Post 196: la Via Làctea gira molt depressa

La Via Lactea gira a 160000 quilòmetres per hora més depressa del que es pensava fins ara. Aquest augment de la velocitat, respecte a l'estimació anterior, implica que la seva massa és un 50% més gran del que indicaven investigacions anteriors i que, per tant, és més probable que colisionem amb la nostra galàxia veïna, Andrómeda.

Això sí, en un futur que està encara molt i molt lluny. Tot plegat gràcies a aquest treball la nostra galàxia ha deixat de ser la germana petita de la familia, segons el Centre d'Astrofísica de Harvard-Smithsonian.

Aquestes noves dades significa que la Via Lactea es mou en la seva òrbita a la vertiginosa velocitat de 965000 quilòmetres per hora, segons s'ha aconseguit observar des d'una de les seves puntes, que és on es troba el Sistema Solar i on hi ha la Terra, és a dir, a 28000 anys llum del centre de la galàxia.

No es gens fàcil conèixer l'estructura i el moviment de la Via Lactea perquè estem dins d'ella. Es com voler conèixer com és un bosc passejant sota els arbres, comenta l'Observatori Astronòmic Nacional.

En aquest cas, els científics utilitzaren el radiotelescopi Very Long Baselina Array (VLBA), de la Fundació Nacional de la Ciència d'EUA, un conjunt de 10 antenes, distribuïdes per tot el país, que conformen una de les instal·lacions més grans d'observació des de la Terra.

Degut a la seva gran capacitat per aconseguir imatges en gran detall, el que s'aconsegueix mesurant les ones amb rajos infraroig, els investigadors han desenvolupat un programa de mesura. Els seus resultats han estat presentats a la reunió anual de la Societat Americana d'Astrofísica, celebrada aquests dies a Long Beach (California).

Els astrònoms observaren que hi havia regions d'una prolífica formació d'estrelles a tota la galàxia. En algunes d'aquestes zones, s'hi van trobar mol·lècules d'aigua que emeten radiacions monocromàtiques: són com el feix d'un làser, però amb microones i es denominen màsers còsmics. Aquests màsers són detectables pel VLBA.
Institut Max Plank, descobrí que les distàncies difereixen molt de les anteriors mesures, algunes vegades fins i tot les doble. S'han trobat també que les `parees de les estrelles en formació que contenen els màsers són les que defineixen els braços en esperial de la nostra galàxia.

Coincidint amb la trobada, també es va aprofitar per presentar un mapa complet dels quatre braços en espiral de la galàxia. Fins ara se savia que la Via Làctea està distribuïda en un disc amb un nucli d'estrelles i que fora d'aquesta àrea les estrelles es situen en braços en espiral. Ara s'ha pogut observar que existeix una total simetria en l'estructura d'aquests braços: han provat que hi ha dos braços principals i uns altres dos de més dèbils, i no un només com es creia fins ara.