limitar a proveïr a la ciutat d'un pla idoni sinó que acabà essent un pols entre els arquitectes Rovira i els ingeniers de camins Cerdà, la burgessia catalana Rovira i els poders centralistes de Madrid.

Finalment el pla de Cerdà va venir imposat des de Madrid. És lamentable que el trasfons polític d'aquesta decisió provoqués el rebutg de molts estaments de la ciutat a un pla excel·lent. Cerdà fou un pioner de l'urbanisme científic i el seu pla havia estat cuidadosament elaborat en base a un profund estudi de la ciutat, la seva població i les seves perspectives de futur.

El pla de la Rovira era de molta més acceptació local. Propossava una estructura radial, semblant a una teranyina, amb centre a la Plaça Catalunya.
Bàsicament el pla de Cerdà consisteix en una quadrícula de blocs "mansanes" quadrats però amb xamfrà (és a dir, amb els costats retallats en xamfrà). Cada bloc té un espai interior destinat a pati o hort de veïns. L'amplada dels carrers i boreres, envoltades d'arbres, es desacostumada per a la seva època i fou també motiu de cr´tiica. Tot i que la major d'elles fou la monotonia que el pla donava al paissatge urbà fins a l'extrem de desorientar-se a qui no concedia a fons el lloc.

Una altra crítica, segurament ben fundada, és el menyspreu de la ciutat antiga. Cerdà idea l'Eixample no com una evolució natural del casc antic, sinó com una gran ampliació artificial de la ciutat antiga que en el pla de conjunt dóna la impressió de que no és el nucli generador, sinó una espècie d'afegit per sota la immensa nova ciutat.
La Plaça de Catalunya i els seus voltants foren els primers en construïr-se i ràpidament el nou Eixample es va anar omplint d'edificis segons el pla previst. Durant anys els carrers van estar sense empedrar, sense boreres ni enllumenat, ni tant sols tenien noms essent identificats per números. Això juntament amb l'oposició dels poders locals al pla de Cerdà donava un aire de provisionalitat i incertesa futura fins que el també ingenier Garcia Faria contrusís la xarxa de clavegueram de l'Eixample.

La ràpida industrialització de Catalunya i el comerç indià finalment lliberalitzat per Carles III havien creat una èlit econòmica, una burgesia adinerada que s'afanyà a establir en el nou espai en edificis a l'altura de la seva posició. Gràcies a això l'Eixample, sobre tot en les zones més pròximes al que avui és el centre de la ciutat, compte amb moltíssims edificis singulars de gran bellessa i abundant són edificis de classe mitja, dotats d'estrets balcons de ferro forjat i amb una estructura gairebé idèntica.

La monotonia de la quadrícula es trenca en poques excepcions. Molt pocs carrers escapen del paral·lelisme dels altres: Diagonal, Meridiana i Paral·lel. En d'altres casos les carrers encallen en la trama però són més amples per alguna pecularietat; per exemple els carrers Balmes i Aragó, per contenir trajectes de ferrocarril (avui subterranis), o bé la Gran Via projectada com a arteria principal de la ciutat. Respecte a les construccions evidentment les que havien de superar la mida d'una "mansana" trenquen la quadrícula tot i que no l'estructura: Universitat, Escorxador, Escola Industrial, Hospital de Sant Pau, Hospital Clínic... malgrat tot d'altres construccions singulars com la Plaça de Toros de la Monumental o el Temple de la Sagrada Familia encaixen perfectament dins de l'estructura general del pla.

Per la seva mida l'Eixample està administrativament dividit en dos, la dreta i l'esquerra, separats per la Rambla de Catalunya i el carrer Balmes. Aquesta divisió no fou pas casual sinó degut a la riera natural de la Malla que no fou coberta fins a l'Exposició Universal de 1888 donant lloc a la Rambla de Catalunya, que molta gent confon amb les Rambles, més avall, i el ferrocarril del Carrer Balmes.

Avui en dia, l'Eixample es potser la zona més popular de Barcelona. És ben veritat que el boicot inicial al pla Cerdà ha deixat algunes seqüeles com la falta de zones verdes projectades, la desaparició de gairebé tots els patis interiors avui construïts, fins i tot l'afegit d'un o dos plantes a edificis ja acabats que els han desfigurat completament. Però és unànima la opinió que tal pla i les favorables circumstàncies econòmiques i socials en que es va desenvolupar han proporcionat a la ciutat un caràcter i unes possibilitats de desenvolupament excepcionals.